Novel·lista, articulista i un dels escriptors contemporanis amb més renom de l’escena catalana i espanyola. És un personatge irreverent i de sinceritat incondicional. Els seus cabells canosos brillen amb reflexos propis del paper d’alumini quan, al sortir de la Llibreria Betrand, un deix de llum solar l’irradia. Mentre s’allunya caminant per Rambla Catalunya, l’entrevistador intenta, infructuosament, inquirir sobre la seva persona. Monzó rebutja el diàleg educadament fins que, conscient de l’assetjament que està patint i de la tenacitat de l’interrogador (“Ja que no té temps, que l’importa que el segueixi el que queda de jornada per fer una mica de crònica del seu dia? És que sap, jo he d’escriure alguna cosa sobre vostè…”), accepta que aquest indagui sobre les seves intimitats mentre l’acompanya caminant pel carrer.

Coneix aquelles entrevistes breus de personatge que sortien a La Vanguardia als anys 50?

Del Del Arco?

Sí, li faré preguntes d’aquest estil. Així que si n’hi faig alguna d’insolent que no vol contestar o em vol engegar…

Una pregunta: Vosaltres al Del Arco no l’heu conegut, no?

No, però  ens l’han fet llegir.

Vale. Era molt popular aquest home. Eren unes entrevistes fantàstiques. A més a més, ell mateix feia les il·lustracions.

Crec que ens fan fer entrevistes a personatges, en part, per perdre la vergonya de treballar com a periodistes.

Ah, vale. La vergonya d’enfrontar-te amb algú…– Passa el braç per sobre de l’espatlla de l’entrevistador i segueixen caminant, mentre ell l’agafa i el reté prop seu.

Què  coneix al novel·lista Pierre Rey?

No, ni idea. Què va escriure?

Una temporada con Lacan. Escrivia sobre les seves sessions amb el psicoanalista Jacques Lacan. Bé, en aquest llibre hi diu que un és el que gaudeix, que el gaudi és molt atributiu. Què gaudeix vostè?

Gaudeixo quan puc fer allò que vull fer. Per exemple, quan puc escriure les columnes sense interferències, sense que soni el telèfon, ni que m’estiguin tocant els collons constantment. Quan les responsabilitats no m’impedeixen fer això… Hòstia, sóc l’home més feliç del món. Barallar-me amb la noticia i intentar treure-li el fil… Tu triomfes a la vida quan fas allò que vols fer.

I per altre costat, què el fa patir i què l’angoixa?

Tot. Pensa que jo tinc diverses malalties, i una d’elles és el trastorn obsessiu compulsiu. Això fa que no et pugui contestar què m’angoixa perquè és tot el que m’angoixa. Jo parlo de l’angoixa als meus contes perquè m’angoixa tot. Que si pot caure un test damunt el cap del meu fill un dia que vagi per carrer quan tingui cinquanta anys, que si s’estimbarà amb el cotxe… M’angoixa la meva vida, el càncer que tindré, si em moriré d’aquí dos dies… Visc angoixat perpètuament. La obsessió sóc jo.

No creu que això l’ajuda a l’hora d’escriure?

Segur.

Què  és feliç vostè?

No. No existeix la felicitat. Hi ha moments en què gaudeixes…però la felicitat és com l’amor o com Déu. Són paraules que la gent s’empesca per definir unes sensacions que voldrien tenir. Però només hi ha la paraula, no hi ha res al darrere. Tu ets feliç?

Amb l’edat que tinc em sembla que no li puc donar resposta encara… Vostè va estudiar disseny. Creu que això l’ha fet desenvolupar una visió estètica ben polida que l’ajuda en les seves obres?

La visió  estètica que jo tinc és anterior als meus estudis. Però si vaig estudiar disseny és perquè ja anava per aquest camí. Els meus llibres estan plens d’uns matisos i uns colors que… Hòstia, hi ha una obsessió per detallar el to del color; dels cels, de les coses…que té molt a veure amb què m’hagi passat anys estudiant disseny i pintura.

Què  és veritat que s’ha arribat a prendre quinze gintònics en una nit?

Bé…i molts més… –Fa càlculs en veu alta dividint el nombre de copes que es prenia una nit entre el total d’hores de festa, per treure la mitja de copes per hora. Es perd en les seves cabòries i no arriba a cap conclusió.

I com s’ho feia?

Ara ja no ho faig, eh? Ara bec molt també, però whisky irlandès. I no era jo sol, tothom bevia molt. La gent jove beveu menys que nosaltres. Això és bo. Als grups amb qui sortia, quinze gintònics ens els bevíem les tres primeres hores de la nit. Això era així, ni bo ni dolent. Bé, suposo que per nosaltres era dolent, jo dec tenir el fetge destrossat.

En llatí, una de les accepcions de la paraula “culpa” és “vici”.

A sí? Què  bo!

Què  s’ha sentit mai culpable dels seus vicis?

Sí, moltes vegades. Molt sovint. Una de les imatges que a mi em feia sentir una gran culpabilitat era quant (jo sortia molt de nit, eh) al marxar d’un local que freqüentava, ja de dia, es sentia la piuladissa dels ocells. Hòstia aquella puta piuladissa em deprimia profundament! Aquest és un exemple, però no és únic.

I com s’ho fa per compaginar el vici amb la creativitat?

Una cosa pot portar a l’altre. No hi ha cap incompatibilitat. No és un problema.

Escriure, què creu que té un efecte terapèutic?

Home, totalment. És evident que amb mi els psicoanalistes no han fet ni un duro de calaix. Per què? Perquè m’he passat la vida escrivint. I escric sobre la meva merda. I amb la merda que porto al cap… És evident que tot això és teràpia, no? Segur, segur. Es veu en molt altres escriptors també.

Què  aprèn de l’acte d’escriure? Li aporta coneixement?

Ai, no ho sé… Si me’n aporta no en sóc conscient. Jo m’ho passo la mar de bé, i probablement aprengui de mi mateix. Però com que no m’interrogo i procuro no fer-ho (perquè sinó, no escriuria narració) doncs no en tinc ni idea. Jo no sóc capaç de reflexionar.

Monzó  arriba al seu destí. S’ha format un grup de gent al se voltant que discretament observa i escolta.

Bé, moltes gràcies Sr. Monzó. Li ho agraeixo…

Escolta, no em facis dir coses que no he dit en l’entrevista, eh? Això que feu els periodistes de retallar aquí i enganxar allà…

No, no. No es preocupi. Sempre vaig amb gravadora perquè tinc por de fer-li dir a la gent coses que no hagi dit, de no ser prou precís. És una de les meves obsessions…

Ah, molt bé. Està força bé. És una bona obsessió.

Quaderns hindús és un text amb pretensions de dietari, d’uns setanta folis i poc elaborat. És íntim, però conté la impostació d’aquell text fet per a ser llegit. El que segueix n’és la quarta i última part.

4 d’agost de 2009

Gen. Dakten i Wada, ahir al tard, es van encaparrar en dur-me fins l’estació de tren de Nizamuddin. Vaig insistir en que tan sols necessitava que m’apropessin a una parada d’auto-rickshaws, però no em van fer cas. Després de conduir una llarga hora per les saturades i caòtiques arteries de Delhi em van portar a menjar arròs amb pollastre, que van pagar abans que tingués temps de treure la cartera. A l’estació, em van acompanyar fins a la meva llitera, van col·locar l’equipatge i em van desitjar repetidament un bon viatge. Crec que aprecien que hagi rebutjat els diners del robatori.

Els jovenets de la fundació em van desitjar efusivament un bon viatge, el noi amb discapacitats em va donar una carta amb un dibuix que havia fet i dues nenes em van regalar una polsera cada una. Ahir va ser el Friendship Day, la diada de l’amistat, en la que és habitual regalar petits detalls, com polseres, als amics propers.

Mentre escric aquestes línies estic a l’habitació d’un hotel d’Ujjain, menjant sopa de tomàquet i formatge fresc acompanyat d’una salsa de masala i mantega –un preparat d’espècies variades– i bevent soda amb suc de llima. El restaurant afiliat a l’hotel només ofereix menjar vegetarià. A Ujjain, al ser una ciutat santa, és més difícil trobar-hi carn. Els hinduistes que hi venen en peregrinació no en mengen.

Vint-i-quatre hores separen l’instant present del moment que estava descrivint, la sortida de Delhi. Tinc la sensació de que han passat dies. Han estat vint-i-quatre hores molt intenses. De fet, quan he obert el portàtil per començar a escriure, tenia una sensació desagradable pel fet de pensar que portava jornades sense escriure. M’he endut una sorpresa al comprovar les dates i veure que fa un dia encara estava a Maitreya. És gratificant veure que em puc permetre perdre la noció del temps.

Només l’amor i el viatge -el viatge, no parlo del turisme- tenen la capacitat de mal·lear el temps, de deformar-lo i estirar-lo com si d’un bloc de plastilina es tractés. És aquesta l’única resistència que podem oferir a l’inexpugnable tic tac del rellotge, a la certesa, sempre més propera, de la pròpia mort.

El viatge en tren de la capital índia fins a Ujjain ha estat d’onze hores, durant aquesta nit passada. He viatjat en sleeper class, en llitera, sense aire condicionat. Tot i que les comoditats eren mínimes ha estat força agradable. La meva llitera era una de les més properes a les latrines, pel que de tan en quant sentia una olor intensa d’orins. La superfície del llit era d’un símil de pell ennegrit per l’ús, sense llençol, que s’adheria a la pell suada. No s’incloïa coixí. A part d’això he tingut un petit contratemps: el nòdul purulent de l’aixella, el gran, s’ha rebentat a la matinada, deixant-me la camisa tacada d’una barreja gelatinosa de pus i sang. No m’ho podia rentar, així que he agafat la crema antibiòtica d’ampli espectre i l’he barrejat amb les secrecions, per tal de desinfectar la zona.

Aquestes petites dificultats han quedat mitigades per dues coses: La primera, els paisatges que travessàvem. Prats d’un verd resplendent, immensos, que es fonien amb l’horitzó. De tan en quant es divisava algun petit poblat en la llunyania. Per alguns d’ells, hi passàvem tan propers que hi veia infants jugant davant les seves cases. La temperatura, a tan sols unes poques hores de Delhi, ha descendit considerablement. La segona cosa remarcable ha estat la companyia durant el viatge. Al mateix compartiment de lliteres hi tenia una parella jove, que es dirigia a Indore a veure uns familiars. També hi havia un noi d’uns vint i escaig, que anava a la ciutat sagrada, com jo, on hi vivia la seva germana. Els quatre hem conversat animadament durant el viatge, i m’han explicat coses de la ciutat on em dirigia. Quan hi hem arribat, el noi hindú amb el que compartia destí m’ha ajudat a escollir un hotel de qualitat i preu raonables, proper a l’estació ferroviària.

***

7 d’agost de 2009

El dia cinc d’aquest mes, fa un parell de dies, l’ordinador portàtil va deixar de funcionar. No s’engegava. Pantalla negra, amb el so de fons dels ventiladors de refrigeració, sense accés a la memòria o disc dur. Després de témer haver-lo perdut per sempre, de forces hores de feina i esforços, l’he fet reviure flaixejant la “bios” des d’un “boot usb”. Si el nom del procés ja indueix a pensar que és complex, afegir-hi la manca d’infraestructures informàtiques d’aquesta petita ciutat sagrada. Vaig necessitar un accés a Internet decent per documentar-me sobre el problema i crear el “boot usb” que el solucionés.

Durant aquests últims tres dies he intentat escriure en paper. No n’he estat capaç. Esbossava un parell de línies per acte seguit tatxar-les furiosament. Així una i altre vegada. Crec que és una qüestió d’imatge i aspecte: necessito observar el que escric i veure que té un bon acabat, no l’aspecte rudimentari i tosc de la meva cal·ligrafia.

El fet és que aquests dies he viscut experiències molt interessants. M’he introduït per complet dins l’esfera juvenil i universitària d’aquesta ciutat de la mà –literalment: sovint em duia agafat de la mà– d’un jove musulmà, en Tofique K.

Intentaré recapitular i tornar al punt on vaig deixar el relat, a l’arribada a Ujjain. El primer que vaig fer al arribar a l’hotel va ser prendre una llarga dutxa i rentar a consciencia les supuracions de l’aixella. És una habitació amplia, d’uns catorze metres quadrats, amb un llit de matrimoni al centre. Els mobles estan envellits i bruts. La il·luminació és insuficient, i la majoria de cables elèctrics pengen per les parets, amb empalmes rudimentaris fets de cinta adhesiva. Hi ha una rerecambra, amb el terra i les parets folrats de rajoles blanques. L’única paret d’aquesta habitació que no té rajoles encastades està en descomposició. Em refereixo a que trossos d’aquest mur cauen, deixant veure els maons de la construcció. En un extrem hi ha una pica amb un mirall oxidat, l’aixeta de la qual no funciona. Al desaigüe d’aquesta pica hi ha una quantitat considerable d’insectes, semblants a abelles, morts, secs. Hi deuen portar un bon temps. A l’altre extrem de la cambra hi ha una latrina, a l’estil hindú. Ve a ser un forat al terra amb unes bandes rugoses als laterals, que indiquen on col·locar els peus a l’hora de fer les necessitats. Immediatament al costat, del sostre hi penja un telèfon de dutxa, del qual no hi raja aigua degut a l’acumulació de calç als seus forats. Sota el telèfon, encastades a la paret, hi ha un parell d’aixetes amb dos cubells: un de gran i un de més manejable. El petit és previst per a les dutxes, el gran per llençar aigua a la latrina. És a dir, a l’hora de dutxar-me omplo el cubell petit amb l’aigua de l’aixeta, que després vesso sobre meu.

La tovallola inclosa a l’habitació la faig servir per tapar-me quan tinc fred a les nits (aquí refresca de matinada). Està massa bruta per eixugar-m’hi. Igualment passa amb els llençols, que presenten taques granades que intueixo de sang. Però no en tinc d’altres, així que els faig servir igualment. Afortunadament duia una coixinera amb l’equipatge, doncs els coixins no només estan bruts, ennegrits, sinó que fan una olor força desagradable.

Tot i així estic satisfet amb l’habitació. S’ha de tenir en compte que les comoditats a l’orfenat eren minses. Pago quatre euros per nit, el personal és eficient i el restaurant afiliat serveix bon menjar vegetarià a les habitacions. El preu mitjà d’un àpat és d’entre un euro i un euro i mig, dos plats i beguda inclosa.

Un cop em vaig haver dutxat em vaig vestir i vaig sortir amb la càmera a conèixer la ciutat. És una població relativament petita, comparada amb els nuclis superpoblats indis. Té uns quatre-cents mil habitants, construccions de pocs pisos i carrers amb l’asfalt força envellit, que a primera vista poden semblar vies de terra. El nombre de temples hindús que ostenta la ciutat és desconegut, però supera el centenar si contem les petites i mitjanes construccions religioses que poblen els carrers. També hi ha mesquites, doncs hi ha una important comunitat musulmana. És una ciutat bulliciosa, destí habitual de peregrins i turistes hindús. La religiositat que la fa bategar es palpa als seus carrers i temples.

Una de les primeres coses de les que em vaig adonar és de que la gent tenia dificultats per entendre l’anglès, i impossibilitat per expressar-s’hi. Així, vaig haver de posar en pràctica des d’un principi les meves limitades nocions d’hindi. La població d’aquest nucli és més extravertida i mancada de pudor que la de les altres zones on havia estat. Vulgarment se’ls hi podria dir gent de poble, rurals, poc habituada als forasters. En vaig ser conscient durant la primera caminada per la zona, convertint-me en blanc de mirades indiscretes, comentaris variats i salutacions forçades. Al principi responia positivament; m’aturava, conversava, em presentava, preguntava. Al cap d’uns dies vaig començar a ignorar aquests requeriments, doncs eren constants: El temps dels desplaçaments es multiplicava, la memòria de la càmera s’omplia de fotos de gent que ni tan sols coneixia –la majoria de persones, després d’una breu conversa, et demana que els fotografiïs–, molts d’ells m’inquirien sobre el meu número de telèfon, que els acompanyés a conèixer els seus amics, el seu barri, alguna relíquia religiosa o a prendre un té. A priori sembla agradable aquesta hospitalitat, però asseguro que les peticions constants i insistents –els hindús són obstinats i persistents– acaben resultant irritants.

El fet és que durant la primera jornada encara m’aturava a conversar amb la gent. Una de les persones que em va abordar va ser en Tofique K.. Jo caminava per l’exterior d’un recinte tancat, amb un edifici gran al centre i un jardí a la part frontal. La porta principal anunciava en hindi alguna cosa que jo era incapaç de comprendre. El jove musulmà em va veure de lluny, des de dins del recinte i a través de l’entrada principal. Va sortir corrents, cridant-me. Després de presentar-nos em va explicar que el recinte que teníem a la nostra esquena era la universitat principal d’Ujjain, on ell estudiava. Em va demanar que hi entrés, a conèixer els seus amics i la institució. No vaig desaprofitar l’ocasió que se’m presentava. Els seus amics, un grup d’uns vint nois que romanien al jardí, van collir flors i me les van donar com a ofrena de benvinguda. Es van presentar i em van inquirir amb tot tipus de preguntes. Després, un grup d’uns deu estudiants em va portar a conèixer la universitat. Era un edifici antic i rònec, fosc i en mal estat. Van interrompre cada una de les classes que es donaven, entrant tot el grup en avalot dins les aules, amb el pretext de presentar-me cadascun dels professors de la universitat. Jo, cohibit, temia destorbar les classes que assaltàvem; però al professorat no semblava que li importés en excés. La majoria de classes comptaven amb uns cinc o deu estudiants: vaig preguntar sobre el motiu, i em van dir que era absentisme. La mitja d’estudiants matriculats per classe era d’uns cent alumnes, però n’acostumaven a assistir menys d’una desena.

Després de les aules vam seguir el recorregut pels departaments administratius, laboratoris d’informàtica, biblioteca i resta d’instal·lacions. Presentant-me a tothom amb qui ens creuàvem. Per acabar la visita vam abordar –amb una mica més de respecte per part dels meus acompanyants– al rector de la universitat. Em va fer seure al seu despatx, em va fer les preguntes habituals -d’on ets?, què hi fas aquí?, ets casat?, vols estudiar a la meva universitat?,etc.- em va donar una revista de la universitat i em va desitjar una bona estada a la ciutat.

Al sortir, Tofique em va proposar d’anar a l’oficina del seu grup d’estudiants (un grup amb implicacions polítiques progressistes) a prendre un té i menjar alguna cosa. Em va semblar interessant i, altre cop, vaig acceptar. A partir d’aquest punt no sóc capaç de recordar amb exactitud la cronologia del que succeeix. Però principalment he passat moltes hores amb el jove musulmà, coneixent la ciutat, les seves amistats, o bé movent-me en solitari fent turisme.

***

8 d’agost de 2009

Ahir en Tofique es va presentar a la meva habitació de l’hotel, cap al tard, amb un home hindú d’uns trenta anys. És una cosa que acostuma a fer, això de portar amics seus per a què em coneguin. Me’l va presentar com a germà seu (això equival a dir que els uneix un estret llaç d’amistat), i no va ser fins al cap d’una bona estona que, per casualitat, el jove musulmà va mencionar que jo era periodista. La visita que m’havia portat, un home baixet i grassonet, es va treure excitat la cartera de la butxaca. Semblava dominat per un nerviosisme pueril, com el d’un infant instants abans d’obrir els regals del seu aniversari. Finalment, després d’uns quants intents fallits, va encertar a treure de la cartera el seu carnet de premsa. Era periodista d’una revista generalista que s’editava a Indore, capital propera. L’home es va alegrar enormement de la coincidència. Jo també.

Després, ja de nit, vam anar a veure un temple hinduista, un cementiri i una cerimònia mortuòria musulmana. El periodista va romandre molt proper a mi tota l’estona, passant-me el braç per sobre les espatlles, recolzant-se a mi quant estàvem assentats i agafant-me de la mà. Els hindús i musulmans expressen així l’apreci i l’amistat, amb contacte físic. A priori pot incomodar, doncs aquesta proximitat l’associem al flirteig. Intueixo que a més, té alguna cosa relacionada amb la possessió, amb la tinença dels valors que encarna la persona objecte de l’amistat.

***

Quan en Manoj A., el periodista grassonet, va veure per primera vegada el meu iPhone, a la tauleta auxiliar de l’habitació de l’hotel, se’l va quedar mirant fixament uns instants. Després em va dir, bastant exaltat i senyalant l’aparell insistentment: “Hi tens vídeos porno? Pel·lícules de sexe! N’hi tens?”.

Quan va saber que al ordinador portàtil tampoc hi tenia material eròtic, ni fotos de cap noia amb la que jo hagués tingut sexe, es va decepcionar força.

***

Durant la primera jornada a Ujjain, ja de nit, vaig anar a la recerca dels seus ghats -escales sagrades a les vores del riu Shipra- que em tenien seduït des que els havia vist en una fotografia. A part d’aquesta atracció, també tenia altres motius per escollir aquesta ciutat com a destí: la manca de turistes que la freqüentava i el fet que fos una de les set ciutats sagrades de la Índia.

Aquesta primera nit no vaig ser capaç de trobar l’indret des d’on s’havia pres la fotografia, però proper al riu hi vaig trobar un temple hinduista on s’hi estava fent alguna cerimònia. Hi vaig entrar, atret pels cants i la llum. El recinte, delimitat per un símil de muralla, contenia tres edificacions santes, una d’elles al centre, més amplia, on estava tenint lloc la cerimònia. Front aquesta construcció hi havia dos pilars negres, poligonals, que vaig intuir d’uns vint metres d’altura, doncs es fonien amb el cel fosc i no n’era possible veure’n el final.

Amb cautela i respecte, em vaig descalçar i apropar a poc a poc al temple on es duia a terme la cerimònia. De l’envà de la porta principal penjaven dos campanes grans que un home tocava rítmicament, amb concordança vers els cants dels fidels. Dins al temple, en un extrem de la sala, un segon home colpejava enèrgicament dos timbals d’un metre de diàmetre, coordinat amb el so de les campanes. Els cants dels fidels, eren, més aviat, una cridòria unísona. La combinació de tots aquests sons no era melòdica, ni harmònica; però absorbent i extàtica. M’atreia.

M’hi vaig seguir apropant, fins arribar a la porta de l’edificació. A dins, homes i dones separats per una petita barrera metàl·lica que dividia la sala, romanien de peu. Tothom recitava; uns cridant, d’altres amb un fil de veu. Alguns picaven de mans al ritme contundent de les campanes i els timbals, altres romanien amb les mans juntes, en senyal de prec, els ulls clucs.

No vaig traspassar l’envà de la porta. M’hi vaig quedar plantat, observant. Al cap d’un parell de minuts, un braman –un home sant, pertinent a la més alta de les castes– em va convidar a unir-me a la cerimònia. Em vaig fer lloc entre la multitud, per tal de poder veure l’altar de la part frontal, que des de fora tan sols entreveia. La sala era quadrada, d’uns deu per deu metres, coronada per una cúpula. Tot, excepte el terra, era decorat i acolorit, amb motius religiosos. El que havia pensat que era un altar va resultar ser una obertura que donava a una petita reresala, molt il·luminada i plena de relíquies religioses. En aquesta sala posterior, una persona que romania oculta degut a la perspectiva que es tenia des de l’estança principal del temple, movia circularment un canelobre ple d’espelmes enceses. Es a dir, des de la sala principal on ens trobàvem es divisava per la finestra que comunicava amb la reresala un braç que sostenia el canelobre, apareixia per l’extrem superior esquerre de l’obertura, dibuixava un semicercle i acabava desapareixent pel vèrtex inferior de l’obertura. El moviment era lent i calmós.

Poc a poc, el tempo marcat per les campanes i els timbals es va anar accelerant. Alguns creients van començar a balancejar-se, al ritme frenètic de la percussió. Altres romanien amb els ulls clucs, mentre recitaven; la mirada al cel i expressió que semblava de patiment. Ara tothom cridava. Jo, immòbil al mig de la sala, observant el deliri que els impregnava. Vaig mirar al braman que m’havia convidat a entrar. Em va suggerir, amb mímica, que aplaudís al ritme de la música. No ho vaig fer, no m’hi sentia capaç. La cerimònia va arribar al seu punt àlgid, la percussió semblava incontrolada. Alguns homes i dones, posseïts pels cants, havien perdut el control dels seus cossos, que movien descoordinadament. Els timbals i les campanes van emmudir de cop, els fidels també; d’una forma sorprenentment concertada. Tot va tornar a la normalitat. La gent, poc a poc, va sortir del temple.

***

El jove musulmà s’ha passat els últims dies dient-me repetidament “Em recordes?”. És refereix a un temps futur, però no té massa domini de l’anglès. Jo l’entenc. El que vol dir és si el recordaré al llarg del temps.

Insisteix, també, en que vol que assisteixi a la seva boda, que segons preveu serà d’aquí uns dos anys.

***

Fa uns quants dies caminava per la vora del riu Shipra. Una zona fangosa i bruta, que la gent no trepitjava. Només hi havia vaques i un home ancià que destriava peces de plàstic de tota la brossa que hi havia per terra, per revendre-ho després. Vaig veure que propera a la vora del riu hi havia una zona molt més plena d’escombraries i plàstics, que cobrien el terra. No li vaig donar importància i em vaig seguir apropant a la vora del riu sagrat. Quan tan sols era a uns passos de la zona poblada de brossa, l’ancià intocable que recollia plàstics uns metres més enllà se’m va posar a cridar i a gesticular. Em vaig aturar. L’home es va apropar veloçment, senyalant la regió que era completament coberta de brossa. Gesticulant em va fer entendre que les restes que es veien eren plàstics que suraven en un fossar ple d’aigua fangosa, d’uns dos metres de profunditat. No vaig saber com agrair-li. Hagués acabat dins d’aquell canal, equip fotogràfic inclòs.

***

9 d’agost de 2009

Ahir al migdia, en Tofique i en Manoj em van acompanyar fins a l’estació de tren. Ara mateix escric des del comboi en marxa, camí de Goa. Front meu tinc una finestra, a l’altura del cap. Immediatament a sota, la motxilla, que utilitzo per recolzar-hi el portàtil. Penso que possiblement tingui l’oficina amb les millors vistes de tot el món. Travessem els paisatges més bonics que he vist mai. Crec que qualsevol persona sensata s’ha de sentir atreta, per força, per aquests indrets verges i impol·luts. Fantasiejo amb comprar-me una petita cabana en un dels poblats pels que passem, una motocicleta i retirar-m’hi uns mesos a escriure, llegir i pensar.

***

Arribo a Goa, ja de nit. A l’estació un motorista que fa de taxi s’ofereix a dur-me a un hotel barat de Margao, capital administrativa del sud de Goa. L’hotel és occidental, amb forces comoditats, però costa deu euros la nit. Només hi passaré una jornada, demà em re-ubicaré en algun lloc més tranquil. Sopo en el restaurant d’un hotel proper, i m’hi prenc una cervesa. No havia provat alcohol d’ençà que vaig arribar: és difícil de trobar-ne en molts llocs de la Índia. Però no a Goa, que manté residus de la colonització portuguesa i pretén ser plaent pels turistes que la visiten. Després, de tornada del restaurant, m’aturo en un dels petits bars foscos i decadents que poblen el nucli antic de la ciutat. “Bar per a turistes” indica un cartell escrit a mà a l’entrada. Ho trobo irònic, doncs per l’aspecte decrèpit i els alcohòlics indis que rauen estirats davant el local dubto que el freqüentin molts turistes. Les mirades indiscretes i persistents dels clients quan m’assento m’ho confirmen. El local és encisadorament rònec. És fet de xapa metàl·lica, fusta i maó. Hi ha una televisió, que tothom mira. Els clients estem asseguts en bancs de fusta rere petites taules, també de fusta. Només hi ha una dona, que per l’actitud que mostra intueixo prostituta. Les dones hindús no acostumen a riure, en públic, desinhibides. Tampoc gesticulen de forma expressiva. Les seves mirades són submises i errants. No toquen als homes. La dona del bar, pel seu comportament, es desvia d’aquest model de dama pulcre.

Em demano un whisky amb cola. Observo calmadament als clients: Tots ells són gent pobre, amb físics deteriorats i faccions afligides. De tan en quan algun d’ells es gira i em mira fixament, amb els ulls vidriosos, entreoberts i amb els capil·lars excessivament sanguinosos. Possiblement estigui compartint taula amb la pitjor gent de la zona.

Entra una segona dona, amb un cúmul de roba que sosté amb poc esment. Entremig de les mantes hi ha un nadó, amb la pell envermellida, molt petit. Recent nascut. L’ensenya a uns homes, intercanvien unes paraules i se’n va amb l’infant. La dona que intuïa treballadora sexual surt del local i torna al cap d’uns instants amb un nadó, embolicat amb mantes. No sóc capaç de reconèixer si és la mateixa criatura de fa uns instants. El deix sobre una taula, i els homes ebris li fan carantoines. Entren un nen i una nena, mig nuus, d’uns cinc i set anys respectivament. S’enduen al nadó, mal agafat, que ni plora ni es queixa, que sembla que ni respiri. M’acabo la copa d’un glop i m’afanyo a tornar a l’hotel.

***

10 d’agost de 2009

Em llevo. Llogo una moto, una scooter de 150cc, i me’n vaig a conèixer les platges i els paratges del centre i sud de Goa. No tinc carnet de moto, però no és un problema. De fet, quin lloc millor que la Índia per aprendre a conduir una moto.

A la nit vull anar-me’n a cap a Panaji, la major ciutat de Goa. El manager de l’hotel, quan pretenc marxar, em diu que he superat el temps de check-out de l’hotel, i que he de pagar la segona nit. Que les habitacions s’han de deixar abans de les dotze del matí. Als petits hotels és habitual que la facturació es faci per hores, o fraccions de dies. Pretén estafar-me, no havent-me avisat amb antelació de tal norma. Forço una mica la situació, però l’home sembla no cedir i adopta una actitud més severa. Com que no vull regalar-li els diners, decideixo passar la segona nit a l’hotel. L’endemà al matí aniré cap al nord de Goa.

***

11 d’agost de 2009

Desperto aviat, i me’n vaig carregat amb les motxilles a la plaça principal de Margao. Regatejo i comparo preus del que em costarà recórrer els trenta-sis quilòmetres que hi ha fins a Panaji. Em decideixo per anar-hi amb moto, de paquet. Menys de quatre euros. Li demano al conductor que em deixi al lloc més cèntric de la capital. No pretenc establir-m’hi a Panaji, ho faré a algun poblet proper a la platja, dels que antigament eren part de la ruta hippy. Tot i així vull caminar una mica per la ciutat més gran de Goa.

M’hi passejo uns trenta minuts, fins que conec un taxista que ostenta un bon coneixement de la zona. Abans d’acceptar que sigui ell qui em transporti, intento extreure-li tota la informació que puc sobre l’àrea en qüestió. S’ha d’aprofitar l’estat de benevolència i disposició de tots els que intenten fer negoci amb hom. Regatejo el preu i accepto a que em porti fins a Calangute, el nucli urbà proper a les dues principals platges del nord de Goa.

Al arribar, llogo una moto. Vull alguna maquina més viril i esportiva que la scooter del dia anterior, així que demano una Pulsar 200cc, una “naked” de marxes, icona de masculinitat hindú. La que tenen està avariada, però m’ofereixen una “chopper” –una Bajaj, la Harley Davidson hindú– enorme, pesada, negra i encisadora. Un cop més, regatejo el preu. L’obtinc pel mateix que pagava per la scooter; quatre euros al dia.

Me’n vaig a conèixer les platges properes, per decidir on establir-me. Hi vaig amb la moto, carregat amb dues motxilles, somrient, revolucionant el motor de la pesada moto, a estrebades de gas. Travesso paisatges tropicals, plens de palmeres, camps d’arròs, cases colonials, barraques de fusta i dones vestides com ho feien les meves àvies als anys cinquanta. Les senyores i senyoretes catòliques de Goa, els diumenges, s’engalanen amb barrets amplis, vestits d’americana, pits alçats, ben col·locats, per assistir a les misses de les esglésies, menudes i blanques, que embelleixen el paisatge.

Les dones hinduistes suggereixen mostrant un parell de dits d’esquena, una porció de muscle que s’entreveu per una fissura de fulgat sari, un somriure que s’afanyen en velar rere el mocador amb què es cobreixen el cap, una ziga-zaga de cintura, tènue, volàtil; les catòliques d’aquest indret tropical, per contra, insinuen cenyint la seva anatomia, delimitant-la i fent-la palpable a la vista amb estretes faldilles de mitja cama que vessen de moviments suggeridors, fets, alhora de subtilesa i evocació.

***

M’allotjo a Baga Beach, en una guest house. L’habitació és petita i planera; un llit de matrimoni, una taula, una cadira i una butaca de vímet. Els mobles possiblement siguin els mateixos que quan van començar el negoci, deu fer cosa de vint anys. La capçalera del llit està folrada amb fustes de caixes de vins, reutilitzades. La cambra està força neta. El preu és reduït i adequat. L’home que ho regenta, un ancià, parla i es comporta amb una afabilitat com la que tenia el meu avi matern. A més, s’hi assembla força físicament. Molta de la gent de Goa podria passar perfectament per ciutadans ibèrics. La sang portuguesa és patent.

De la meva habitació a la platja trigo, literalment, uns deu segons. A la platja hi ha bars i restaurants en els quals pots menjar amb els peus a la sorra. Quan has acabat l’àpat és habitual que el cambrer et pregunti si vols una mica de haixix o marihuana.

***

Un policia, avui, en un control, m’ha aturat. M’ha demanat el carnet. Jo, nerviós, l’he rebuscat a la motxilla mentre pensava com justificar-li que portava una màquina tan gran sense carnet de moto, en cas de que posés objeccions a la validesa del meu carnet de cotxe espanyol. Se la mirat una bona estona. Per dissimular li he preguntat, amb un somriure forçat: “Què, molt de turista conduint sense llicencia?”. Ha aixecat la mirada del meu carnet, m’ha mirat uns instants, sever, i no m’ha respòs. Ha seguit inspeccionant la llicència. La seva actitud era un entremig de prepotència i paternalisme, sent-me difícil entreveure les seves intencions. No parlava un bon anglès.  M’ha tornat el carnet i, sense dir-ne res al respecte, m’ha demanat diners, sense especificar la quantitat. “Disculpi, no sóc capaç d’entendre el que m’està demanant”; Ell ha replicat: “Si home, unes quantes rupies, deu o vint, de les teves”; “Tan sols vol vint rupies?”, l’he inquirit; “Sí, sí. No en tinc d’Espanya” ha respòs.

L’home col·leccionava monedes d’arreu del món. M’estava demanant que col·laborés a engrandir la seva col·lecció. L’hi he dit que estaria encantat de donar-n’hi, però que en aquell moment no en duia a sobre. Realment sí que en duia, però no n’hi volia donar. Possiblement aquest home deia el mateix a tots els turistes als que aturava. Ingenus, li donen un parell d’euros o de dòlars al policia –suficient per un àpat en un restaurant de qualitat. A final de més l’home bescanvia totes les monedetes que els turistes li donem i es treu un bon sobresou.

M’ha replicat que em recordaria, i ha fet veure que memoritzava la matrícula de la meva moto. M’ha dit que acostumava a estar per aquella zona. Jo m’he quedat parat esperant que em donés pas per marxar. “Va! Ves-te’n home! Què esperes?”

***

L’últim nòdul de pus de l’aixella, d’una mida propera a una nou i dolorós com cap altre, ha eclosionat avui. De fet l’he forçat jo, pressionant-lo, doncs l’he considerat prou madur i excessivament dolorós. La quantitat de purulència mucosa sanguinosa que n’ha sortit ha estat desmesurada. Un cop exprimit, el dolor ha minvat quantiosament. Confio que sigui l’últim i no n’apareguin de nous.

***

12 d’agost de 2009

Desperto aviat i me’n vaig a esmorzar a un dels restaurants de la platja, front el mar. Un suc natural de papaia, un sandvitx de formatge, patates fregides i amanida;  Un euro i mig. A Goa, sobretot a les zones turístiques, els preus són més elevats. S’ha de tenir cura i demanar amb antelació els preus del que es consumeix, sobretot als establiments moderns i occidentals, doncs en molts d’ells els preus són excessius. Després, me’n vaig amb la moto a fer quilòmetres, a conèixer les rodalies de la zona. Dino en un petit restaurant de carretera, acollidor i net.

Sento un enorme plaer i molta sensació de llibertat conduint per les carreteretes d’aquest estat, sense destí.

***

Ahir a la nit, mentre sopava assentat en una hamaca de la platja, em vaig sentir sol per primera vegada en tot el viatge. Em refereixo a que vaig sentir solitud, aïllament.

Avui m’esforço en fer amics, occidentals. Vull anar de festa, però no sol.

***

Durant el dia conec a varies persones. Un grup de noies escoceses a la platja, un hindú que té planejat anar de festa amb unes franceses, uns nois trenta anyers americans, etc. Per un o altre motiu, no aconsegueixo que em prenguin de festa, o no tenen intenció d’anar-hi, o els seus plans no són del meu grat, o no em transmeten suficient confiança. A última hora de la nit conec a un noi hindú, amb el que parlo una bona estona sobre coses transcendents i rellevants. M’explica que ha vingut amb un amic que ha hagut de marxar abans d’hora i s’ha quedat sol. Estudia disseny de moda i se’l veu una mica efeminat, però com que necessito amb urgència una mica de contacte humà i no tinc altres alternatives li proposo que ens vegem algun dia. Quedem demà per esmorzar.

***

13 d’agost de 2009

Ahir a la nit, mentre sopava al restaurant de costum, des de l’arena de la platja, un grup de noies franceses em va preguntar si em volia unir a elles. Els hi vaig dir que s’esperessin a que acabés l’àpat, i que estaria encantat d’acoblar-me al seu grup. És important menjar amb calma i tranquil·litat.

Era un grup de cinc noies: Dos d’elles rondaven la trentena, les tres restants en tenien vint-i-pocs. De les joves, n’hi havia una de grassoneta que parlava castellà i tenia sang peninsular, descendent d’Alacant. Un jove hindi musulmà la rondava, fent-li carantoines constantment i dient-li que l’estimava. La noia em va explicar que tenia certa dificultat en discernir si el noi realment estava enamorat d’ella o de la seva nacionalitat francesa. Jo li vaig respondre que en Mohammad, el jove que la flirtejava, tan sols es guiava pel seu instint de supervivència i que jo en el seu cas faria el mateix.

De les noies que rondaven la trentena vaig connectar ràpidament amb una d’elles, professora a Nova York del Institut d’Estudis Francesos. Tot i que els seus trenta anys eren patents, era una dona atractiva, amb un caràcter genuí i decidit. Vaig romandre proper a ella tota la nit. Quan em va preguntar la meva edat, vaig dubtar una bona estona abans de dir-li la vertadera. Va quedar una mica decebuda.

***

A la discoteca, amb les franceses, en Mohammad em fa saber que una de les noies més joves està interessada en mi. La trenta anyera atractiva m’ho recorda al cap de poc, deixant implícit que vol que deixi de coquetejar amb ella. Em poso a parlar amb la noia interessada. Al cap d’uns minuts sortim a fora de la discoteca i ens assentem, un al costat de l’altre. És una jove agradable i llesta: parlem de psicologia, de sociologia i de les expectatives que tenim pels nostres futurs. Està bastant èbria; a mi m’agradaria estar-ho més. Em passo tota l’estona dubtant sobre si fer o no alguna cosa amb ella. Si ella pren la iniciativa sé que no li giraré la cara. M’explica que m’ha vist per la platja, caminant amunt i avall amb la càmera; també conduint la moto per la zona, descamisat. Que li agrado. L’observo una i altre vegada, de dalt a baix, incapaç de trobar suficient motivació per llançar-me.

Arriben les seves amigues. M’alliberen, així, del pes de prendre alguna decisió, doncs les noies volen entornar-se’n. Anem tots junts fins als nostres apartaments, molt propers. M’acomiado de les noies i els hi agraeixo que m’hagin pres de festa. La jove interessada en mi, quan ens separem, em mira des de lluny i em somriu d’una forma molt franca, tant que em resulta punxant. Difícil de digerir.

***

16 d’agost de 2009

Desperto al migdia, ressacós. Ahir vaig començar la festa a les sis de la tarda; l’he acabat avui al matí, dotze hores després de començar-la.

Els últims dies no he escrit. Els he invertit conduint la moto, estant al bar d’en Mohammad, caminants per les platges, estant de festa i dissenyant un tatuatge.

Em veig obligat a recapitular i seguir amb el fil de la historia allí on la vaig deixar: Les noies franceses se’n van entornar cap al seu país, l’endemà d’anar-nos-en de festa plegats. El mateix dia em vaig tornar a sentir sol, així que vaig anar a veure al jove musulmà al restaurant on treballa, l’única persona que en aquells moments coneixia i amb qui confiava. Ens vam fer molt bon amics.

El que jo havia intuït com a instint de supervivència –l’amor que el jove deia sentir per la noia francesa– va resultar ser una barreja d’aquest instint i enamorament vertader. Els dies posteriors el vaig ajudar a crear una compta al facebook, per estar en contacte amb la noia francesa; li vam enviar missatges bonics, ensucrats; i vam discutir sobre com el jove podria fer-s’ho per obtenir un visat o permís de residencia francès.

Mohammad és xef. És un excel·lent cuiner. Pot cuinar al voltant de cinc cents plats; xinesos, indis i continentals. Li costa llegir i escriure, però té molta memòria visual. Té vint-i-sis anys i és originari de Calcuta. Prossegueix amb l’ofici familiar, el de cuiner, que va aprendre de la mà d’un xef francès en un hotel de la Índia. Té una mentalitat oberta, és responsable i molt treballador. No proba l’alcohol ni les drogues, i es fuma una mica menys de deu cigarretes al dia.

Un dia, mentre prenia una cervesa al bar del jove musulmà, li vaig dir que havia estat mirant de fer-me un tatuatge. Els preus són molt baixos aquí, i no es treballa del tot malament. Immediatament em va dir que coneixia a un amic que els feia de forma amateur, molt bé de preu i amb molt de talent. Me’l va senyalar. Era un hindú d’uns trenta i escaig, gras, ple de tatuatges, vestit amb camiseta de tirants blanca i una tela que li feia de faldilla, al estil de túnica de mig cos. Estava assentat a la terrassa del bar del costat, envoltat d’altres hindús tatuats. El vam anar a conèixer. Després d’assegurar-me que ho feia en condicions higièniques em va dir que li portés el disseny en paper l’endemà, el més aviat possible, doncs en breu se’n tenia que anar uns dies de viatge.

Vaig decidir que seria aquest home qui em faria un tatuatge per un únic motiu: Quan li vaig preguntar quin dels seus tatuatges s’havia fet a si mateix em va senyalar el més lleig, mal perfilat i descolorit de tots. Era de fa anys, es va excusar. Fet amb agulla, manualment.

***

El dia posterior vaig despertar aviat i vaig començar a treballar amb el disseny del tatuatge. Hi vaig invertir gairebé tot el dia. A la nit l’hi vaig ensenyar el disseny al tatuador, des del portàtil. Tot i ser complicat era possible. L’endemà, quinze d’agost i dia de la independència índia, a les tres de la tarda, me’l faria.

***

Abans d’anar a la meva cita amb el tatuador vaig anar a rondar amb la moto per les platges properes. Vaig trobar un restaurant per a turistes on deien ser especialistes en la cuina de carn de vedella. A la Índia això no és habitual, només resulta comprensible tenint en compte l’entorn: Goa, on tot és permès. Em vaig menjar un bon entrecot, tendre i gustós. Després vaig anar al bar on havia quedat amb l’home que em tenia que tatuar, em vaig veure un parell de whiskys dobles amb gel i vaig fumar una mica d’haixix amb el tatuador. Puntuals vam anar cap a casa seva, adjacent al bar on l’home sempre romania. M’hi vaig emportar un whisky. Va desinfectar tots els utensilis a utilitzar, em va afaitar el braç i estrenar una agulla nova. Va començar a dibuixar el disseny a bolígraf sobre el braç.

Va posar una pel·lícula de terror al televisor, en anglès. Anava prou col·locat per ser incapaç de comprendre’n l’argument. Al cap de poc ja tenia el disseny a bolígraf llest. Em va demanar la meva aprovació, mentre posava en marxa la màquina de tatuar. L’agulla em va començar a perforar la pell, al ritme del so irritant que feia la maquineta. No ho recordo excessivament dolorós, excepte la zona propera al colze i l’aixella, per on –segons em va explicar– hi passen moltes terminacions nervioses. Aquí el dolor era intens però suportable. De totes formes no sóc capaç de tenir un record massa nítid de l’experiència.

Al cap de dues hores i mitja la feina estava acabada. Em va costar una mica més de trenta euros. Vaig tornar amb el tatuador fins al bar que freqüentava, del qual me’n va presentar l’amo: Mr Hash. Propietari del negoci i camell d’haixix, restava assentat en una taula envoltat d’homes. Dos d’ells eren americans. El propietari em va explicar que al cap de poc se’n anaven tots de festa, a una “rave”. I que un cop acabada seguirien amb la diversió anant a discoteques de la zona. Li vaig dir que m’uniria a ells, però que abans me’n anava a prendre una cervesa al bar del meu amic Mohammad, que li volia ensenyar el tatuatge.

***

Sis motos ens dirigíem cap a Hill Top, la “rave”. Conduíem molt ràpid, tenint en compte les carreteretes que travessàvem, el mal estat del paviment i la falta de bona il·luminació. Afortunadament, els cent quaranta quilos que pesava la meva moto la convertien en un vehicle bastant estable un cop en marxa, tolerant força bé els sotracs de les vies i la meva falta d’experiència en dues rodes. L’entrada a la festa costava cinquanta rupies; menys d’un euro. Mr Hash em va explicar que era una festa organitzada per traficants i que es finançava de la droga i l’alcohol que s’hi venia. Els diners de l’entrada, segons em va dir, anaven íntegrament destinats a la policia. Era el preu que es pagava per aconseguir la seva vista grossa.

L’ambient que es palpava a la festa resulta difícil de descriure. Per la seva heterogeneïtat. Hi deuria haver unes tres-centes persones. Una part important dels assistents tenien l’edat dels meus pares. Rondaven la cinquantena. Eren els que mostraven una actitud més desinhibida, i possiblement també eren els que anaven més col·locats. El discjòquei, que punxava música “trance” extàtica, pertanyia a aquest grup. Durant els anys seixanta aquestes festes improvisades al mig del no res eren molt habituals. De fet, la zona de Calangute pertanyia a la ruta hippy. Aquests assistents entrats en edat, tatuats, mig nus i col·locats possiblement seguien vivint en els seixanta o setanta. Devien haver freqüentat la zona dècades abans, quedant-ne impregnats.

El següent grup més nombrós eren autòctons de la zona, o bé indis de vacances, que no era capaç de distingir. Eren gent de diners, els únics que es poden permetre un luxe com el d’anar de festa. La majoria eren homes.

Els restants érem occidentals, d’entre vint i quaranta anys. La majoria vestien de forma extravagant, amb pantalons amples i colorits, túniques llargues, camisetes estripades. Sempre m’he preguntar perquè la gent occidental quan viatja a un país que considera tercermundista es disfressa d’aquestes maneres.

Mr Hash m’anava passant porros cada poca estona. De tan en quant els acceptava, i anava alternant les begudes espirituoses amb l’aigua, doncs era conscient que encara quedava tota la nit per davant. Intentava moure’m al ritme de la música hipnòtica, sense aconseguir compassar-m’hi del tot.

La música es va aturar. Una multitud reclamava una altre cançó al discjòquei. Aquest, vençut per l’edat, semblava tenir molta pressa en recollir les seves pertinences de la cabina i marxar.

***

Fora de la “rave”, al pàrquing, vam conèixer un grup de cinc espanyols i quatre suïsses que viatjaven junts. Arribaven justament quant la festa s’acabava. Els hi vam proposar que s’unissin a nosaltres, que seguiríem de festa. Vaig estar molt content d’haver-los trobat.

El següent destí va ser el Western Club. Una discoteca gran i amb bones infraestructures, però pràcticament buida. Un cop a dins, em vaig assentar al costat de Mr Hash, que es va treure un porro de la butxaca i se’l va encendre. “Esta permès fumar aquí dins?”, el vaig inquirir. “Ets blanc i estàs assentat al meu costat. Això és suficient per a què ningú ens digui res”.

Al cap d’una estona vaig sortir amb els espanyols fora de la discoteca a fer botelló. Duien unes ampolles de rom a les motos. Vam riure molt. Abans d’entrar de nou a la discoteca van esnifar una mica de cocaïna. Hospitalàriament, me’n van oferir. Vaig declinar.

***

De camí cap a la següent festa jo ja anava força col·locat i begut. Tenia la impressió de que cada cop que accelerava la moto aquesta culejava excessivament cap a un costat per l’asfalt mullat, sempre cap al mateix. Un petit deliri. La sensació que tenia, barreja de por i gaudi al conduir, era fantàstica. Sentia que l’aire gèlid em colpejava la cara. De sobte, absort en les sensacions irreals que assaboria, vaig topar amb un control policial aparegut del no res. De tota la manada de motos jo anava segon. El primer era un hindú que hàbilment va sortejar els agents de l’ordre. Els espanyols, les suïsses i indis que venien darrere amb les motos van poder reaccionar a temps i es van desviar cap a una via secundaria.

Un policia hindú, esprimatxat i amb un bigoti espès, em va donar l’alto. Duia una metralladora semiautomàtica penjada de l’espatlla, el que em va fer descartar d’immediat l’opció de donar-me a la fuga. Em va fer baixar de la moto i entregar-li el carnet. Li vaig donar i el va començar a inspeccionar. Al cap d’uns instants em va replicar que el que tenia era una llicència de cotxe, no vàlida per a vehicles de dues rodes. El vaig intentar ensarronar amb pretextos que vaig improvisar: Que al meu país, si feia més de dos anys que tenies llicencia de cotxe també podies conduir motos; que feia dies un altre policia m’havia dit que no hi havia cap problema, etc. No el vaig convèncer. Va adoptar una actitud més severa i es va començar a apropar molt a mi. Temia que sentís la pudor que feia a alcohol, doncs tan sols el tenia a uns quaranta centímetres. Em va dir que tenia que pagar una multa de dues mil rupies i que a la moto i a mi se’ns enduien a comissaria. Dos policies també s’hi van unir, es van apropar i em van començar a observar, mentre escopien i parlaven entre ells, recolzats a una tanca.

Els controls d’alcoholèmia, a la Índia, són d’una simplicitat alarmant. L’acusat d’embriaguesa obre la boca. L’agent de l’ordre acosta el seu nas a l’obertura bocal. Olora. Si l’alè put a alcohol, se l’acusa d’embriaguesa al volant.

Vaig veure que la meva actitud tenia que donar un gir. Així, vaig parar de replicar i vaig començar a afirmar amb un “Yes, sir. Of course. I understand, sir” que repetia ciclicament, amb mirada de llàstima i el cap cot.

Finalment va succeir el que esperava: El policia em va dir que hi havia una altre opció. Beneïda sigui la corrupció índia.

Tenia que donar-li mil rupies, però ell no em donaria cap justificant del pagament. A canvi, podia seguir circulant amb la moto. Una mica menys de quinze euros: el preu d’aquest agent. “Així que diguem, que esculls?”, em va inquirir. Vaig treure un bitllet de mil rupies i li vaig donar, sense dubtar-ho. El va fer lliscar sigil·losament dins la butxaca del seus pantalons. “Condueix amb precaució. I demà retorna la moto” –“Sí senyor. Per suposat, senyor”.

***

Havia perdut a la resta del grup, que s’havien escapat del control. Devien ser al voltant de les dues de la matinada i no tenia ni idea d’on era. Vaig seguir conduint, sense preocupar-me del destí. Al cap d’uns minuts vaig trobar un parell d’occidentals amb scooters, aturats a la vora de la via. Ells també anaven cap a Calangute, però estaven discutint una ruta alternativa per evitar possibles controls policials. Em van duu per uns caminets de terra, entremig de denses vegetacions selvàtiques. Vaig donar per suposat que eren habituals de la vida nocturna de Goa.

Finalment vam arribar a Calangute. Un cop allí, vaig ser capaç d’orientar-me fins a Baga Beach. Pretenia aparcar just davant de Titos, la discoteca, però abans d’arribar-hi vaig sentir un grup de noies que em cridava. Eren les noies suïsses que anaven amb els espanyols, als quals havien perdut. Vam entrar tots junts a Titos. Com que jo era blanc i entrava amb quatre noies rosses, ni tan sols vam haver de fer cua. Per suposat que no vam pagar les mil rupies que costava l’entrada.

Un cop a dins vam seguir bevent. Al cap de poc vaig veure que una noia índia romania molt propera a mi. Vaig procurar crear-me una idea mental del meu aspecte. Duia una camiseta de tirants blanca, lleugerament esgrogueïda per dur-la durant tot el dia. La zona de sota l’aixella estava tacada de sang i tinta, que emanava el tatuatge fresc. Vaig intuir que l’endemà el dolor seria considerable. Duia unes bermudes amples, caigudes, i sabates esportives sense mitjons. De ben segur que no feia massa bona olor. La barba era d’uns deu dies.

Vaig començar a mirar als ulls a la noia hindú. Eren grans i lluminosos, d’un blanc immaculat. Duia una camiseta de tirants cenyida i unes bermudes molt curtes, arrapades al cos, que li delimitaven unes cuixes esveltes i daurades. Al cap d’una estona la noia em va somriure, d’una forma encisadora. Em vaig quedar immòbil, col·lapsat, sense saber que fe ni que dir-li. Ella va seguir ballant; al cap d’uns instants vaig ser capaç de reacoblar-me al ritme de la música electrònica.

L’estona següent, la vaig passar pensant algun pretext amb el que entaular conversa amb ella. Seguia propera, mirant i somrient de tan en quant. Jo em sentia cansat, portava unes nou hores de festa, sense descans. Havia fumat bastant d’haixix i portava bevent des de les dues de la tarda, una estona abans d’anar-me a fer el tatuatge. El que vull dir és que les meves capacitats mentals eren minses. Així, vaig advocar per limitar-me a mirar-la als ulls i somriure.

Al cap de poc ella se’m va apropar i em va dir que ens havíem creuat al matí a Anjuna Beach, que m’havia vist amb la moto i la càmera penjada de l’esquena. Em vaig excusar per no ser capaç de recordar-la. Vam intentar seguir parlant, però el volum de la música era elevat i teníem dificultats per entendre’ns. Aprofitant la ben entesa li vaig proposar de sortir a la terrassa de la discoteca. La vaig convidar a un combinat, i me’n vaig demanar un altre per a mi.

Era periodista, recent llicenciada. Però no volia exercir com a tal, així que d’aquí poc començaria un master en alguna cosa que no recordo. Estava a Goa de vacances, i provenia d’una bona família hindú. El seu pare era doctor; a la seva mare no li calia treballar.

Li vaig dir si volia anar a passejar per a la platja. Va acceptar. No recordo del que vam parlar, però tinc presents les seves faccions i la seva expressivitat. Era una noia encantadora. Llesta i audaç; jo era conscient de que en aquells moments no estava a l’alçada de la conversa.

Vaig procurar apropar-me a ella, poc a poc. Mirar-la als ulls. Semblava no rebutjar-me, però tampoc partícip del contacte físic. Ho vaig atribuir a les diferències culturals i a la falta d’atreviment.

Assentats a l’arena de la platja, envoltats de palmeres, amb el sol que començava a despuntar per l’horitzó, vaig aprofitar un moment de silenci per besar-la a la comissura dels llavis.

Em va mirar fixament, amb mirada escèptica, clínica: “Això t’acostuma a funcionar amb totes les noies?”

Touché. Vaig quedar en blanc, sense saber que dir-li.

Ella, veient la meva incapacitat a l’hora d’articular algun so, va prosseguir: “No sóc una noia fàcil. No sóc una noia d’una nit”

***

Aquesta matinada m’he acomiadat de la noia hindú dient-li que avui la trucaria per anar a prendre alguna cosa. Desperto al migdia, ressacós. No la truco.

Guardo les meves pertinences a la motxilla i me’n vaig a dinar al restaurant d’en Mohammad. Ens acomiadem assegurant-nos que ens retrobarem en un futur. Després retorno la moto i vaig a Mapusa, ciutat pròxima. Un autobús em portarà durant aquesta propera nit fins a Hubli, a l’estat veí de Karnataka.

***

El que aquesta passada matinada ha passat amb la jove periodista no ha estat del tot un fracàs. M’ha assenyalat com a objecte del seu desig. El plaer físic me’l puc donar jo mateix; en canvi no tinc aquesta autosuficiència alhora de proclamar-me objecte del desig d’algú.

Una relació esporàdica, aïllada i lacònica, tan freqüent en la societat en la que m’he criat, dóna plaer. Que una part de la satisfacció que se’n obté és física és indubtable. Però si es va una mica més enllà, si es sobrepassa aquest nivell epidèrmic –pulsional, de gemecs i fluxos untosos– es pot descobrir alguna cosa més.

El que queda al descobert és que una mirada lasciva, impúdica i libidinosa, si es dirigeix cap a hom, és plaent. Tant o més del que podria ser-ho la relació física expectada.

De fet, el sexe en sí acostuma a ser decebedor. Les persones tartamudegem en el sexe, proclamà el psicoanalista francès Jacques Lacan en una de les seves conferències. En contraposició, el desig que ens assenyala (i la fantasia que l’acompanya; que aquest desencadena i a la qual dóna peu) per ser una projecció irreal, una masturbació de la psique –que dista de la realitat, vers la qual, a priori, no s’ha d’enfrontar ni confrontar– gaudeix de certa unitat i plenitud. I si no resulta completament enter i satisfactori és per que tard o d’hora es produeix el despertar que fa prendre consciència de l’onirisme atributiu a la fantasia.

Així, la mirada lasciva i assenyaladora anterior, ens pot dir tot tipus d’obscenitats. Això ja depèn de la imaginació de cadascú i de la intensitat de la mirada. Però una de les coses més preades que ens diu és que ens escull a hom. “Et vull a tu, no a aquell altre. Ets tu i només tu, qui desitjo, amb qui vull intercanviar plaer”. Així, està descartant als altres. I som en funció dels altres; si els altres són menys, jo sóc més, i viceversa. L’articulació de les relacions socials d’hom determinen la percepció que es té d’un mateix. La depreciació aliena augmenta la cotització d’hom. Això permet entendre bastant clarament l’objectiu perseguit per pedants i petulants. Tota ostentació de coneixement o d’estatus és una declaració -íntima, col·lateral- d’inferioritat angoixant.

De fet encara podem anar una mica més enllà i indagar sobre la desqualificació en el terreny sexual. (Avís: Les línies que segueixen són un afusellament de “Detracción al sexo anal”. S’hi diu gairebé el mateix). El sexe anal heterosexual –per parlar d’una pràctica, entre moltes, en la que es dóna una depreciació– es sosté en la humiliació d’un partenaire respecte l’altre. És degradació, desigualtat, domini, humiliació. Per començar, té un fort vincle de significació amb el regne animal, en el qual la majoria de mascles s’erigeixen com a dominants apel·lant a la seva superioritat física. Lector, ¿Mai has vist un parell d’animals fornicant? Mascle per darrere; submissió absoluta (o gairebé) de la femella. Com que els animals no tenen capacitat de raciocini no discuteixo les seves pràctiques íntimes. A més, seria pretensiós pretendre replicar a Mare Naturalesa. Però tu sí que tens capacitat de pensar, animal racional que llegeixes aquestes línies. I aquest atribut comporta certes responsabilitats.

La penetració anal, així mateix, causa dolor. A la dona, evidentment. En el millor dels casos es troba al llindar. Juga al límit, a la frontera; quan no causa dolor deliberadament. Aquest patiment és significatiu; en el sentit de que és una conseqüència buscada per qui penetra.

Recupero la cita del psicoanalista francès: Les persones tartamudegem en el sexe. Què és aquest balbuceig lacanià? És, per sobre de tot, veritat subjacent, reprimida i lacerant. Precisament per la seva condició de punxant i dolorosa, per la seva inadmissibilitat i inacceptació, roman oculta, reprimida. Però no en el sexe, amic meu. El tartamudeig és la fissura per on s’escapa la veritat. És, precisament, on aflora. On es manifesta en les seves variades formes: La voluntat de tenir sexe anal, o la pràctica d’aquest, és una de les seves expressions. És un símptoma, que remet a un significat.

Significa, evidentment, que hom necessita humiliar i desqualificar a l’altre. Causar dolor, sentir la seva submissió. Que no es té valor suficient per afrontar una realitat  dolorosa, que t’humilia i et turmenta a tu, hipotètic humiliador anal.

I arribat en aquest punt és precís tornar a l’afirmació que ha desencadenat tota aquesta paraulera: Som en funció dels altres. Si l’altre és menys, jo sóc més. Si hom es converteix en agressor, perd l’etiqueta de víctima. El sexe anal del que parlo –i per extensió, qualsevol pràctica sexual que impliqui depreciació– és una reconstrucció en l’imaginari de l’humiliador d’una experiència lacerant viscuda. Amb un petit –però significatiu– detall que canvia: s’inverteixen els papers. L’humiliador anal deix de ser la víctima que rep l’agressió per convertir-se en agressor. I ho gaudeix, per suposat.

Res pertorba si se’n parla, va sentenciar la cèlebre doctora i psicoanalista Françoise Dolto.

Quan hom formula un patiment el fa compartible. El llenguatge és la gran eina socialitzadora, humanitzadora. Permet posar a l’abast de l’altre allò punxant, fer-ho socialment acceptable. Tolerable. Deslliurar-se de la fatiga que comporta arrossegar-ho un sol. Les psicoteràpies modernes es basen en aquesta premissa.

Formular el patiment és un camí; crec que el més adequat.

***

Tornant a la mirada libidinosa de la jove hindú:

Si el seu desig m’assenyala a mi, i no als altres, em proclamo vencedor vers la resta, m’erigeixo en una posició superior. Tal com es pot apreciar, és una qüestió d’estatus. Allò tan valuós i preciós.

Per això deia que no ha estat del tot un fracàs. O sí.

***

17 d’agost de 2009

Arribo a Hubli, a les tres de la matinada. Truco a Tenzin, que ja esta desperta i de camí. Trigarà una hora. Em diu que no m’estigui als carrers, que aquesta és una ciutat perillosa. Certament en fa aspecte, de mala ciutat. Quedem en trobar-nos a la sala principal de l’estació ferroviària.

Començo a parlar amb un home ebri i un conductor d’autorickshaw. Vull que aquest últim em porti fins a l’estació de trens, a pocs minuts, però abans el vull conèixer una mica. Al cap d’uns minuts de conversa li dic que vinc d’un orfenat de Delhi, de fer treball social. Segons com reacciona algú al saber que hom ajuda els altres desinteressadament et pots fer una idea de quin tipus de persona és. Aquest home en qüestió em felicita i s’interessa per les tasques que he fet a l’orfenat. Acte seguit m’explica que ell és llicenciat en sociologia, psicologia i filologia anglesa. Que treballa com a sociòleg, però que al tenir tres filles –per les que precisa tres bons dots– es veu obligat a fer de conductor d’autorickshaw durant les nits. A més, col·labora en una associació sense ànim de lucre, orientant a persones que tenen problemes variats, des d’addicció a les drogues fins a violència de gènere. Hi fa una tasca de mediador social. El que m’explica és suficient; Li demano que em porti fins a l’estació de trens.

Al arribar li pregunto que li dec. Em diu que li pagui el que cregui oportú. Li dono el doble del que seria habitual. Ens acomiadem i m’aconsella que no surti de l’estació ferroviària fins que no sigui de dia o em vingui a buscar algú, que al ser blanc tinc el símbol de l’euro marcat al front.

Entro al hall i m’assento a terra, recolzat a una paret i amb les motxilles sota el cos. La sala és plena de desenes de persones que dormen estirades al sòl pavimentat: de fet em costa trobar-hi lloc lliure. Intento dormir, però no en sóc capaç. Dissimuladament trec l’iPhone de la bossa, procurant que ningú el vegi, i em poso a escoltar Los Manolos als auriculars. Em sento feliç.

***

18 d’agost de 2009

Ahir li vaig enviar un missatge SMS a la noia hindú de la discoteca. Li deia que m’excuses per no haver-la trucat, que esperava tenir temps de veure-la però que vaig haver de partir més aviat del previst de Mapusa. Que vaig trobar que era una noia molt interessant i que la volia conèixer millor.

No ha respòs.

***

La colònia tibetana de Mongod és un lloc que no deix indiferent. És un troba a una hora i escaig de Hubli. Per arribar-hi s’ha de transitar per camins de terra inacabables, que travessen poblats indis. Petites viles plenes de menudes cases de maó i barraques de fusta, en les que hi ha més carros tirats per bous i búfals que vehicles a motor. La colònia tibetana està formada per nou camps de refugiats, cadascun dels quals té entre trenta i vuitanta cases. L’accés és restringit, es precisa d’un permís especial que expedeix el govern indi. Jo no l’he aconseguit, així que Tenzin em duu d’un lloc a l’altre dins una petita furgoneta amb els vidres tintats, sempre procurem no moure’ns per llocs freqüentats per molta gent i evitar els controls policials.

Si la vegetació de Goa em semblava selvàtica es perquè encara no havia vist la d’aquí. Les plantes i els arbres envaeixen les propietats i vies, en un intent de recuperar el terreny usurpat. La fauna també és abundant. De nit, quan surto a fumar una cigarreta a l’exterior –enmig de la foscor absoluta, doncs no hi ha il·luminació més enllà de la de les cases particulars– núvols de mosquits em rodegen. Els ratpenats volen tan pròxims que noto a la cara i els braços nuus l’aire que projecten a l’aletejar. El so dels grills és estrident, per les desenes o centenars que canten simultàniament.

Els dies són calorosos i humits. La pluja és habitual i intensa, monsònica. Les nits són fredes; és precisen mantes sintètiques per dormir confortablement dins les cases.

***

Tenzin és enormement hospitalària. Com que no sap cuinar massa bé alternem àpats a restaurants amb d’altres de casolans que venen a preparar amigues seves expertes cuineres. Menjo una barbaritat, doncs tot és exquisit. Crec que tornaré a Espanya més gras del que hi vaig marxar.

No em deix pagar res, absolutament res. Em diu que és part de la seva responsabilitat. Procura dur-me sempre amunt i avall –tot i el temor que té de la policia– per tal de que jo no m’avorreixi. Li repeteixo que no es preocupi, que tinc força feina pendent al portàtil, elaborant i reescrivint, processant fotos; però no em fa cas.

***

19 d’agost de 2009

El més rellevant que es troba a Mongod són monestirs budistes. Enormes, els més grans que he vist mai. Són construccions titàniques. Han de ser-ho per poder acollir l’ingent nombre de monjos que viuen, estudien i mediten en aquesta regió.

***

L’escrit de fa uns dies sobre el sexe anal i la depreciació en el terreny sexual pot donar lloc a equívocs. Té un to lleugerament sever, acusatori i incisiu, que pot col·laborar en engrandir aquestes mal interpretacions. L’única cosa que reclamo i exigeixo és reflexió, coneixement i equitativitat.

No estic especialment en contra del sexe anal, ni de les ejaculacions facials, ni dels individus que s’unten d’excrements aliens, ni de cap altra pràctica d’aquest domini.

Existeix qui desitja ser humiliat; també qui gaudeix humiliant. No sóc qui per oposar-me a tal sincronisme concordant de gemecs i plaer. De fet, negar-se gaudi a si mateix, defugir i reprimir la pròpia sexualitat, és anhel de mort.

La mort és absència de plaer, de gaudi. És el súmmum de la repressió. N’és la culminació: Immobilitat forçada per absència de vida. Per contraposició, la vida és gaudi. Negar-se plaer és negar-se una part de la pròpia existència.

Per conèixer amb plenitud la pròpia sexualitat hom s’ha d’arriscar a que aquesta destrueixi quelcom, considerat sòlid fins aleshores. El límit ha d’estar en les llibertats i benestar de l’altre, objecte de desig.

***

20 d’agost de 2009

El que veig aquests dies als voltants de Mongod és la Índia més autèntica que mai he presenciat.

***

Fa un parell de dies Tenzin va indagar sobre quina era la meva religió. És una pregunta a la que ja hi estic acostumat, molt habitual en tot aquest viatge. Com sempre, responc que he nascut sense religió, i que ni n’he escollit cap ni tinc intenció de fer-ho.

Es queda pensativa i em pregunta sobre el que crec que hi ha després de la mort. “Res. Absolutament res. Tot s’acaba.”, li responc.

La mort. Temuda, ignorada, anhelada. Quan era més jovenet intentava buscar certeses sòlides on recolzar-me. Cercava punts d’ancoratge inqüestionables, que em permetessin acabar amb la deriva pròpia de la ment d’un adolescent. Va ser un cerca poc fructuosa; només en vaig trobar una, de certesa: La de la pròpia mort. El ser és un ser per a la mort, afirmà Heidegger.

Aquesta certesa, la seguretat de que tot s’acaba, nodreix i dóna vida altres afirmacions. Steve Jobs, director d’Apple, va sentenciar en un discurs front joves universitaris recent llicenciats:

“Recordar que moriré aviat constitueix l’eina més important que he trobat per ajudar-me a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè quasi tot –totes les expectatives externes, tot l’orgull, tot el temor a la vergonya o al fracàs –tot això desapareix a les portes de la mort, romanent només allò que és realment important. Recordar que moriran és la millor manera que conec d’evitar la trampa de pensar que tenen alguna cosa a perdre. Ja estan nuus. No hi ha cap raó per a no seguir el que dicta el cor.”

La certesa de la pròpia mort, contràriament al que podria semblar, ha de tenir un efecte revulsiu, encoratjador.

Tenzin sembla no tolerar la meva resposta referent a la mort. Es passa la següent hora explicant-me histories succeïdes en aquests camps de refugiats dignes de Cuarto Milenio, per tal de fer-me creure que existeix “alguna cosa més”.

Aparicions de gent morta, histories de reencarnacions, un llit del seu hospital on hi perdia la vida tothom que s’hi estirava, visions de llums estranyes, esperits, etc. Fins i tot m’explica que quan era petita, anant a buscar llenya al bosc durant la nit, va sentir gemecs de dolor que la seguien entre la foscor, i va divisar ombres plàstiques i canviants.

Quan acaba amb els seus relats em torna a inquirir sobre si segueixo pensant el mateix sobre la mort. Li responc afirmativament, i que si mai visc una experiència d’aquest tipus potser les meves idees canvien.

M’agradaria poder explicar-li alguna cosa sobre la capacitat de suggestió que tenim els humans, la necessitat de trobar explicacions a allò que no entenem (o d’atribuir-ho als esperits, déus o fenòmens paranormals), i que les religions s’aprofiten d’aquest buit de coneixement adjudicant-se allò que no podem entendre de forma racional. Però em sento massa cansat i explicar tot això en anglès em resulta certament complicat. Així que li desitjo una bona nit i me’n vaig a dormir.

***

Un vilatà hindú de Mongod, sobreeixit d’ignorància i tement el contagi de la grip porcina, ha fet fora de casa els seus dos porcs. Ara deambulen pels camps de refugiats, menjant el que troben pels carrers i barallant-se amb els gossos salvatges.

Índia té por del virus H1N1. És comprensible, una epidèmia seria un desastre. Els casos de contagi augmenten dia rere dia. Pels carrers es veu força gent amb mascaretes, mocadors o saris que cobreixen les vies respiratòries. Els mitjans de comunicació hindús són responsables d’aquest pànic generalitzat. Són fatalistes i sensacionalistes, fins i tot amb el que no ho haurien de ser.

A les estacions ferroviàries de tot el país hi ha estants de prevenció i control, on s’informa als viatgers i se’ls deriva a un especialista si ho precisen. Als aeroports s’analitza a tots els passatgers amb càmeres tèrmiques, per detectar als que presenten febre.

Fa cosa d’una setmana, tots els diaris indis publicaven un avís estatal, a mitja pàgina. Unes lletres desproporcionades anunciaven: “El contagi del virus H1N1 té cura”.

***

Li envio un altre missatge de mòbil a la noia hindú:

“Em sento malament… Disculpa’m. Permetem demanar-te perdó una altra vegada. No paro de pensar que vaig actuar d’una forma incorrecta i no m’agradaria perdre l’oportunitat de conèixer-te. De fet ni tan sols sóc capaç de recordar el teu nom… Sí, ho sé, sóc un desastre. Però espera; sóc capaç de recordar els teus ulls bonics, el teu somriure (potser estàs somrient en aquests moments?), el teu caràcter encantador, la forma com et vas comportar,… Doncs això, que encara et recordo i ho seguiré fent durant un temps.

I sentia que tenia que intentar explicar-te tot això una altre vegada. Cuida’t!”

Em respon al cap de poc. Es diu Nikitha.

***

Tenzin se’n va a comprar i torna carregada de regals per a mi i per a la meva família. Bandoleres, camisetes, penjolls i braçalets de plata, etc. S’excusa per no poder comprar més regals degut a que la seva situació econòmica actual no és excessivament bona. Jo li dic que és massa hospitalària i que tan jo com la meva família ja li estem molt agraïts per tot el que està fent per mi.

***

Una joveneta tibetana que freqüenta la casa de la meva amfitrió, i que deu tenir uns divuit o dinou anys, insisteix en prendre’m a caminar durant la nit, entre la foscor. És una cuinera excel·lent, fa el millor dal que he provat mai. Em porta fins a casa seva i em presenta la seva família. De tornada, un nen tibetà del veïnat, va cantant rere nostre: “Parelleta, amor, matrimoni! Parelleta, amor, matrimoni!…”. La noia somriu tímidament.

Abans d’acabar el passeig em diu que si em ve de gust que anem tots dos fins al monestir, desert a aquestes hores. Declino educadament la proposta.

***

Una de les coses més agradables de Mongod són els sons que es senten. Es freqüent escoltar a totes hores monjos budistes recitar mantres. De dia, de nit, i fins i tot als llocs més remots.

Quan es fan les oracions als monestirs, encara que llunyans de la casa on sóc, és senten els cants, les veus greus a l’uníson, el so dels timbals, els gongs i les trombes vibrants. Produeixen una sensació difícil de descriure, com si s’estigués vivint un moment èpic, de temps llunyans.

***

23 d’agost de 2009

Torno a ser a Nova Delhi, a Maitreya. Ha estat un viatge en tren de quasi quaranta hores. Bastant esgotador.

Cada viatge en tren per aquest país és una oportunitat per a fer noves amistats. En aquest últim, Tenzin es va encarregar de presentar-me un jove monjo budista, al que li va pregar tenir cura de mi. És molt paternalista, i es sentiria molt malament si tingués algun contratemps degut a la seva falta de responsabilitat.

Just quan el tren es començava a moure, vaig rebre un missatge SMS de Tenzin: “Ves amb compte amb el monjo budista. No hi podem confiar. Cuida’t i tingues un viatge feliç”.

El monjo era un jove de dinou anys que se’n anava a Nepal a veure la seva mare. D’una forma desinteressada, va romandre tota l’estona al meu costat, fent-me companyia, deixant-me llibres sobre budisme, vigilant les meves possessions, preguntant-me si m’avorria –i fent el possible per a què la meva resposta fos negativa–, comprant-me menjar a les estacions, etc. Jo vaig compartir el menjar que duia amb ell, i un cop a Delhi l’hi vaig pagar el taxi de l’estació fins a casa de la seva germana.

***

Tenzin, mentre ens acomiadàvem a través de la finestra del tren, em va fer la primera petició que m’ha fet mai des de que ens coneixem. “Cuida de la meva mare, si us plau. És el primer cop que surt del seu poblet des de que s’hi va refugiar quan van envair el Tibet. A Espanya tot és nou per ella, es sent fora de lloc, no sap com actuar, i acaba fent coses divertides; ridícules.”

***

24 d’agost de 2009

Demà tinc el vol de tornada a Espanya. Crec que em costarà tornar a la rutina i readaptar-me. M’hi sentiré estrany, fora de lloc. Tinc ganes de tornar, però alhora no vull abandonar aquest país.

***

Sense haver-ho pensat massa amb anterioritat, durant els últims dies he dit a dues persones que possiblement m’estableixi aquí una temporada un cop acabats els meus estudis.

***

Coses pendents sobre les quals escriure:

El comportament i actitud de les dones hindús en llocs públics. La forma que tenen de moure’s.

Com es comporten els tibetans que viuen a la Índia. Que senten i com es senten al interactuar amb hindús.

***

Mentre ens aproximàvem a Nova Delhi amb tren, ahir a primera hora del matí, un nombre desmesurat d’homes defecava al voltant de les vies ferroviàries. En aquell moment vaig comprendre amb claredat l’expressió “a cagar a la via”. Alguns d’ells, al veure aproximar-se un tren de passatgers s’aixecava i procurava dissimular, tot i que la botella d’aigua que carregaven –aquí l’ús el paper higiènic tardarà unes dècades més en estendre’s– els delatava com a defecadors en potencia. D’altres, majoria respecte el grup anterior, seguien amb el cul enlaire, sense interrompre les seves tasques. Els més pudorosos es tapaven la cara amb les mans, o, fent saltirons amb el cul enlaire s’orientaven d’esquena al tren, donant-nos una magnífica imatge, clara i frontal, del seu cul.

El més curiós de tot és que no hi havia cap dona entre la multitud que feia les seves necessitats. On defequen, doncs, les dones hindús?

***

25 d’agost de 2009

Sóc a l’aeroport, esperant que sigui l’hora del meu vol. Tinc una sensació desagradable. No vull tornar a la civilització. Em vull seguir perdent pels barris de barraques de la perifèria de Delhi, travessar més camps d’arròs immesurables, fer més passos descalç per carrers polsegosos.

No sé com acabar aquest text. No hi ha un final rodó que el culmini, com en les novel·les barates. Només se’m acut una forma d’acabar-lo. El que segueix és la traducció literal d’una carta que em va donar ahir un infant de l’orfenat. És sincera, i això ja em serveix.

Estimat germà,

Moltes gràcies per tot el que ens has donat. Ets una persona simple amb molt bon caràcter. Reso a Déu per que tinguis una vida satisfactòria. Ja sé que a la vida tothom té dies tristos i d’altres de feliços, però jo voldria que tu només en tinguessis de feliços. Tens molt bon cor. Quan vaig saber que vindries em vaig alegrar molt. Ets el nostre amic. Ets el nostre germà. Si tu te’n vas em sento molt trist, però sé que no et puc dir que et quedis aquí per sempre. (…) Sempre he intentat fer-te somriure, però no sé si ho he aconseguit. Si no ho he aconseguit disculpa’m, disculpa’m, disculpa’m. Sempre resaré a Déu per a què tu i la teva família tingueu una vida llarga i feliç. Sempre comptaràs amb els meus millors desitjos.

L.D.

P. D.: Quant passi la classe dotzena i acabi l’escola em faré un tatuatge idèntic al teu.

Quaderns hindús és un text amb pretensions de dietari, d’uns setanta folis i poc elaborat. És íntim, però conté la impostació d’aquell text fet per a ser llegit. El que segueix n’és la tercera part.

27 de juliol de 2009

Desperto, a l’hora habitual i prenc el meu bany a l’exterior. Esmorzo pa hindú amb un saltejat de verdures i carn de búfal. Desconec el motiu de tal inusual menjar, però l’agraeixo molt.

Pretenc anar a Palika Bazaar a comprar un lector de targetes de memòria per passar les fotos fetes a l’ordinador portàtil. Busco a la meva maleta el feix de vint mil rupies –una mica més de tres-cents euros–, per agafar-ne el necessari per tal compra. No trobo els diners. Registro les meves pertinences, tres vegades. Ni rastre del feix. Tot i així, la càmera, l’equip fotogràfic, el portàtil i els dos telèfons mòbils segueixen al seu lloc.

Surto al carrer i em fumo dues cigarretes seguides. Mentrestant, penso, primerament, en els diners dels que puc disposar d’immediat. Tinc uns dos-cents cinquanta euros en moneda europeu, encara per bescanviar. De rupies, en dec tenir unes set-centes. Uns deu euros, més o menys. Al banc, hi tinc uns tres-cents euros més. Si no recupero els diners perduts hauré de fer ús de la reserva de la compta corrent.

Recordo que fa un parell de setmanes vaig trobar un objectiu fora de la motxilla de l’equip fotogràfic. No li vaig donar importància, doncs vaig pensar que li podia haver deixat jo per descuit. Tot i així era improbable, doncs tracto cautelosament tot el meu equip. Ara, veig en aquest record la premeditació del robatori.

Immediatament després, penso en el possible culpable. Em passen pel cap els dos companys d’habitació, staff de la fundació. Me’ls imagino confabulant en contra meva, registrant cautelosament les meves pertinences. Els descarto ràpidament. Formen part de la fundació perquè han rebutjat altres feines en les que guanyaven força més diners. A més, són portadors de la meva confiança. La següent en la llista és la germana tibetana, callada i sigil•losa. Tampoc crec que hagi estat ella. El seu enorme sentit de servitud vers la fundació li ho impediria. El lama que dirigeix la fundació també queda descartat. Resten els nens o algú extern a la fundació.

Algú de fora, un lladre de veritat, s’hagués endut l’equip fotogràfic, que és deu vegades més valuós que les vint mil rupies. També s’hagués endut el portàtil i els telèfons mòbils, i no hagués trobat amb tanta facilitat el feix de bitllets.

Només queden els nens. A les nenes les descarto totes, doncs no sóc capaç d’encabir-ne cap d’elles en el perfil de lladregota. Als nens més petits, també els hi dono la meva benevolència, ja que crec que s’espantarien front una quantitat tan gran de diners. A més, la seva ment roman ocupada per la diversió i el joc. Resten els tres nens més grans, descartat el que pateix discapacitats.

El major d’ells és un bon estudiant, servicial i exemple de bon comportament. Es diu Norbu. Sovint conversem i manté una actitud sincera i cordial. El següent, poc més jove que l’anterior, també és força aplicat en les seves tasques escolars. No en sé el seu nom. Li agrada fer pallassades i freqüentment és el bufó del grup. Tot i així mai he entrevist malicia o rancor en les seves actituds. L’últim, i el més jove, obté uns resultats correctes a l’escola, tot i que segons m’expliquen podria rentabilitzar més la seva intel•ligència. Es diu Boga. Sempre s’ha mostrat lleugerament distant cap a mi. És propens a fer entremaliadures i no té un comportament exemplar. Sovint l’he vist alçar el to de veu vers els altres companys. Quan parla amb mi, que no és massa freqüentment, no em mira als ulls. I perquè enganyar-nos, mai m’ha caigut bé aquest nen. És la meva hipòtesis principal.

Torno a l’habitació i registro una vegada més les meves pertinences. Els diners segueixen desapareguts. Vaig a trobar a Wada, company d’habitació i número dos en la jerarquia de Maitreya. Li explico el que succeeix. S’exalta i maleeix en veu alta. Reuneix al personal de la fundació present en aquest moment i parlen una estona en tibetà. Uns minuts després m’explica que ahir Boga va avisar de que havia trobat nou mil rupies en un dels seus mitjons, que algú els hi havia posat. Coincideix amb les meves hipòtesis de culpabilitat, i m’explica que fa uns mesos van tenir robatoris semblants, però de quantitats força més petites.

Truca al director de la fundació, absent en aquests moments. Ve d’immediat. Quant arriba, el lama és menja una ració de carn de búfal mentre el posen al corrent del succés. Després, tot el personal se’n va a registrar l’habitació dels nens. No hi troben res.

Uns minuts més tard, mentre ajudo en la preparació del dinar, sento que el director esta pregant a la seva cambra. Al mateix temps, mou una roda d’oracions budistes, que emet un so semblant al d’una campaneta. Wada m’explica que està orant per tal de que recuperi els meus diners.

Em diuen que a la tarda agafaran per banda als tres nois majors per parlar-hi en privat. Sostenen dues hipòtesis principals. La primera, que un dels dos nois robés els diners, i posteriorment en diposités una part als mitjons del tercer, per culpar-lo. La segona, que el noi que va trobar els diners al seus mitjons, Boga, sigui el culpable, i que fingís tal encontre per exculpabilitzar-se.

M’expliquen, també, que es senten molt malament per tal succés. Que senten molt que hagin robat al seu hoste.

Mentre escric aquestes línies encara no he recuperat la totalitat dels diners, tan sols la part que es va trobar als mitjons. Fa uns minuts que acaben d’arribar els nens de l’escola i d’aquí poc dinarem.

***

Quan els nens han arribat els hi han registrat les motxilles. A la d’una de les noies més grans hi han trobat un telèfon mòbil recent comprat. L’han esbroncat i pegat. Durant el dinar, el director l’ha sermonejat públicament i ha explicat el succés de la desaparició dels diners a tothom.

A la tarda, rebem la visita de Bonney A., espònsor principal de la fundació. Tot s’engalana, i quan arriba la visita esperada amb el seu seguici, els nens canten cançons alegres i els hi donen les gràcies repetides vegades. Projecten una imatge falsa, d’espectacle de fira.

El tema del robatori queda aplaçat per la importància i excepcionalitat de la visita. S’ha de tenir paciència, en aquest país més que en qualsevol altre lloc.

Procuro que la desaparició dels diners no afecti la meva relació amb els nens. Però no ho puc evitar. Me’ls imagino controlant les meves entrades i sortides de la casa, les meves absències, per registrar amb cautela i sigil•li cadascuna de les meves pertinences.

Haguessin pogut robar-me cinc-centes rupies i ni me’n hagués adonat. Fins i tot dues mil, i ho hagués atribuït a un descuit en les meves comptes. És més, si m’haguessin pres cinc mil rupies –una petita fortuna per qualsevol d’ells– ni tan sols ho hagués explicat a ningú, per evitar el mal tràngol i el trasbals que pateix la fundació sencera. Tan sols hagués procurat ser més cautelós amb els meus diners.

Però és que ha estat el feix sencer. Un feix que feia goig, com el que surt a les pel•lícules de gàngsters de Bollywood. Un feix que dobla el salari mensual mitjà d’un ciutadà indi. Més que una trapelleria és ambició. És gola, insaciabilitat.

I aquí és on rau el problema. Creia que aquests nens romanien impol•luts, verges de malicia. M’hi sentia com a casa entre aquestes parets.

***

Alguns dels nens, quan s’han assabentat del robatori, han començat a mostrar-se més propers i càlids amb mi. Crec que em volen demostrar la seva solidaritat vers el succés i alhora la seva innocència.

He observat atentament als tres principals sospitosos durant les oracions prèvies al dinar. Boga –qui deia haver trobat les nou mil rupies als seus mitjons– entonava amb una devoció poc habitual en ell. És possible que sigui la culpabilitat, de la que intenti desempallegar-se amb fervorosa entrega al prec.

***

28 de juliol de 2009

Ahir va ploure molt. Com a conseqüència d’aquestes precipitacions abundants, avui tot estava mig inundat i el nombre d’insectes voladors ha augmentat considerablement. Respecte al robatori no hi ha hagut cap novetat. Me’n vaig a dormir.

***

29 de juliol de 2009

Aquesta nit passada, he despertat sentit un pessigolleig lleugerament dolorós a la barbeta, al coll i al pit. No és que fos realment dolorós, més aviat era punxegut. Endormiscat he obert els ulls i m’he mogut bruscament. La rata que tenia a sobre ha saltat al terra i se n’ha anat corrents, esgarrinxant-me la barbeta i el coll amb les seves urpes, en l’intent de clavar-les en algun lloc per de donar-se embranzida.

Procuro seguir dormint, però em ronden pel cap imatges de cares i extremitats humanes rosegades per rates que no sé on dec haver vist. Finalment el cansament pot més, i segueixo bavejant el coixí, com de costum.

***

Respecte al robatori he decidit oblidar-me’n. Si recupero els diners, benvinguts siguin. Però no vull més maldecaps, ni perdre més temps pensant en el tema. Ni tan sols vull saber qui és el culpable.

Ja que convisc amb budistes, més val tenir en ment les idees d’interdependència mútua del Dalai Lama. A la pràctica, la teoria diu que totes les accions que fem tenen una conseqüència sobre nosaltres. En altres paraules, que la vida posa a cadascú al lloc que li pertoca. La nomenclatura budista pertinent a aquesta idea és karma.

Així, dono la meva indulgència al lladregot. El planyo, alhora, pel que la vida li depari.

***

Al migdia, venen un grup de nois i noies vint anyers hindús a la fundació. Diuen que els agradaria rodar una pel•lícula a la casa, amb els nens. M’apropo a ells, doncs hi ha una noia molt maca. Comencem a parlar. Són estudiants universitaris, pretensiosos i vestits com estrelles de Bollywood. N’hi ha un que des de que ha arribat no s’ha tret les ulleres de sol. Veuen als nens, que ronden per fora de la casa. “Però no són hindús, aquests nens?” diu la noia maca; “Que importa si ho són o no, són nens orfes i prou” replica un altre. Em pregunten quants idiomes parlo. Els hi contesto. Em diuen que si sóc capaç de pronunciar “nens orfes” i “orfenat” en hindi. Els hi pregunto que pretenen. “Res, res. Només veure si ets capaç de dir-ho…” Me’n vaig cap a la casa, sense donar explicacions, i es queden plantats al carrer. El lama els fa esperar al davant la casa, sota el sol torrefacte de les tres de la tarda, amb el pretext de que al cap d’una estona sortirà a atendre’ls. Al cap de quaranta minuts es cansen d’esperar i se’n van.

***

Avui, mentre llegia els articles d’opinió del Times of India, m’ha semblat sentir que algun dels nens deia “Hola”. En castellà. He pensat que deuria ser una part d’una frase o paraula en hindi o tibetà. No li he donat importància. Al cap d’una estona, capficat en l’article, he cregut sentir un “Cómo estás?”. Aquí ja he eliminat la probabilística de l’assumpte, he deixat el diari damunt la taula i he parat atenció al grup de nens que tenia davant. Al veure la meva actitud, una de les nenes més joves se m’ha acostat i m’ha dit, tota decidida: “Hola. Cómo estás?”. Les nenes de darrere seu han repetit, com un eco i a l’uníson: “Cómo estás?”. No sabia si estava delirant. Jo no els hi he ensenyat res d’espanyol, ni tenen ningú proper que en parli. Els hi he preguntat, amb to inquisidor, qui els hi havia ensenyat. Havia estat una noia tibetana, neboda de Rinpoche -el monjo budista que va crear Maitreya, la fundació- que des de fa uns dies freqüenta la fundació. Té un nuvi que pel que sembla parla una mica de castellà. I ella, alhora, els hi ha ensenyat algunes frases als nens. Avui, la moda del dia a l’orfenat, ha estat aprendre castellà. Em passejava amunt i avall sentint expressions com: “Hermano, qué pasa?”, “Vamos hermanito”, “Estoy muy bien” o “Lo siento”.

***

A la tarda, preparem momos. Són boles de pasta que s’omplen de carn de vedella especiada i es couen al vapor. Gen. Dakten ja em va dir que en volia fer abans de que jo marxes. L’ambient s’alegra per l’ocasió, però segueix tenyit de tristor –sobretot entre els nens més grans i el staff– degut al tema del robatori. Jo, coherent amb el pensat i escrit recentment, oblido el succés i em comporto amb normalitat.

***

Tres anotacions referents a la roba:

A la Índia, les peces de vestir es desgasten i envelleixen a un ritme sorprenent.

Qui desinfecta la roba, més que la pastilla de sabó, és el càlid sol que l’asseca.

Una nena, avui, estant assentada al meu costat se m’ha començat a acostar. Jo no he fet res i l’he observat. M’ha començat a olorar l’espatlla, amb el nas enganxat a la meva camiseta. Després, ha seguit pel pit fins arribar a l’aixella. De vegades, els nens s’oloren entre ells per veure qui fa pudor, ja que un pot estar habituat a la mala olor pròpia. Li he preguntat si jo no feia bona olor. “No, no”, m’ha dit seriosa. “És que fas molt bona olor. La teva colònia fa molt bona olor”. He pensat uns instants. No faig servir perfum. M’he olorat. Portava una camiseta recent treta de la maleta, que encara no havia fet servir des de que havia arribat. L’olor que sentia la nena era l’olor del detergent en pols i el suavitzant que fem servir als països desenvolupats. Una olor que ella mai havia sentit i associava al perfum.

***

El noi amb discapacitats ve a la meva habitació per desitjar-me bona nit. Em pregunta quants dies més estaré aquí. Li explico que cinc més, que després me’n aniré al sud i abans de tornar al meu país passaré aquí un parell més de dies. Li ho he explicat varies vegades, però crec que no ho entén. És per l’idioma, no perquè ell no sigui capaç de comprendre-ho. Em pregunta si l’any vinent tornaré. Li responc que si obtinc prou diners ho intentaré. Se’n va a dormir, una mica trist.

***

30 de juliol de 2009

Desperto de la migdiada. No obro els ulls, però em moc i canvio la meva posició. Sento olor de perfum de dona, intens. Detecto que és una imitació d’un perfum que fa uns anys va estar molt de moda a Espanya, que em vaig cansar d’olorar en diferents colls. El feia la marca Tommy Hilfiger. La còpia fa una olor lleugerament més ensucrada que l’original.

Sento una conversa, en tibetà. Això és habitual, doncs els companys d’habitació acostumen a parlar entre ells o pel telèfon mòbil mentre dormo. La noció de soroll és diferent en aquest país. El soroll, vagis on vagis, és molt elevat. Per començar, hi ha una pràctica molt estesa entre els conductor: la de tocar el clàxon contínuament per anunciar la pròpia presencia. Els retrovisors dels cotxes acostumen a romandre plegats, enganxats al cotxe, per tal de guanyar uns quants centímetres i poder encabir-se entre el forat que deixen dos cotxes, o per apropar-se més als altres mentre es circula. Aleshores, si es desitja avançar un cotxe, un s’ha de fer veure a tocs de clàxon abans de fer tal maniobra.

Escolto atentament la conversa. Sento veus masculines que no reconec. Em noto molt suat, el que vol dir que hi ha força persones dins la petita habitació subterrània i que fa una bona estona que hi són. El nivell d’intriga és suficient com per obrir els ulls i observar que passa. Em semi incorporo, de cop, i romanc assentat al meu llit. Dos nois tibetans, vint anyers, estan conversant amb els meus dos companys d’habitació. A l’altre costat de la cambra, dues noies tibetanes, joves i maques, segueixen atentament la conversa. Miro el coixí. Sí, estava bavejant mentre les visites estaven a l’habitació. Sense dir res, Dawa m’acosta una botella d’aigua fresca. En faig un parell de glops ben llargs. Observo indiscretament uns instants més els convidats i, sense dir res a ningú, me’n vaig a prendre el té de la tarda.

***

Falten, tan sols, quatre dies per a què me’n vagi cap al sud. Quan torni passaré un parell més de dies a la fundació. Els nens ho saben, i alguns estan una mica tristos. Avui dues nenes m’han dit que el dia quinze del més que ve actuen a la funció de l’escola, junt amb més nens de Maitreya. M’he plantejat seriosament alterar les dates del meu viatge per tal de poder ser aquí per tal ocasió. No ho faré.

La rutina de la fundació es fa una mica pesada. És una bona experiència per un període curt de temps, però si s’allarga es fa excessiu. Per la repetició i la monotonia.

***

31 de juliol de 2009

La meitat de les verdures que mengem, fins fa un temps, m’eren completament desconegudes. D’altres són habituals a Espanya. Per exemple, és un plat freqüent arròs amb un saltejat de patates i carxofes. Acompanyat de dal i les especies corresponents.

Molts dels vegetals als que no estava acostumat semblen estar emparentats amb d’altres que sí que conec. Els ladies fingers, per exemple, guarden certa semblança amb la mongeta tendra, tret de que tenen una forma poligonal, són més amples i gelatinosos. La textura i el gust d’aquest vegetal és incomparable amb la de cap d’altre que conegui. També mengem derivats de les carbasses i els carbassons, de totes mides i colors, i de sabor semblant. Una de les verdures més sorprenents, és, sens dubte, una de petita, allargada, rugosa, dura i amarga. Es coneix com a carbassa amarga, i és certament difícil gaudir menjant-la. Fa un parell d’anys ja vaig escriure sobre aquest vegetal, arribant a la conclusió de que l’única funció que podia tenir era la de potenciar l’apreciació de la resta de menjar per la seva absència de bon sabor. Ara, a més, m’expliquen que té qualitats beneficioses pel cor.

La majoria d’aquestes verdures passen per les meves mans durant l’elaboració dels àpats. Com que s’acostuma a comprar el més barat que es troba a la zona, és habitual que estiguin en mal estat. De vegades estan podrides, d’altres tenen cucs o bestioles dins. Jo procuro ser meticulós i treure tot el que a mi no m’agradaria menjar-me. Els companys tibetans són menys primmirats. Més proteïnes que ens mengem, que no venen malament.

Des de que fa un parell d’anys vaig començar a fer vida pel Raval barcelonès, vaig observar que moltes de les verdures desconegudes que havia menjat a la Índia es podien trobar a les petites tendes de comestibles que obrien els immigrants en aquest barri. Homes i dones provinents de Pakistan, de la Índia, de Bangladesh, que importen les verdures que han menjat durant tota la seva vida als seus nous assentaments.

Quan torni al meu país, visitaré una d’aquestes tendes i compraré dits de dona, llenties per fer dal, “masala” i “turmeric powder” (aquests dos últims són preparats d’espècies). Cuinaré, per la família, un àpat com els de l’orfenat.

***

Ahir a la nit, vaig sortir al carrer a fumar l’última cigarreta abans d’anar-me’n a dormir. Em vaig asseure sobre un mur de formigó, amb les cames creuades, sota el cul, a l’estil hindú. Al cap de poc es va apropar, somrient, un dels fills dels obrers de la construcció propera a la casa. Em va començar a parlar en hindi, sense perdre el somriure. Jo li vaig intentar fer entendre que no era capaç d’entendre’l, i que tan sols era capaç de dir paraules soltes el en seu idioma. El nen no entenia l’anglès, doncs ronda els sis anys i no està escolaritzat. Li vaig explicar que el meu país era llunyà, i que per anar a casa meva tenia que agafar un d’aquells avions que passen a poca altura i sorollosament per sobre els nostres caps. Li ho vaig explicar mimèticament, escenificant el relat. Quan me’n anava, en una intenció de demostrar-li part del meu vocabulari hindi, vaig senyalar les meves sandàlies i vaig dir “chapal”. Ell, s’ho va prendre com una ordre, i servicialment va agafar les sabates del terra i me les va apropar.

***

El que diferencia principalment els nens de la fundació dels que es pot trobar en qualsevol país desenvolupat, és principalment l’instint de supervivència que els primers tenen. En els països occidentals, aquest instint s’aprèn posteriorment, sent més un aprenentatge que una noció instintiva, amb la que hom neix. Al primer món d’això en diem espavilar-se; aquí seria força versemblant que no tinguessin paraula per tal concepte. No la precisen.

***

Avui, durant l’hora dels deures, veig que Guenam s’està adormint sobre el seu llibre obert. És el nen més petit de tots: té sis anys. És habitual que s’adormi durant l’hora de les tasques escolars. Estic sol fent-los-hi de tutor, així que em correspon fer alguna cosa al respecte. Wada, quan veu que el petit està endormiscat acostuma a anar a buscar un got d’aigua ben freda i tirar-li una part a la cara. Les mesures que pren el director quan veu que el jovenet s’adorm són més dràstiques i violentes. Jo advoco per mètodes menys tempestuosos i més civilitzats, així que el desperto d’un cop sec al braç i li dic que es vagi a rentar la cara i mullar-se una mica el cap.

Passen un bon grapat de minuts i el nen no torna. Pujo al pis de dalt. La porta del lavabo està bloquejada. Pregunto al director i a Wada si han vist al nen: ambdós s’aixequen del sofà amb la sospita de que estigui dormint al lavabo. Piquen repetidament a la porta de la cambra. No contesta. Wada s’enfila a una pila de trastos i mira pel forat de ventilació. Efectivament, ens confirma que el jovenet esta dormint al terra del lavabo. Mentre Gen. Dakten segueix picant repetidament a la porta i cridant al nen, Wada es mostra partidari, un cop més, dels mètodes hídrics. Vessa una bona quantitat d’aigua freda pel la ranura de la porta del lavabo, amb la intenció d’inundar-ne el terra. Finalment, degut a un mètode o altre, el nen es desperta i obre la porta. Jo aquí els hi dono l’esquena i me’n torno a la sala subterrània d’estudi, doncs sé que el director donarà una bona llissó –a base de cops i capçots– al nen.

No m’agrada presenciar aquestes escenes violentes, sempre les defujo. No en sóc partidari. Instal•len als infants en el pensament de que l’últim recurs és la violència, convertint-la en justificable.

***

1 d’agost de 2009

Ahir a la nit, pretenia anar a un petit mercat de vegetals nocturn que s’instal•la un parell de dies a la setmana en un extrem del nostre carrer. Volia fer fotos i comprar mangos. Quan vaig arribar, vaig veure que, malauradament, no hi havia mercat. Vaig començar a parlar amb uns quants tenders de la zona, inquirint-los sobre els venedors ambulants de vegetals i els seus horaris. Em van explicar que el mercat que jo buscava només és feia els dilluns i dimecres. Però que avui, divendres, en podia trobar un de molt més gran a menys d’un quilòmetre d’on érem. Vaig fer una valoració ràpida de la situació. Vaig observar la direcció en la qual es trobava el mercat nocturn; una avinguda ample i fosca, sense il•luminar.

Vaig intentar procurar-me una descripció mental del meu aspecte i de la imatge que devia projectar vers els ciutadans autòctons que m’observaven. Després, a pas decidit, em vaig endinsar en la foscor del camí que m’havien indicat.

Durant el trajecte, em vaig creuar amb força gent que traginava bosses plenes d’alguna cosa que vaig suposar vegetals, doncs la foscor no em permetia veure-ho clarament. Al cap d’uns deu minuts, vaig veure llums i moviment proper. El primer tram de mercat era de paradetes de vegetals. Vaig demanar a varis venedors si em permetien fer-los-hi fotos. Tots van acceptar, força entusiasmats, excepte un. Aquesta primera part de mercat era força tranquil•la i pintoresca. Cada venedor posseïa un petit carro, muntat sobre dues rodes de bicicleta, sobre el qual hi tenien els vegetals que venia. Petites llums elèctriques, alimentades per bateries de cotxes i motocicletes, il•luminaven les mercaderies de cada comerciant. A més, també hi havia paradetes de menjar: hom podia comprar gelats, dolços de mel fregits, fideus i arròs especiats, bunyols fregits, etc. Aquestes tendes ambulants de menjar dispersaven per l’ambient les respectives olors del que preparaven.

Vaig seguir endinsant-me en el mercat, del qual no era capaç de veure’n el final. El següent tram, inundat per una multitud que impedia a hom caminar lliurement, era de paradetes de roba, complements variats i calçat. Aquest tram pretenia excitar els sentits del visitant: colors vius arreu; llums potents que il•luminaven les mercaderies; música sonant per altaveus; venedors, fent saber a crits, les virtuts de les seus productes; etc. També hi havia homes que venien globus i estatuetes de divinitats hindús lluminoses. En conclusió, era un espectacle amb tocs firescs. El següent, i últim tram, era altre cop de vegetals. Més concorregut i amb més abundància de paradetes que el primer. En vaig escollir una on els mangos tenien bon aspecte i no eren excessivament grans, doncs en tenia que comprar una trentena i es venien a pes. El venedor em va informar del preu: cinquanta rupies per quilo. Li vaig dir que en volia trenta peces. No ho va comprendre: es pensava que li estava oferint trenta rupies per quilogram.No entenia l’anglès. Vaig començar a contar mangos en hindi: “ek, do, tin, char, panch…. (en aquest moment en vaig senyalar molts alhora, fent veure que els contava ràpid) tiis! Tiis pieces, tiis mangos. ¡Thirty pieces, sir!”. L’home seguia sense comprendrem. La conversa, i el fet de que jo fos estranger, va atraure a una petita multitud al voltant de la paradeta. Finalment, algú del públic que comprenia l’anglès li va fer entendre les meves intencions al venedor. Va obrir els ulls d’una forma anòmala, va romandre uns instants immòbil, i finalment va articular, amb un somriure “Tiis, tiis mangos!”. Va començar a moure els seus braços frenèticament, seleccionant amb avidesa les seves millors peces. Quan les va tenir totes pesades i embossades, em va escriure el preu en un paper. Li vaig donar els bitllets, dels quals me’n va tornar un de deu rupies, que no va voler acceptar. Em feia un petit descompte.

Vaig tornar a casa, carregat amb més de set quilos de mangos.

***

Quan surto al carrer, un grapat de mosques se’m apleguen a les petites ferides que tinc als peus degut a la fricció de les sandàlies. A L’aixella dreta també hi tinc una ferida. Era un gra, que degut a la situació on es troba i a la manca de cures, es va engrandir considerablement i va començar a supurar purulències espesses a un ritme alarmant. Immediatament al costat hi tinc un nòdul dur que sobresurt, que intueixo una massa de pus. De tan en quant ho oloro. Si noto olor a putrefacte visitaré un metge.

***

Demà al mati m’aixecaré a les sis, a la mateixa hora que ho fan els nens. Començaré el treball fotogràfic. Durant uns quants dies faré fotos de tot el que succeeix entre aquestes parets.

***

Totes les persones de la fundació, inclosos nens i staff, tenen ennegrida la protuberància òssia de la part exterior del turmell. Sí, em refereixo a l’os que sobresurt a la part exterior de la unió entre el peu i la cama. Suposo que els indis també ho tenen, però no és tan visible per la seva major pigmentació. Fa uns dies em preguntava el perquè d’aquest fenomen. Es deu a la forma d’assentar-se, amb les cames creuades sota el cos, que fa recaure una part important del pes corporal sobre aquests dos ossos. Jo no sóc capaç de romandre assentat massa estona en aquesta posició: Al cap de quinze minuts sento indicis de dolor als ossos mencionats i a l’engonal, al cap de mitja hora m’he de moure forçosament, doncs el dolor és intens. La gent d’aquí pot romandre hores en aquesta posició. Em pregunto quines altres modificacions biològiques pot haver causat un costum tan aparentment innocu com és la forma de seure.

***

Fa uns dies deia que el que diferencia aquests nens dels de qualsevol país occidental es l’instint de supervivència que posseeixen. Ara, a més, crec oportú sumar a aquesta comparació el sentit de solidaritat i la capacitat d’empatia que tenen. Viuen en una petita comunitat, i tenen plena consciència de la seva dependència mútua. Conseqüentment, mostren sentiments molt humans de consideració i ajuda vers els altres. Per exemple, si un d’ells durant el dinar té dificultats per acabar-se una verdura que no l’entusiasma, sempre hi ha algun altre nen que està disposat a acostar-li el seu plat per tal de que li doni el vegetal en qüestió.

***

Wada, infermer que no exerceix, m’ha vist la lesió purulenta de l’aixella. De fet, jo estava a l’habitació observant, una mica preocupat, l’aparició de nous nòduls al voltant del que supura, quan ell ha entrat i s’ha afegit a l’observació. M’ha dit que hauria de començar a prendre mesures al respecte, que era una infecció, i m’ha donat un grapat de pastilles etiquetades en hindi, per a què me les prengués. Abans de medicar-me amb ves a saber que, he preferit trucar al Dr. Ramon. Li he descrit la lesió i m’ha confirmat que era una infecció cutània; m’ha dit que comencés a prendre amoxicil•lina i algun antiinflamatori. Wada m’ha explicat que és una infecció que pateixen molts dels nens, i que degut a la manca general d’higiene i al contacte constant i proper s’escampa ràpidament. Ell, sense anar més lluny, ho va patir no fa massa a la cama, però de forma menys virulenta. De fet la gent d’aquí ho pateix lleument, doncs pel que sembla el seu sistema immunològic està més habituat al bacteri que ho causa.

***

2 d’agost de 2009

Ahir a la nit vaig estar conversant extensament amb els dos companys d’habitació. Wada criticava la forma que Zintee tenia de comportar-se vers el sexe oposat. Titllava d’irrespectuosos i mancats de moral els múltiples flirtejos de Zintee. Deia que feia mal a les noies dient-los-hi que les estimava amb veu ensucrada, quan realment no sentia tal passió vers elles. “I’m a pure monk” (sóc un monjo pur), va replicar l’altre, rient. Wada li va respondre: “What you really are is a pure monkey looking for vagines” (El que realment ets és un mono pur que busca vagines –tenir en compte la semblança en anglès entre monjo i mono–).

L’infermer després em va explicar que no en volia saber res de les dones tibetanes, que aquestes només volien diners i la ciutadania d’algun país occidental. I que per perdre el temps amb elles com ho feia Zintee preferia anar-se’n de putes, pràctica que va confessar habitual.

Va quedar tan alleugerit després de la confidència que abans d’anar-se’n a dormir, per tal de demostrar-nos-ho, va establir un curiós paral•lelisme entre la seva psique i el seu cos: Va deixar anar un parell de ventositats, sense pudor algun, que per la sonoritat de ben segur que li resultaven tan o més opressives que el secretisme que fins aleshores envoltava les escapades furtives als prostíbuls de la zona.

***

Desperto aviat, abans que la majoria de nens, i començo a fer fotos d’allò que succeeix. Vaig amb ells a un centre de ioga, on els diumenges els hi ofereixen classes gratuïtes. Faig bones fotografies, les millors des de que he arribat aquí.

***

Sovint, quan un utilitza el lavabo de l’orfenat, s’ha de moure constantment –com si tremoles– mentre fa les seves necessitats. Així s’eviten les picades dels múltiples mosquits que acostuma a haver a la petita, fosca i humida habitació, a l’espera de sang. No és tan complicat com a priori pot semblar; és qüestió de pràctica.

***

La rata, aquesta nit, m’ha visitat tres o quatre vegades. N’he perdut el compte. Quan parlo de visita em refereixo a que s’ha allitat amb mi. No entenc el magnetisme que sent aquest animal vers la meva persona. Fins ara no m’ha mossegat, ni cap nen de l’orfenat ha estat mai mossegat per una rata. Aleshores no comprenc la seva insistència. Se’m acosta tant que noto el seu morro humit. De vegades em puja sobre el cos.

***

El diari del diumenge inclou una llarga secció de contactes matrimonials. Ciutadans de la Índia que fan gala dels seus atributs per tal de trobar esposa o marit. La secció està estructurada en categories, que inclouen castes, orígens ètnics i religions. Una publicitat vistosa, dins d’aquesta secció, anuncia que tots aquells interessats en contactes matrimonials que publiquin un anunci en el qual explicitin que no els importa la casta o religió de la seva hipotètica parella rebran un vint-i-cinc per cent de descompte en les tasses de publicació. “Perquè la mentalitat progressista sempre és més barata”, afirma l’anunci.

***

Un dalit rickshaw, un intocable, em demana aigua davant de casa. Paani. Crec que recordaré aquesta paraula sempre. Em dóna una petita botella, possiblement reciclada del terra o de la brossa, que en algun altre moment havia contingut refresc. Li omplo d’aigua fresca, ionitzada i purificada, de la que bevem nosaltres. Li torno la botella, i li dono un copet a l’esquena. És una cosa que m’agrada fer: tocar als intocables. Crec que ho aprecien. Que un occidental, allò al que aspiren les castes superiors, el toqui en senyal de companyerisme o apreci deu resultar gratificant. L’home s’alegra molt de que li hagi donat aigua fresca. Diu alguna cosa en hindi, que pel seu somriure i expressió interpreto com un agraïment.

***

A mitja tarda arriben Tenzin B., la seva mare –l’anciana tibetana que se’n va a Espanya per tractament mèdic. Sí, ha aconseguit el visat– David i Youngbhu. Anem tots al parc amb els nens però no treballo còmodament. Aquestes visites em distreuen, i per fer bones fotos necessito estar molt concentrat. A més, he perdut les imatges preses durant el matí i els dies anteriors; les millors que havia fet. Confio en recuperar-les amb algun software de recuperació de dades. Si cal pagaré a alguna empresa especialitzada en recuperació de d’informació, doncs estic convençut que les imatges segueixen a la targeta de memòria, tot i que aquesta sigui il•legible. Sé que recuperaré les imatges; doncs les necessito per una bona finalitat.

***

3 d’agost de 2009

Ahir a la tarda, mentre estàvem al parc amb els nens, un jove hindú que devia rondar la vintena es va posar sobre un petit turó d’arena a ballar i fer moviments psicodèlics. Era molt prim, vestit amb uns pantalons negres que li anaven grans i una camisa fosca molt cenyida. Gairebé no tenia pòmuls; tenia la cara succionada. Cada dos o tres minuts de ball extàtic inhalava alguna cosa que tenia en un petit recipient a la ma dreta, que mantenia tancada amb aprensió. Els nens van començar a riure i a cridar-lo per Michael Jackson. La gent del voltant –el parc, cap al tard, sempre s’omple de gent que hi va a prendre la fresca– va començar a mirar i a riure de l’espectacle. Youngbhu em va dir que era un drogoaddicte, i que el que estava inhalant era corrector líquid de bolígraf, alies Tippex.

***

Ahir, abans d’anar a dormir, ve Wada amb un feix de bitllets i me’l dona. Em diu que són els meus diners, la part que faltava per recuperar. “Aquests no són els meus diners, aquest són els diners de Maitreya. Em sap greu però no ho puc acceptar”, li replico. Segueix insistint, obstinat en que els accepti. Em diu que ho han parlat extensament amb Gen. Dakten i que és la decisió que han pres. Que per altre costat van decidir no seguir indagant sobre l’autoria del robatori, doncs conèixer-la els obligaria a expulsar al lladregot; arruïnant possiblement el seu futur. Però és senten responsables del succés, i tenint en compte el meu historial de col•laboracions i suport vers la fundació és senten obligats a donar-me els diners.

Segueixo insistint en que no puc acceptar els diners, que la meva actitud no canviarà pel robatori i que ja donava l’assumpte per solucionat. Però l’infermer em posa el feix sota el coixí del llit, ignorant els meus arguments.

Avui li aniré a tornar el feix a Gen. Dakten, però no crec que l’accepti. Si així succeeix, reinvertiré els diners en regals pels nens o per finançar l’edició del llibre que crearem per recaptar fons.

***

Li he anat a tornat el feix de diners al monjo i director de la fundació. Ha escoltat els meus arguments, que no crec que hagi entès doncs ningú els hi ha traduït. Per si de cas m’he afanyat a gesticular expressivament i posar la mà dreta al cor. Ha acceptat els diners.

Em sento satisfet al saber que he fet allò correcte, per haver actuat d’una forma ètica, honesta i honorable. És comprensible que és sentissin obligats a retornar-me la quantitat robada; però han d’entendre que jo encara sentia amb més urgència el deure de rebutjar-la.

***

Quaderns hindús és un text amb pretensions de dietari, d’uns setanta folis i poc elaborat. És íntim, però conté la impostació d’aquell text fet per a ser llegit. El que segueix n’és la segona part.

17 de juliol de 2009

Segueix fent molta calor. Els nens són a l’escola, el staff de la fundació dorm. És l’única cosa apetitosa amb tanta calor: Estirar-se al llit, sota el ventilador, i esperar que passin les hores. Jo em nego a ser-ne partícip; no he vingut fins aquí per malgastar hores sota un ventilador, endormiscat. Però els comprenc a ells, la seva actitud i pensament. Jo tinc inculcada la mentalitat productiva occidental. He de produir, fer, rentabilitzar, esprémer.

***

Me’n vull anar a Majnukatila, ex-camp de refugiats tibetans que ara és, tan sols, un barri tranquil i acollidor de la perifèria de Delhi. Però no recordo quina és l’estació de metro més propera. Dormen, i no els vull despertar per preguntar-los-hi. Allí, reservaré els bitllets de tren del meu viatge cap al sud de la Índia, a l’oficina de viatges que té un conegut tibetà. Després, compraré una camisa típica tibetana de seda per la meva germana. Finalment, menjaré en un restaurant tibetà un bon àpat: potser momos, fideus amb vedella, o ambdues coses. Fa temps que només menjo arròs bullit amb verdures, menú invariable de l’orfenat. Aquestes suculentes viandes de restaurant em costaran menys de tres euros. Ensalivo només de pensar-hi.

***

El barri de Majnukatila segueix tan bell com recordava. He fet les reserves del meu viatge, he comprat llibres infantils tibetans i fet fotos. No l’hi he comprat la camisa tibetana a la meva germana: no n’he trobat. He menjat, molt, fins a rebentar. No és bo atipar-se tant a la Índia; la calor fa que la digestió sigui doblement pesada. A l’hora de tornar, he preferit fer-ho caminant (fins a l’estació de metro) enlloc d’agafar un rickshaw. Un trajecte d’uns vint minuts, però que s’ha convertit en una hora. He tingut oportunitat de parlar i conèixer gent. M’aturaven, em preguntaven, m’observaven calmadament, em demanaven que els hi fes fotos.

Durant el trajecte, he estat el centre d’atenció dels carrers que he travessat. Grups de nens m’han seguit, cridant, saltant i reclamant atenció. Com als documentals, que els nens africans van en manada rere la carn blanca. La zona per la que he caminat era pobre, treballadora, perifèrica. La seva gent, curiosa, extravertida i amable. Semblaven força feliços. M’han contagiat el seu somriure durant una bona estona.

He conegut un home, a destacar. Pastor protestant, d’origen hinduista, de mitjana edat. Ell ha entaulat conversa amb mi. La cosa ha anat així, més o menys:

–Per què fas fotos a la gent? –diu amb to inquisitiu i autoritari.

–Perquè m’ho demanen, i perquè sóc un turista –responc, seriós, apel·lant a les llibertats i permissibilitats que hindús donen a la pell blanca, font d’ingressos.

–No saps que algunes persones es poden molestar o estranyar si fas fotos? Mira, ara mateix estava anant a veure a un amic policia… De quin país ets?

–D’Espanya. Què potser sap on està?

–Per suposat que sé on està. He viatjat molt per Europa i la resta de món.

–Ahh… així que és vostè un home viatjat –li dic, encara més seriós i fent cara de sorprès, per donar una bona càrrega d’ironia a la frase.

–Sí, ho podríem dir. I diguem, que fas a Espanya?

–Sóc periodista.

–Ets què?

–Periodista. Pe-rio-dis-ta.

–Ah, periodista! Oh! Quin anglès més dolent que tens! Es diu pe-rio-dis-ta!

–El meu anglès no és dolent…

–Mira, què m’has d’explicar a mi. He estat llargues temporades al Regne Unit…

–D’acord, d’acord. Potser tinc un anglès una mica trencat. –(“Anglès trencat”, de la traducció literal de l’expressió “broken english”).

–Per cert, com et dius?

–Pau

–Jo em dic Christopher. Sóc pastor, involucrat en tasques d’ajuda comunitària. Ara mateix venia de visitar unes famílies d’aquesta zona….

–Pastor catòlic? –A partir d’aquí, el to de l’interlocutor grassonet es torna més cordial i proper.

–No, protestant. Diguem, tu ets catòlic?

–No, no tinc religió. No hi ha religió per mi.

–Bahhh…! Tonteries. Tothom necessita una religió. Mira jo abans era hinduista, però vaig tenir la sort de conèixer les paraules sagrades de… –Cita versos bíblics que sóc incapaç de recordar, amb devoció i èmfasi.

–La meva religió és el bon comportament, l’ajuda vers els altres i el pensament crític. Miri, jo també estic plenament involucrat en l’ajuda vers els altres. De fet estic vivint a un orfenat d’aquí a Delhi, fent tasques de voluntariat.

–Quants anys tens? –em respon, ignorant els meus arguments, fent cara de desinterès.

–Vint-i-dos.

–No pateixis, doncs. El meu fill no es va convertir al protestantisme fins als vint-i-sis. Ara està a Suïssa fent de pastor. Ja tindràs temps de conèixer la fe vertadera. Ets una persona llesta.

–Sóc feliç fent el que faig i sent com sóc. No necessito cap fe.

–El temps em donarà la raó. Així ho diuen … –cita altre vagada versos bíblics.– Mentrestant, potser em podries ser d’ajuda, donant classes als nens no escolaritzats d’aquestes zones….

–No, no. Em sap molt greu. –Li dic, mirant-lo als ulls, fingint afectació.– Com vostè ha dit, el meu anglès no és gens bo…

–Hahahah..! –Em colpeja enèrgicament a l’esquena, tant que em fa trontollar.– Ens hauríem d’intercanviar els números de telèfon i correus electrònics. Alguna cosa em diu que ens retrobarem en un futur.

–Per suposat. –M’apunta les seves dades de contacte.

–Ha estat un plaer.

–També per la meva part.

–Que Déu et beneeixi –Diu amb el cap cot, mirada baixa i mà al cor.

–Que Déu el beneeixi a vostè també.

–Però què dius tu ara! –Diu alçant la veu i gesticulant expressivament.– Això no ho pots dir si no ets creient!

–Disculpi, disculpi. Doncs que sigui afortunat.

–No vull ser afortunat! Tinc la gràcia de Déu nostre senyor! Desitgem un bon dia, i prou!

–Doncs espero que passi un bon dia.

–Hahahaha…. –Riu, sincerament i sense pudor. Em torna a colpejar, fent-me perdre l’equilibri momentàniament i aconseguint que la càmera, penjada al meu coll, em doni una bona estrebada i es mogui pendularment. Se’n va, rient.

***

19 de juliol de 2009

Ahir vam anar veure noies índies maques i riques a un centre comercial enorme proper a Dwarka, la subciutat on es troba la fundació. Una aberració. Cada planta feia, longitudinalment, un quilòmetre. I com a mínim hi havia quatre o cinc pisos. Tendes occidentals arreu. No vam veure masses noies maques, però com va dir molt sensatament un dels nois tibetans, vam gaudir d’aire condicionat gratuït durant una bona estona. Després els vaig convidar a sopar a un Kentucky Fried Chicken.

Yongbhu ha tornat de Dharamsala. David, Tenzin B. i la seva mare, avui, han agafat el tren cap al sud. La seva mare, una dona gran, afable i riallera, va fugir del Tibet quan tenia sis anys. Es va refugiar a una petita població del sud de la Índia, de la qual no havia sortit mai en tota la seva vida. Ahir va arribar a Delhi. L’hem acompanyat de Majnukatila, on s’allotjava amb la seva filla, fins a la caòtica estació de tren de Nizamuddin. En alguns moments se l’ha veia saturada, però se n’ha sortit força bé. Mentre ens movíem per Delhi i l’enorme estació ferroviària, he procurat romandre al seu costat, proper, per procurar-li seguretat i confiança vers l’entorn hostil que presenciava per primera vegada. Possiblement –si obté el visat pertinent– aquesta dona vindrà a Catalunya amb David, el fill del Dr. R.. Té diabetis, que segons sembla podrà ser tractada més eficaçment a Espanya. M’ha fet prometre-li que si obté el visat i acaba venint la portaré a conèixer Barcelona, i li ensenyaré la ciutat i els seus centres budistes. S’ha entusiasmat quant li he dit que n’hi ha més de deu.

***

Avui, un altre dia calorós. Potser el que més des de que vaig arribar. Cada vegada m’agrada més aquest país i la seva gent. M’hi sento confortable.

La mancança, la falta, la simplicitat, la pobresa, l’escassetat: Obliguen a prescindir d’allò superflu, excedent, ostentós i florit. No em refereixo exclusivament a allò visual, palpable. Altre cop, és qüestió d’actitud, i és un fenomen universal. El que en roman, un cop passat pel sedàs, efectivament, és allò vertader. És la realitat, destriada. Aquest és el principal atractiu de la Índia.

També on rau la seva duresa: No es tracta, tan sols, de contemplar la realitat. Ni d’assimilar-la, o d’acceptar-la. Es tracta de ser capaç d’interactuar amb ella; de permetre que aquesta flueixi cap enfora i d’absorbir-ne el flux que se’ns projecta.

No trobo a faltar l’alcohol, ni la festa, ni les amistats, ni el “món modern”. No trobo a faltar gran cosa.

El sexe sí que el trobo a faltar. És que hi ha noies hindús molt maques.

***

20 de juliol de 2009

Crec que he d’escriure sobre la meva rutina diària. A mi, ara mateix, em sembla una cosa anodina. Però pot no ser-ho per una altre persona, o per mi mateix, un cop passats els anys.

Cap a dos quarts de set del matí, quan despunta el sol, estic dormint en un llit metàl·lic, sobre un matalàs d’uns deu centímetres, dur. En una habitació petita, subterrània i plena d’humitats, compartida amb dos nois tibetans del staff de la fundació. Un d’ells dorm a terra. En aquest moment, quan la llum diürna es comença a colar dins la casa, em desperten els cants religiosos que els nens entonen junt amb el lama tibetà a l’habitació del davant. Són agradables de sentir, els entonen amb força i entusiasme. Em desperten, però no em desvetllen del tot. Segueixo al llit, endormiscat, fins les vuit del mati. Si el dia anterior ha estat agitat i m’he cansat més del normal, dormo mitja hora més: fins dos quarts de nou.

Un cop em desperto, el primer que faig és sortir a l’exterior, al carrer, a rentar-me les dents i contemplar el dia que acaba de néixer. No és un carrer excessivament transitat, però sempre hi ha moviment. A aquesta hora ja fa molta calor, i de dormir em desperto força suat i enganxós. Així que després em dutxo, en una terrassa que dóna al carrer. Utilitzo aigua reutilitzable que guardem en un gran dipòsit. Faig servir sabó i xampú hindús, d’olors orientals plaents. De fet, si tinc ocasió, compraré xampú hindú per portar-ne cap a Espanya. Si he de rentar roba ho faig en aquest moment, a la terrassa, al terra i a mà, com ho feien els meus ancestres.

Quan he acabat amb la higiene, la germana tibetana* que s’encarrega de la majoria de tasques de casa em té preparada una tassa de té negre amb gingebre. És exquisit, amb tocs picants i especiats. Prenc la beguda junt amb pa hindú untat de melmelada, mentre llegeixo detingudament el Times of India. Quant acabo de menjar, surto a l’exterior a fumar-me una cigarreta. Després, segueixo llegint el diari. De vegades miro les noticies internacionals a la BBC o CNN.

[*Germana tibetana no fa referència a parentesc ni al catolicisme. Tothom es dirigeix a aquesta noia amb el nom de “Adja”: germana en tibetà. Les seves tasques diàries són les que tradicionalment fa la germana gran en el nucli familiar tibetà.]

Aquí es produeix una bifurcació en funció del pla del dia. Si he d’anar a algun lloc, hi vaig en aquest moment. En metro principalment. Si no, em quedo a la casa. Escric, llegeixo, miro la televisió o converso. Sovint surto a passejar pel mercat del barri, a pocs minuts de casa. Hi vaig a prendre un refresc, al cibercafé decrèpit, a comprar tabac o a passejar i observar. Al voltant de dos quarts de dotze es comença a preparar el dinar a la fundació. Sempre procuro ser-hi a aquesta hora, per col·laborar. El menú és, invariablement, el mateix: Arròs, dal –una espècie de puré especiat de llenties, que es barreja amb l’arròs– i la verdura del dia. De carn, se’n menja una vegada a la setmana. Cada dia toca una verdura diferent, de la qual se’n han de tallar i trossejar grans quantitats. Avui, per exemple, he trossejat jo sol uns tres quilos de “dits de dona” –traducció literal–, una espècie de mongetes tendres poligonals i gelatinoses. Després me’n entorno a les meves tasques, a escriure o llegir, principalment.

A dos quarts de dues arriba el primer nen de l’escola. És el que té discapacitats físiques i intel·lectuals, que va a una escola especial. Al cap de mitja hora arriben els altres nens. Es dutxen, a l’exterior.

Dinem cap a dos quarts de tres: assentats a terra, en una gran sala, d’esquena a les parets mirant cap al centre. Es beneeixen els aliments amb cants budistes. La meva ració, junt amb la del director de la fundació, és més gran que la de la resta de gent. De fet, els plats que fem servir són més grans. Crec que en part ho fan per que saben que mai repeteixo: ho faig per principis. El menjar sempre s’acaba, i si jo no repeteixo la meva segona ració anirà a parar a l’estomac d’un dels nens. De tornada a casa puc recuperar el pes perdut. La posició alhora d’assentar-nos no és casual: és jeràrquica. Cada lloc té un estatus. El primer lloc l’ocupa Gen. Dakten, el lama budista que dirigeix la fundació. El segon, jo. El tercer lloc, amb estatus honorari, el noi amb discapacitats. Els posteriors, els treballadors. Finalment, els nens. A la pràctica aquesta ordenació no implica res especial: tan sols respecte, però cap privilegi (a part d’una ració lleugerament més gran pels dos que encapçalem la llista).

No estic del tot convençut de com m’he guanyat la meva posició dins d’aquesta jerarquia. Per un costat, crec que pel simple fet de ser un occidental que té interès en ells ja tinc forces punts guanyats. Per altre, les suculentes donacions econòmiques que la meva família i jo fem de ben segur que també hi col·laboren. Finalment, crec que després de tant de temps, em coneixen, i aprecien el que faig.

No s’ha d’oblidar, tampoc, que el seu enorme sentit de l’hospitalitat els obliga en certa manera a tractar-me de la millor forma que poden.

Després de dinar, les noies més grans junt amb la germana tibetana renten els plats i estris utilitzats. Quan han acabat, tothom se’n va a descansar una estona. Jo acostumo a dormir entre tres quarts i una hora. M’aixeco sempre a tres quarts de cinc. Pujo al pis principal, on la germana tibetana, coneixedora de la meva rutina, em té preparada una altre tassa de té. Me la prenc calmadament i surto a l’exterior a fumar una cigarreta. Els nens, mentrestant, prenen chai –té amb llet, tallat amb aigua, per economitzar– a la sala comuna subterrània. A les cinc en punt em reuneixo amb ells, per ajudar-los amb els seus deures escolars. Excepte hindi, fan totes les assignatures en anglès, per la qual cosa sóc útil durant aquestes dues hores. Si sóc l’única persona adulta que els supervisa, assoleixo el rol de tutor. Els hi miro les agendes, superviso la feina i no els deixo plegar fins que no acaben amb el planning del dia. Sinó, em limito a col·laborar en tot el que puc. Sovint concentro gran part dels meus esforços i temps amb el noi amb discapacitats, que precisa més ajuda. A les set, si han acabat la feina, pleguen de fer els deures i miren la televisió. Jo miro la televisió, jugo amb ells o segueixo amb les meves tasques.

Entre dos i tres quarts de nou sopem. Res diferencia el sopar del dinar, excepte que de vegades, enlloc d’arròs, mengem pa tibetà per acompanyar les verdures.

Després de sopar, els nens se’n van directament a dormir. Els adults es queden mirant la televisió. Jo, de vegades, els acompanyo. Però el que acostumo a fer més habitualment en aquesta hora és escriure. A les deu, surto a l’exterior a fumar l’ultima cigarreta i a dutxar-me altre cop. Entre dos quarts d’onze i les onze acostumo a estar dormint, després de conversar una estona amb els companys d’habitació.

Ocasionalment, un cop acabem de sopar, anem al mercat a comprar verdures. De fet no és un mercat en sí: és un tram de carrer que s’omple de paradetes de vegetals un cop cau la nit. Segons m’expliquen, és on es troben els millors preus de tota la zona. Són les verdures que no s’han venut durant el dia, que l’endemà ja no estaran en bon estat per ser venudes. Així, es venen a preu de saldo.

***

Penso que l’equivalent a aquest orfenat, a Espanya, seria un desastre. Un criader de yonkis, putes, camells, i “maleantes” de barris baixos. Aquí, en canvi, els hi estan donant a aquests nens –si ho comparem amb l’entorn hindú– una educació elitista. Segur que tots ells tiraran endavant.

***

21 de juliol de 2009

Em truquen de la petita agència que m’està fent les reserves del meu viatge cap al sud. Ja ho tenen tot llest. Els bitllets de tren em costen menys de quinze euros. Llitera, sense aire condicionat. D’altre forma, si s’agafa aire condicionat, el preu es multiplica per cinc. Amb els diners que m’estalvio puc estar quatre o cinc dies allotjat a Goa, o a qualsevol altre ciutat, sense luxes però còmodament.

Demà aniré a buscar les reserves, i a comprovar que ho han fet tot correctament. Aquí és important supervisar el que s’encarrega als altres.

***

Vull comprar mangos per tothom, també un nou reproductor de cd’s. Els mangos, potser aquesta nit. El reproductor, potser demà.

Un dels grans reptes als que he decidit enfrontar-me durant aquesta estada a la fundació és al de desenganxar els nens de la televisió. No és que hi passin molta estona al dia; com a molt una hora i mitja (excepte els diumenges, que s’hi passen la major part del dia). Però noto que aquesta màquina de tub catòdic exerceix una influencia enorme vers ells. Els hi inculca la cultura ostentosa bollywoodiana, present en tota emissora hindú; els anuncis: el materialisme, en plena expansió en aquest país; les pel·lícules: una actitud burlesca i irrespectuosa.

De fet, aquest és un fenomen que es dóna de forma global a tota la Índia. La occidentalització, el capitalisme i el materialisme estàn fent estralls. L’estan pervertint, l’hi estan robant la seva autenticitat, el seu caràcter genuí.

I els nostres nens no romanen aïllats d’aquest fenomen. Crec que la millor forma de mitigar-ho és procurar separar-los de la televisió. El reproductor de cd’s aconseguirà que, almenys, les nenes passin menys temps front la pantalla i més ballant. No les farà més intel·ligents, ni els hi desenvoluparà un pensament més crític, però les allunyarà de la televisió. I almenys faran esport.

Els llibres que he comprat són una altre arma per a mitigar aquesta abducció d’ones hertzianes. En breu, compraré les peces –desaparegudes, perdudes– d’un joc de taula que entretenia molt als nens. Més que un joc de taula és un joc que es juga en una petita taula, especialment habilitada per tal menester. És diu carom, també conegut com a billar de dits.

***

Ara mateix tinc dubtes de que una hipotètica separació forçada de la televisió –protagonista principal de la modernització i perversió d’aquest país– pugui ser beneficiosa pels nens. Em pregunto, a mi mateix, que m’ha donat pensament crític. La cultura occidental, sens dubte. Inclòs el seu materialisme malaltís, inclosa la seva passió per l’ostentació; inclosa l’alienació i deshumanització generalitzada: inclosos tots els seus defectes. Fins i tot potser han estat aquests els que m’han previst de meta-pensament racional. Aquesta teoria, al cap i a la fi, proposa que és el coneixement de l’excés el que provoca la mesura. Digué William Blake, fa dos segles: “El camí de l’excés condueix al palau del raó… i mai sabrem el que és suficient fins que no coneguem el que hi ha més enllà d’allò superflu”.

***

22 de juliol de 2009

He anat a Majnukatila a recollir les reserves de tren. Després, a Conaught Place a comprar un reproductor de cd’s. Allí, he conegut a un home. Ostentós, com la majoria d’hindús. Duia a les seves mans dos telèfons mòbils de gama alta, un paquet de Marlboro –el que fuma la gent adinerada a la Índia– i unes ulleres de sol modernes i pretensioses. Em començat a conversar, sense més. M’ha explicat que havia estat a les olimpíades de Barcelona del 92, participant com a nedador. Segon del món en la seva categoria. Incrèdul, li he mirat el tors i les espatlles: Sí, eren coherents amb el seu relat, tot i que no el corroboraven. He estat temptat de preguntar-li si recordava el nom de la mascota d’aquelles olimpíades.

Després, dois nois d’una edat propera a la meva han entaulat conversa amb mi. Originaris del Kashmir, estudiaven administració d’empreses i banca a Delhi. Un d’ells parlava un castellà força correcte, ja que se’n volia anar a València a muntar un negoci d’importació de catifes de la seva terra natal. M’han proposat d’anar a prendre un chai plegats. Ho he refusat al principi, doncs a la Índia s’ha de practicar la desconfiança i l’escepticisme. Han insistit, així que, després de preguntar-los-hi on volien anar a prendre el té –i comprovar que era un restaurant molt proper i occidental– he fet un anàlisi ràpid dels dos personatges: Anglès perfecte, que corrobora els seus estudis superiors; bon nivell de castellà, que és una bona coartada dels seus plans de negocis; roba cara, de marca, i telèfons mòbils de gama mitja, que fa menys provable que vulguin fer negoci amb mi. Així que al final he acceptat. Els meus pressentiments han estat correctes, i han resultat ser dues persones afables, hospitalàries i encuriosides per Espanya i Europa.

Si aquestes dos persones haguessin estat originaries d’un barri pobre i anessin mal vestides hagués acceptat la seva invitació amb més facilitat. L’experiència em demostra que la gent humil és més benintencionada, hospitalària i cordial. El problema és que aquest dos nois es trobaven a Connaught Place, un lloc freqüentat per turistes i ple de busca-vides que intenten fer negoci a tota costa. M’hi he trobat amb gairebé de tot en aquest indret, sobretot als carrers limítrofs que el delimiten: Camells, proxenetes, mercat negre de divises, operadors privats de turisme de credibilitat qüestionable, venta de material porno il·legal, màfies de pidolaires, engatussadors variats, comercials de tendes properes, etc.

***

23 de juliol de 2009

Mowgli, el nen d’El llibre de la selva, sorgeix de la imaginació de Rudyard Kipling. Aquest escriptor anglès va néixer a la Índia, a Bombai, tot i que hi va passar poc temps. La seva obra més coneguda –el llibre infantil mencionat abans– té com a escenari els boscos Soenee de Kanha, a la cèntrica regió india de Madhya Pradesh.

A l’orfenat també hi tenim un nen de la selva. De fet ha estat criat en un entorn civilitzat: salvatge i precàriament civilitzat. Home de poques paraules, prefereix l’acció a la dialèctica. Sovint se’l veu orinar al carrer, davant de casa, doncs no té especial predilecció pels lavabos. L’hi agraden els arbres; trepar-hi, penjar-s’hi, abraçar-se al seu tronc. És habitual veure’l córrer amunt i avall per la casa, saltant pels sofàs, en un intent de deslliurar-se de l’ansietat que li provoquen les parets que l’envolten. És expressiu, de faccions plàstiques, però poc parlador. Li agraden els pals, les fustes i les pedres. Sempre que pot, després dels àpats, procura donar una mica de menjar als gossos del carrer. Són una petita manada que deambula freqüentment pels voltants de la casa. Si no aconsegueix menjar per donar-los-hi, surt a acariciar-los i a jugar amb ells. Crec que fantasieja en unir-se a la seva manada. Els seus companys, per increpar-lo, li diuen goril·la. És un símil força adequat.

***

Planning del viatge pel sud:

3 d’agost: Tren de Nova Delhi fins a Ujjain, ciutat santa hinduista, però la turística de totes.

Arribo l’endemà al matí, a tres quarts de deu. Passaré uns cinc dies a aquesta ciutat.

10 d’agost: Al matí, tren d’Ujjain a Goa, on passaré cinc dies més.

16 d’agost: De Goa a Hubli, on m’esperarà l’hospitalària Tenzin B. per passar cinc dies més a un camp de refugiats tibetans, d’accés restringit als turistes però pel que ja he fet tràmits per poder-hi entrar.

21 d’agost: Tren de tornada, de Hubli a Nova Delhi. Tot d’una tirada, gairebé 40 hores en una llitera estreta, sense aire condicionat. El 23 arribo a Delhi. Dos nits a l’orfenat, acomiadaments, i el 25 vol de tornada cap Espanya.

A part de fer fotos, escriure i gaudir, no hi ha altre pla durant tots aquests dies anteriors.

***

El meu nom, ben pronunciat, significa heroi en tibetà. Aquí, curiosament, gairebé ningú el pronuncia bé. De fet el sotmeten a tot tipus de distorsió. La majoria, per estalviar-se el tràngol, em criden per brother. Nom que alguns també deformen, o fins i tot, un dels nens, fusiona amb father, sent el resultat una cosa semblant a “foather”.

***

Avui, pluja intensa i sobtada. Gairebé monsònica. S’agraeix, ja que les hores de després del ruixat són fresques i humides.

***

Segueixo pensant sobre si el que faig a la fundació val la pena, si justifica tot això. Certament no val la pena plantejar-s’ho, doncs els meus plans no canviaran. Així, tan sols roman gaudir i passar-s’ho bé.

***

Fumo tabac hindú: “Gold Flake”. Un euro per cada vint cigarretes, i és força bo. Semblant al Marlboro. El pròxim pas és utilitzar llumins enlloc d’encenedor, com la gent d’aquí. Un paquet de llumins val una rupia. Això és, en euros, un cèntim i mig.

***

24 de juliol de 2009

Avui al matí hem anat al mercat central de Dwarka. Són un conjunt d’edificis, de entre quatre i sis pisos. Les façanes exteriors estan folrades de cartells publicitaris de tendes, moltes de les quals es troben a l’interior dels edificis. Per exemple, l’oficina del Banc Estatal de la Índia es troba en un tercer pis d’un bloc determinat. Així, aquest bloc, té en algun lloc visible de la seva façana un cartell que indica que al tercer pis es troba l’oficina mencionada. Aquesta sucursal bancària, com la resta de comerços, ocupa l’espai que pertocaria a un habitatge. Els baixos d’aquests edificis també estan plens de tendes variades que donen al carrer. Certament, aquests tipus de mercats “collage” transmeten una sensació considerable de caos i desordre. S’ha d’afegir que l’estat de la majoria d’edificis és força ruïnós.

El fet és que només arribar em vist un grup d’uns cinquanta homes en cercle, contemplant alguna cosa aparentment anòmala. Hem aparcat i ens hem barrejat amb la multitud. Un accident de trànsit. Dos cotxes havien xocat, i cap dels dos conductors acceptava la culpabilitat. Els implicats discutien, intensament, fins al punt que ha faltat molt poc per a què arribessin a les mans. Els presents ho han evitat, separant-los. Hem estat uns vint minuts llargs contemplant la discussió. El director de la fundació, el lama gros i corpulent, semblava que es divertia tant com la resta d’espectadors. Finalment la policia ha arribat, i poc a poc, la multitud s’ha anat dispersant. “Entreteniment gratuït”, li he dit al lama. Ha assentit amb una rialla sonora.

Aquí assegurar el vehicle propi també és obligat. Però la majoria de gent no pot més que optar per l’assegurança més bàsica. Així que el que hi havia en joc en aquella discussió era el fet de pagar o no la reparació del propi cotxe.

***

Una moto, gran i fastuosa, es pot aconseguir de segona mà a partir de vint mil rupies. Això són uns tres-cents euros. Em plantejo seriosament comprar-me’n una per revendre-la al marxar.

El carnet no és un problema. Es pot optar per dues opcions: comprar-lo –sense exàmens, ni proves; pagant uns quants milers de rupies a la persona adequada– o bé comprar al policia que ens el demana en un control. El problema és soluciona, invariablement, comprant.

***

Al costat de la casa que ocupa la fundació estan fent un bloc d’apartaments luxosos. Gairebé estan acabats, però hi segueix havent obrers de la construcció que hi treballen. En aquest país, dedicar-se la construcció és una de les feines més precàries que es pot fer. Els treballadors acostumen a estar permanentment a la obra, on hi viuen amb les seves famílies. Si són construccions molt grans en les que es necessita molt de personal, sorgeixen desenes o centenars de cases de fusta, ferro i plàstic al seu voltant. “Slums”, que com a bolets, apareixen al voltant del tronc de l’arbre del qual es nodreixen.

Fa un parell de dies, al voltant de les deu de la nit, estava davant de casa, al carrer, fumant una cigarreta i gaudint de la fresca nit. Una de les dones que treballa a la obra del costat –i que hi viu amb tota la família, inclosos dos nens d’uns 6 anys– es va apropar a mi, parlant en hindi. Li vaig dir que no entenia aquest idioma, que utilitzés l’anglès. La dona n’era incapaç. Va seguir parlant en hindi, en una actitud que induïa a pensar que estava demanat alguna cosa. Vaig esforçar-me per comprendre-la, però només vaig ser capaç de retenir una paraula que repetia constantment: “paani”. Coneixia aquella paraula, n’estava segur. Però era incapaç de recordar-ne el significat. La dona va insistir, unint els palmells de les seves mans a l’altura de la cara, en senyal de prec. Finalment se’n va anar, abatuda.

Al cap d’una estona va arribar el lama de la fundació. La seva silueta va aparèixer, enorme, errant i zigzaguejant d’entre la foscor del carrer. Li vaig preguntar pel significat de la paraula. Aigua, la dona volia aigua. Tan sols una mica d’aigua potable. No oblidaré altre cop el significat de “paani”.

***

Fa quinze dies que sóc aquí. No tinc consciència d’aquest temps. Tinc la sensació de que hi porto setmanes, mesos. No perquè hagin estat quinze dies durs, llargs o pesats. Sinó perquè han estat intensos i profunds, immersius.

***

25 de juliol de 2009

He anat al carrer principal de Dwarka, aquesta subciutat residencial i perifèrica a la que hi faig vida. És un carrer comercial, força agitat i ple de tendes variades. L’estructura de la majoria de zones comercials hindús indueix una sensació d’improvisació i d’efimeritat al viatger. És té la sensació de que el que es presencia no és definitiu. Que està en evolució, en construcció. Però que no és possible que una cosa tan rudimentària, mancada d’infraestructures i simple sigui definitiva. És una sensació falsa, doncs els que es presencia és relativament estable i durader. El que li atorga solidesa és la necessitat dels seus propietaris: de seguir avançant, alimentant als seus fills; de fer butxaca pel dot de les germanes; de prosperar; de sobreviure; etc.

Procuro moure’m pel barri com ho faria un animal explorant el territori. Expandeixo les meves fronteres poc a poc, i només quan asseguro el territori que deixo enrere. No és que temi perdre’m, doncs preguntar pel meu sector o agafar un rickshaw per tornar és molt senzill. Ho faig per procurar-me un bon esquema mental de la caòtica zona, que vull conèixer sense fissures ni llacunes.

Al carrer principal hi he comprat peces de caroom, un afer que tenia pendent des de fa temps. El joc és molt popular en aquest país. És juga sobre una petita taula quadrada, amb forats als quatre vèrtexs. Es distribueixen peces pel centre del taulell, i cada jugador se’n queda una per tirar. Es tracta, a grans trets, de posar el major nombre de peces possibles dins els forats. Les peces tenen diferents colors, i un valor numèric associat a aquests. Guanya qui fa més punts.

***

Arriba el noi amb discapacitats, N. Jeedor. Em pregunta com em trobo. Li responc, i li torno la pregunta. Tímidament, em diu que molt bé. I em dóna les gràcies per haver-li preguntat.

Fa pocs dies un dels nois tibetans del staff de la fundació m’explicava que havien pensat que seria adequat que aquest noi es fes monjo budista. Que li pagaven, de per vida, totes les despeses que pogués tenir, més un plus per compres i despeses personals. Li van proposar repetidament, però ell ho va rebutjar, ferm en la seva decisió. Es vol casar, tenir fills i una vida normal. Serà complex, però potser possible.

***

Sembla que els meus esforços per separar els nens de la televisió comencen a fructificar. Avui, un cop acabada l’estona que es destina als deures escolars, me’n emporto a tres a caminar pel parc. La meitat dels restants es queda escoltant música i ballant. Els altres, a la màquina de tub catòdic. Quan tornem, netegem la taula de caroom per jugar-hi demà.

***

26 de juliol de 2009

Fa uns dies vaig creure oportú explicar la meva rutina diària. Ara trobo encertat escriure sobre les persones amb les que interactuo habitualment. M’hagués agradat fer-ho al principi de tot, com en una novel·la barata, però malauradament encara no coneixia prou bé aquests personatges com per a parlar extensament d’ells.

Tinc dos companys d’habitació, ambdós nois tibetans que no arriben a la trentena. No en sé el nom d’un d’ells, però no importa massa. De fet no m’he aprés els noms de gairebé ningú, doncs és difícil retenir una trentena de noms estrangers, malsonants a l’oïda que no hi està habituada.

Al primer d’aquests dos nois li direm Zintee. L’home en qüestió és esprimatxat, deu fer un metre setanta. Té els pòmuls marcats per petits cràters epidèrmics. Les seves faccions revelen una mala vida passada, de vici, fam o males condicions generals. Es mou lentament, com ho faria una persona anciana per por a fracturar-se els seus ossos fràgils. Té una tos crònica, desagradable, que testimonia els més de deu anys que va ser fumador. És exquisidament cordial i educat quan es relaciona amb mi. La seva rutina diària és pot simplificar en dos grans blocs: feines per la fundació i plaer. Les seves tasques a l’orfenat no li ocupen gaire temps: Prepara les menjades, junt amb la germana tibetana, i ajuda a fer la compra. El bloc del plaer és el més imponent, no per això complex. Inverteix un nombre ingent d’hores front els seus telèfons mòbils. En té dos: un Nokia antiquat i un de xinés, de gran pantalla i ple de llums de colors que pampalluguegen en tot moment. Com que el consum energètic d’aquest últim és molt elevat, precisa dos bateries, que sempre s’estan carregant pels endolls de la casa. Habitualment utilitza els terminals mòbils per parlar amb noies tibetanes, amb les quals flirteja constantment. És molt freqüent sentir-lo dir, amb un telèfon enganxat a l’orella i un to de veu ensucrat, “t’estimo” o “et trobo a faltar”. Segons explica l’altre company d’habitació, Tenzin coqueteja amb varies noies alhora. És força possible, doncs és difícil creure que totes les hores que inverteix diàriament parlant i escrivint missatges les destini a una sola persona. També utilitza aquests aparells per jugar als jocs que incorporen. La segona passió de Zintee és romandre estirat al llit. També hi inverteix un nombre considerable d’hores, i sovint barreja ambdós plaers. És a dir, utilitzar els seus telèfons mòbils estant estirat al llit. No acostuma a sortir de la casa de la fundació.

El meu segon company d’habitació és diu Wada. És baixet, rabassut i rialler. Com les imatges xineses de budes somrients. Té un caminar decidit i una gesticulació atrevida. És el número dos de la fundació, després del lama que la dirigeix. Té els ulls xinets, molt per ser tibetà. De fet quan somriu –que és molt sovint– se’l pot prendre fàcilment per xinès. La cara, arrodonida, concordant amb el seu cos. És habitual veure’l anar amunt i avall sense camiseta, deixant al descobert una panxa considerable de la que no sembla sentir-ne pudor. Les seves faccions són certament plàstiques i volàtils: És capaç de passar d’una cara de felicitat a una d’enuig en instants. És expressiu i té un to de veu potent, que modula amb la mateixa facilitat que muda les seves faccions. Les converses que mantenim acostumen a tenir com a nucli els països occidentals. Desitja anar-se’n a un, a buscar-se la vida. Em parla de tal ambaixada, o del difícil que s’està convertint aconseguir un visat per un país determinat. Jo li parlo dels salaris i el nivell de vida del meu país. És llicenciat en infermeria. A la fundació, fa de tutor dels nens. Sense masses maldecaps, tot s’ha de dir. Tot i així, vers els nens, manté una actitud jovial, sent sever quan la situació ho requereix. També ajuda amb les tasques administratives. Fuma entre tres i quatre cigarretes al dia, però no proba l’alcohol. El seu pare, alcohòlic, alçava la mà vers ell freqüentment, fet que el va fer prometre’s a si mateix que mai provaria les begudes espirituoses.

La germana tibetana. Ja vaig explicar anteriorment el perquè d’aquest nom. Poc en puc dir d’ella, doncs no és gens conversadora. És molt prima, excessivament. De fet hom podria pensar que pateix alguna malaltia que li provoca un físic anèmic. Ronda els trenta anys. Camina arrossegant els peus, sigil·losa i silenciosa, amb el cap lleugerament cot. Els pantalons que fa servir, invariablement, li fan bossa al cul. No és atractiva, però té un somriure agradable. Amb mi pràcticament no parla, però és coneix els meus horaris i la meva rutina, per tal de servir-me les tasses de té i l’esmorzar a la hora adequada. No acostuma a sortir de la casa, doncs les seves tasques són múltiples i absorbents. És qui coordina la preparació de totes les menjades i s’encarrega de la higiene de la casa i de la roba. S’ha de tenir en compte que hi vivim una trentena de persones entre aquestes parets, així que no són tasques simples ni ràpides. Té un enorme sentit de servitud vers la fundació; és gairebé com una criada. No és queixa, ni replica, ni alça mai la veu. Cada dia, durant una estona, parla amb algú per telèfon. Acostuma a sortir a fora de la casa a conversar, i ho fa amb un fil de veu, amb reserva, mentre somriu tímidament. És el noi amb el que flirteja.

L’home que mou la taula. És un home gran, un ancià, afable i de somriure càlid. És tibetà, i viu en una casa del barri, molt a prop d’on som nosaltres. Periòdicament ve a la fundació, a passar unes hores o el dia. Va permanentment vestit amb uns pantalons de tela sintètica estampats, que possiblement siguin els del pijama. A les seves mans sempre hi porta una d’aquells rosaris budistes que s’utilitzen per a la meditació i les plegaries. No parla gens d’anglès, així que quan ens trobem intercanviem somriures i posem les nostres respectives mans juntes a l’alçada de la cara, en senyal de prec i benedicció. Quan deixo alguna cosa a la taula auxiliar de la sala d’estar, front el sofà, sempre m’apropa el moble per tal de tenir el que hi he deixat més proper.

El següent és el director de la fundació. La gent es dirigeix a ell amb dos noms diferents, la versió informal i la formal: Gel·la i Gen. Dakten, respectivament. El prefix Gen. vaig preguntar al seu moment quin significat tenia, i es veu que és alguna cosa relacionada amb el seu rang eclesiàstic. Ronda els quaranta anys, i ostenta una corpulència poc habitual en aquest país. Deu pesar al voltant de cent quilos, i sobrepassa el metre noranta. Si la seva corpulència és digne de menció, la mida de les seves mans és encara més desorbitada. De fet, vistes aïllades del seu cos, hom podria pensar que són les mans d’una persona que pateix gegantisme, aquesta malaltia en la qual el cos segueix produint hormones del creixement durant l’edat adulta. El seu cap és gran, proporcional al seu cos. Tot i ser un monjo budista, no acostumar a vestir com a tal. És habitual veure’l amb camisetes de tirants, arrapades, i pantalons curts estampats. Va sempre rapat. En conclusió, la imatge que projecta és més propera a la d’un integrant de la Yakuza o a la d’un lluitador de show televisiu americà que a la d’un monjo budista. Per les seva expressió i la seva forma de comportar-se, a priori es pot dubtar de la seva intel·ligència. Tot i així, l’experiència em demostra el contrari, doncs és més llest del que aparenta. Parla molt poc anglès, conseqüentment no dialoguem massa. Tot i així, la sensació que tinc, és que tampoc necessitem parlar per entendre’ns. Al romandre proper a ell, un pren consciència de la seva educació budista, i de que és un fidel practicant de la filosofia implícita en aquesta doctrina. Al que em refereixo és a que hom es pot sentir còmode convivint amb aquest monjo sense necessitat d’obrir la boca ni d’entendre’l, doncs ell no pretén res vers ningú ni tampoc n’espera quelcom. Ofereix el que posseeix –o per extensió, les possessions de les que disposa la fundació– a qui ho precisa. L’única exigència que sosté és que res ni ningú destorbi innecessàriament la seva rutina. Que ningú col·lisioni amb ell ni amb les llibertats que té com a individu.

A la fundació, encarna l’autoritat. Alguns nens, mentre fan alguna trapelleria o es comporten inadequadament, s’espanten tan sols de mencionar el seu nom. No dubta en pegar-los si la situació ho requereix. Menja sempre amb la mateixa cullera, que si algú agafa per error s’afanya en donar-li. Quan alguna cosa li agrada, pronuncia amb la seva veu greu, gairebé gutural, un sonor “Ouuhhh Yeahhh”.

***

Avui al matí torno al carrer principal, a la tenda on vaig comprar les peces de caroom. Vaig oblidar comprar-hi les peces grosses que s’utilitzen per colpejar la resta, més petites. Faig el trajecte caminant, escoltant els millors hits de Los Manolos als auriculars. De tornada em trobo un dels nens de la fundació amb bici, que m’escorta durant el camí restant que queda fins a la casa. Al arribar juguem al joc de taula una llarga estona. A la tarda, ells hi segueixen jugant mentre jo els hi faig fotos. Mentre mirem les imatges fetes, el nen més petit, en un acte reflex, m’acaricia repetidament la barba.

***

Quaderns hindús és un text amb pretensions de dietari, d’uns setanta folis i poc elaborat. És íntim, però conté la impostació d’aquell text fet per a ser llegit. El que segueix en són els primers vuit folis.

11 de juliol de 2009
“Vostè és un individu jove, fort i vigorós; en el seu lloc, jo me’n aniria a la Índia”, digué Chéjov a Máximo Gorki en una correspondència mútua.

Arribo a la Índia.

Considero importants les sensacions proemials que es tenen al arribar a qualsevol país, aquelles pròpies del primer contacte, de la presentació formal. L’olfacte encara manté el record de l’aire impol·lut que omple el receptacle de l’avió; la temperatura de l’aeronau és estable i òptima. Així, les primeres sensacions són rellevants per ser discordants i xocants. És el moment adequat per a desglossar-les.

M’aturo al mig del túnel metàl·lic que fa de cordó umbilical improvisat entre l’aeronau i l’edifici. És un conducte ple de l’aire dens que es pot trobar als carrers. Tanco els ulls i aspiro amb calma. Sento l’abraçada de l’aire massís. M’esforço per assaborir-ne i digerir-ne els matisos. Presto atenció a la meva pell, que es comença a humitejar i a produir-me picor. Al sortir al carrer noto certa dificultat a l’hora de respirar. És per la humitat i calidesa de l’atmosfera de Delhi, particular d’aquesta època monsònica.

Faig una ràpida ullada a l’exterior. El caos del carrer. Enlloc de transmetrem desassossec i neguit, em tranquil·litza. Em diu que tot segueix igual, tal com ho vaig veure l’última vegada. És comparable a la tornada a casa després d’unes llargues vacances, quan es troba tot desendreçat i polsegós, però amb un matís hospitalari i casolà. Diviso al lama tibetà, director de Maitreya, que m’ha vingut a esperar. És un home corpulent, voluminós. Un d’aquests escriptors contemporanis en auge en diria un home d’edat indefinida, atorgant-li una aura immerescuda de misticisme i misteri. No li vull negar espiritualitat a Gen. Dakten, però prefereixo dir-ne que és difícil delimitar amb certesa la seva edat.

Duu una gorra de beisbol; ulleres de sol de pantalla amplia, a la moda; camisa hawaiana descordada, que permet albirar una camiseta de tirants cenyida que duu a sota; bermudes beix i sabates esportives. M’aixeca la mà per saludar-me des de la llunyania i em somriu. Un jove tibetà desconegut l’acompanya. M’apropo a ells. Quan ens trobem a curta distància, el lama obre els braços i se’m apropa. M’abraça amb un entusiasme paternalístic.

***

Maitreya segueix aparentment igual. Falta un nen, que encara no he preguntat on para. S’han mudat a una casa nova. Més gran, autònoma i independent, però menys exterior i afable. Sembla que econòmicament tot va bé.

***

Aquí s’han de deixar enrere les resistències.

***

12 de juliol de 2009

Aquesta nit, mentre dormia, he notat una pressió a la cama. Endormiscat, he pensat que era algun nen que no podia dormir i em venia a trobar, tocant-me el bessó per despertar-me. La sorpresa ens l’hem endut els dos, tan jo com la bestia que pertorbava el meu somni. S’ha esmunyit ràpidament entre la foscor i no he pogut identificar de quin animal es tractava. Per la pressió que exercia sobre la meva cama, era sens dubte algun animal gros.

Al mati m’aixeco aviat, mantenint els costums de fa uns anys. Em dutxo a l’exterior. Els nens i el director de la fundació estan a la sala subterrània fent les seves pregaries matutines. Gen. Dakten roman assentat a terra amb els ulls tancats, recitant amb una veu profunda, primitiva i cavernícola, oracions. Els nens repeteixen a l’uníson. Avui, a part de tota la litúrgia habitual, hi ha un enorme pikachu de peluix front el lama –a escassa distancia–, que mentre recita els mantres amb els ulls clucs sosté d’ambdues mans. Sembla una escena íntima de parella. Miro a l’home religiós, sorprès. Ell, quan obre els ulls, em somriu, crec que conscient de la inèdita estampa que està escenificant.

***

Surto a fer passejar amb la càmera pel barri. Dwarka és una zona residencial i obrera, un districte perifèric de Nova Delhi. Planejada com a subciutat residencial exemplar, a la pràctica és una vastíssima extensió plena de barriades de barraques, zones d’alts edificis d’apartaments i terrenys desèrtics en els que un temps enrere s’hi preveia edificar. La gent no està habituada a veure blancs pel barri, es sorprèn. Són oberts i amables.

Encara no he començat el treball fotogràfic a l’orfenat. Potser aquesta tarda. Yongbhu està desaparegut.

***

Fa dos dies que una dona americana i la seva filla de sis anys venen a passar el dia a l’orfenat. La nena és alegre i juganera; la mare reservada, parla fluix i sense mirar als ulls. No va depilada. M’explica que porta vivint a la Índia un any, amb la nena, i que hi seguiran com a mínim sis mesos més. Està estudiant la cultura tibetana, o la seva forma de viure, per fer no sé què a Amèrica. No l’entenc bé del tot: té un timbre poc audible i monòton, i un anglès massa bo.

***

La Índia ens fa por als occidentals. Almenys a mi me’n fa. La primera sensació és d’inseguretat. Una inseguretat seductora, tot s’ha de dir. És alguna cosa relacionada amb la percepció que tenim de les seves infraestructures. Són caòtiques. Un es pregunta: Com pot ser que tot això tiri endavant? Com se’n surt aquesta gent, dia rere dia?

Les institucions occidentals, en el seu significat més sociològic, ens ofereixen un emmirallament fictici de seguretat. Ens fan creure en la inalterabilitat, tan del nostre propi ser com de tot el que ens rodeja. Tot això esta relacionat amb la mort i la seva admissibilitat, amb el bé i el mal absoluts. Les pautes que ens ofereixen i estableixen aquestes institucions occidentals fan de paraigües protector, ens ofereixen un paternalisme –que acceptem sense dubtar-ho, d’altre forma som desviats socials– del que no en som plenament conscients. Hi tenim addició i ens costa prescindir-ne.

Les nostres estimades institucions: El substitut modern de les religions de masses.

Institucions i grans relats –ideologies i religions variades, consumisme inclòs– tenen molt en comú: Són el Valium de la pleballa. Ambdós tenen un efecte tranquil·litzador i alliberador. Alliberen precisament per que delimiten: són un esclavatge eximidor. Aquest oxímoron s’explica pel fet que descarreguen a l’individu del pes de decidir i jutjar. En el seu lloc ho fa Deu, la Pàtria, la Llibertat, les convencions socials o els canons de conducta. Més ben dit: en la majoria de casos decideix un tercer apel·lant a Deu, a la Pàtria, o a la forma correcta de comportar-se. Els grans relats sempre beneficien directament a algú que s’amaga rere aquests tòpics.

***

Deixo pel terra de la meva habitació –aquest cop no individual, compartida amb staff de la fundació– uns quants llegums secs que trobo en una bossa. Si la bestiola que m’ha visitat torna a venir vull que trobi alternatives a la meva carn.

Fa un parell d’anys em va incomodar tenir una habitació individual per mi sol. Intueixo que era la del director, que me la va cedir per dormir ell al terra de la sala d’estar. Així que aquest any vaig procurar declinar els seus excessos d’hospitalitat, deixant clar que no volia –ni necessitava– atencions especials. Tot i així em procuren un tracte preferent. Crec que fer-los prescindir completament de la seva hospitalitat podria resultar-los-hi ofensiu.

***

Quan escrivia que aquí s’han de deixar enrere les resistències em referia a les pautes de comportament occidentalitzades que considerem com a correctes, equitatives o recíproques. La tibetana també és una societat on es dóna una escissió de rols en funció del gènere, l’edat, l’ètnia i l’origen. És preferible evitar tota resistència excessiva a l’hora d’acceptar i ser partícip d’aquest fenomen. Certament això és molt fàcil de dir des de la meva posició d’home, adult, occidental, blanc i relativament adinerat.

Potser n’hauria de posar un exemple d’això anterior. Sempre he volgut rentar-me jo mateix la meva roba, a mà i a l’exterior. I sempre han aparegut noietes tibetanes somrients que me l’han pres de les mans, la roba. Han acabat fent elles la feina. Primer, els hi resulta molest i xocant veure un home que acullen, un hoste seu, rentant roba. Segon, encara els hi resulta més ofensiu el fet d’imaginar que pot passar un veí o conegut per davant de casa i veure que a l’exterior hi tenen un home occidental rentant roba. Seria una ofensa per al seu sentit de la hospitalitat.

D’altre banda aquí no hi ha finalitats quotidianes, objectius a curt termini. A occident procurem estar ocupats permanentment; com menys temps lliure contingui la nostra agenda, millor. Es descarta així, que en un moment de desocupació, arribem a pensar massa i qüestionar allò que ens podria fer trontollar. Però aquí la jornada quotidiana es viu diferent. No es tracta d’omplir compulsivament el temps, sinó de viure’l calmadament. Són actituds diferents.

***

Ahir a la nit, com recordava de l’ultima estada, es va utilitzar el Betadine espanyol que vaig portar com a aigua beneïda. Els nens se’n unten la cara i parts del cos: pels grans, les ferides, rascades, etc. Hi tenen una fe cega. El nen més gran, ja adolescent, es mira detingudament el prospecte. Em pregunta: “Germà, ¿per a què serveix exactament?” Temo defraudar la seva fe cega en el producte, així que els hi dic amb èmfasis, tot seriós, que neteja i desinfecta la pell de bacteris, virus i qualsevol tipus d’impuresa. Sembla ser que la resposta els satisfà. N’he portat dos botelles grans de mida industrial.

***

Coses a comprar abans de marxar:

Peces de caroom

Llibres de contes. Principalment en anglès però també en hindi. Potser també en tibetà, si en trobo.

Un nou reproductor de cd’s. El vell, segons m’expliquen, es va avariar. Però es veu que va donar bon resultat (No hi confiava massa, el vaig comprar en un basar hindú per quatre duros, fa un parell d’anys).

Carn per fer momos

Mangos per tothom

Més coses: útils, bones o agradables.

***

El noi amb discapacitats físiques i psíquiques, N Jeedor, roman molt al meu costat. Com que el seu vocabulari anglès és limitat sempre acabem mantenint les mateixes converses. Però a mi no m’importa la repetició; a ell se’l veu feliç i satisfet.

Ahir vam sortir a passejar pel parc de davant de casa, cap al tard. Diu que l’hi és bo per les seves cames lleugerament retorçades. Avui l’he ajudat a escriure una carta al seu millor amic, en anglès.

***

Anem al parc de davant de casa. Casi tots els nens venen amb mi. Sóc l’única persona gran entre ells: els he de vigilar i entretenir. Em sento adult i alhora útil. Crec que mai m’hi havia sentit tant.

***

14 de juliol de 2009
Ahir va ser un dia agradable: A mig matí vaig anar a comprar llibres a Conaugh Place, el centre de la nova Nova Delhi. Vaig passejar una llarga estona per aquest lloc que ostenta modernitat i després vaig entrar al subterrani Palika Bazaar. És com un formiguer. Metres i metres de passadissos subterranis, a diferents nivells de profunditat, plens de petites tendes d’electrònica, de roba, de complements variats, etc. I milers de persones que es mouen per aquests corredors subterranis, cridant, gesticulant, amb expressions forçades. Després vaig al McDonalds, freqüentat per tots els hindús que se les donen de moderns i cosmopolites. Em menjo l’hamburguesa de pollastre sense mastegar; no ho poc evitar. Tampoc ho pretenc.

Em gasto mil tres-centes rupies en llibres de contes infantils, còmics i un recull dels contes dels germans Grimm. Són cars, com és habitual amb totes les coses considerades luxoses.

Els nens estan contents de rebre els llibres. Crec que la seva alegria és fruit de veure que algú es preocupa per ells, que algú els té en ment. Intueixo que els llibres en si no els entusiasmen massa. Però els hi agrada que els hi llegeixi i escenifiqui impetuosament els contes. Agraeixen tenir algú que els hi presti atenció i s’esforci per que comprenguin i gaudeixin.

***

He pres consciencia de dues coses:

A la Índia sóc una persona relativament forta, gairebé musculada. La complexió hindú mitjà és la d’un home esquifit. O amb panxa, però esquifit de cos.

Cada cop em sento més confortable en aquest país. Em refereixo a que començo a entendre la seva gent, i a saber com fer-me entendre. De fet és una qüestió d’actitud, es podria dir. S’han de saber comprendre les actituds, i adaptar la pròpia. Una immersió en una cultura tan diferent és complexa. Produeix desconcert i inseguretat no entendre completament el teu entorn. Ara, em sento capaç d’establir-me a la Índia per un període llarg de temps; potser en un futur.

Com a curiositat, cada cop més hindús entaulen conversa amb mi en hindi. Em prenen per un d’ells. És possible que aquest fenomen estigui relacionat amb el punt anterior, amb l’actitud. O potser és per la barba de setmanes i les camisetes estripades.

***

He conegut l’animal que fa uns dies es va allitar amb mi. Una rata, gran, fornida i de mirada simpàtica. L’he vist dos cops passejant-se impunement per l’orfenat, a plena llum de dia. Em reconforta veure que esta crescuda i ben alimentada: confio en que la visita que em va fer fos de cortesia, no en recerca de carn humana.
Gemega. Bé, més aviat grinyola. Com un mecanisme metàl·lic en fricció. Fa una estona he sentit el soroll, i m’hi he apropat cautelosament. L’he vist, rere una superfície de fusta arraconada. Ella també m’ha vist, i ha deixat de fer el soroll agut i insistent. Després, ha fugit.

***

La rata és part de la fauna: també hi ha llangardaixos (als que aprecio enormement, per alimentar-se d’invertebrats voladors) i una varietat vasta i inclassificable d’insectes, entre els quals mereixen ser destacats els mosquits, per la seva insistència i tenacitat. (Els repel·lents espanyols extra-forts condicions tropicals funcionen pèssimament amb els d’aquí).

***

Ahir, estava intentant abatre la resistència de Guenam, el nen més petit de tots, a l’hora de fer els deures. Estava concentrant tots els meus esforços en ell, doncs porta un retard considerable en les seves tasques. El marrec feia tot el que podia per frustrar els meus intents, incloent estats d’ànims canviants: des del llagrimeig forçat a una excitada corredissa riallera per la sala comuna. De sobte va deixar anar una expressió en tibetà, molt seriós. Vaig demanar a un dels altres nens que m’ho traduís: “Diu que no entén per que has hagut de venir aquí”

***

Una de les característiques més determinant i atributiva de la cultura hindú és la tendència impetuosa que tenen alhora de projectar la pròpia imatge (o un engrandiment d’aquesta). Això explica, per un costat la fascinació pels telèfons mòbils que té aquesta gent. Són una icona de modernitat, associada a l’home de negocis occidentalitzat i ocupat. Procuren tenir-los sempre a la vista, i si poden ser de gama alta, o dos enlloc d’un, millor. L’atracció que senten per les motocicletes també és considerable. Tot home hindú (“home” llegir-se amb èmfasi, amb virilitat) ha de tenir una bona moto. Així ho recalquen els anuncis d’aquest país, que persistentment procuren relacionar els vehicles de dues rodes amb l’èxit vers el sexe oposat, el triomf, la vida moderna, i, en definitiva, la felicitat. Igualment passa amb els vehicles de gama alta.

Un altre símptoma d’aquest fenomen es dóna en les façanes d’algunes cases. Sembla ser que quan els estalvis o pressupost no són suficients per a una casa millor, o reconstruir l’actual, es tendeix a empastar una façana luxosa. Fa de màscara. El problema és que el resultat final normalment és força inconsistent, presenta fissures, que una mirada detinguda, una perspectiva aèria o lateral, revelen.

***

Un dels nens ha caçat la rata, avui al migdia. L’hem portat al parc de davant per deixar-la lliure. S’ha posa’t a córrer, ansiosa front una porció tan gran d’espai obert. Corria direcció a la casa. En broma, li he dit al nen que vigilés, que l’animal estava tornant a casa. Espantat, s’ha posa’t a córrer rere l’animal, per controlar que no entrés de nou a casa. Es veu que ha costat bastant caçar-la.

Li he preguntat si volia una foto amb la captura. M’ha dit que no, fent cara ofesa per tal proposició primitiva i troglodítica.

***

15 de juliol de 2009
Rectifico: Ahir es va caçar una rata. Com a mínim, n’hi ha dos més a la casa. Així que seguiré deixant llegums secs al terra de l’habitació.
Avui està plovent. És una pluja intensa, de gotes grans i eclosives. M’avorreixo: volia sortir pel barri, a curiosejar i conèixer, amb la càmera, però no puc.

***

M’he d’espavilar, en tots els sentits. Això ha de valdre la pena, m’ha de satisfer. Sigui com sigui.

***

A la tarda, m’encarrego dels deures dels nens. El noi tibetà que normalment els hi fa de tutor esta preparant-se per anar a l’ambaixada de la Xina per demanar un visat pel seu envaït Tibet. L’estona que es dedica diàriament a fer els deures són dues hores. Em prenc la llibertat d’allargar-ho fins a tres i mitja. M’ho prenc molt seriosament. Quant portem tres hores i quinze minuts de classe, els hi proposo als nens que encara no han acabat la seva feina que se’n vagin a jugar o veure la televisió (tan sols falten quinze minuts per sopar), però que tinguin en ment que no han estat capaços d’acabar la feina. S’ho pensen. Cap d’ells se’n vol anar: tots ets queden a treballar fins l’hora de sopar.

***

Sopem carn. És la ració setmanal. Llengua de vaca: El que no vol ningú. Els hindús no poden menjar-ne, per ser un animal sagrat. Així, la vaca queda reservada per les minories musulmanes i catòliques. La llengua de vaca, he de suposar, és el rebuig d’aquestes minories. És una carn fibrosa i alhora tendra, gustosa. Té caràcter.
Mengem la llengua, tallada longitudinalment en porcions d’uns tres centímetres. La part exterior, recoberta per les papil·les gustatives, no es treu. Així, quan me’n poso un tros a la boca, sento l’epidermis rugosa que recobreix la llengua en contacte amb la meva, homòfona.
I penso que morrejar un animal d’aquests, pesat i tranquil, no pot distar massa d’aquesta sensació.

***

Estic molt cansat, aquest clima és esgotador. Al final he sortit a fer fotos pel barri, entre ruixat i ruixat.

***

16 de juliol de 2009
Segueixo dubtant sobre si he de fer el projecte fotogràfic. Dubto, primer, que la quantitat de diners que pugui aconseguir produeixi un canvi substancial en algun aspecte de la vida dels nens. Segon, si els hipotètics beneficis a obtenir justifiquen vendre la intimitat d’aquesta gent, o si més no, el fet d’estigmatitzar-los com a “nens orfes”.

***

Prenc consciencia de dues característiques atributives de la cultura tibetana:
Primera: La hospitalitat imperativa que professen, que per un occidental pot resultar molesta, ofensiva. Aquests oferiments continus no s’han de declinar sistemàticament, tan sols si realment no es desitja allò que ens ofereixen. L’actitud correcta front la seva hospitalitat és la reciprocitat –tot i que ells ni l’esperen ni pretenen provocar-la–, no exclusivament material: Aquesta gent és més conscient que nosaltres de que el temps i l’esforç tenen un valor igual o possiblement major que els diners. Parafrasejant a algú que no recordo: tot allò que es pot comprar té un valor reduït.

Segona: L’actitud que mostren front els altres no és judicativa ni coercitiva: Amb això em refereixo a que no tendeixen a jutjar a les persones del seu voltant ni a pretendre res respecte elles.

***

Tan hindús com tibetans, nombren amics als desconeguts i germans als amics, sempre que siguin portadors de la seva benevolència o tinguin algun tipus d’interès en ells.

***

Escolto la radio hindú. Mentre escric, principalment. Avui fa moltíssima calor. No crec que surti de casa en tot el dia. Llegeixo un llibre del Dalai Lama: la traducció del títol vindria a ser “Ètica per al nou mil·lenni”. Me l’ha regalat un dels nois tibetans del staff de la fundació. Escric, i escolto la radio.

***

Em plantejo de què em servirà tot això, aquesta experiència. Principalment, m’apropa a la realitat. No a l’emmirallament distorsionat d’aquesta que percebem a occident. Els països del primer món creen una construcció col·lectiva que anomenen realitat, però dista força d’aquesta. La realitat és primitiva, bruta. Manté relació amb els orígens, les necessitats bàsiques, la por, la gana, la supervivència, les debilitats. En definitiva, amb els sentiments primaris; aquells irreductibles. Quan m’inquireixo sobre el que he deixa’t enrere, a occident, veig, sobretot, una gran construcció. Sostinguda per les institucions (altre cop, en el seu significat més sociològic), que alhora, s’encarreguen de deshumanitzar i alienar allò que sostenen. ¿És més real el que he construït a occident, durant 22 anys, o el que he creat aquí, en escassos mesos? No sóc capaç de respondre’m.

Tot això m’apropa, en definitiva i sens dubte, a l’humà que sóc. Atribut del qual el món modern m’ha volgut desposseir. És un retorn als orígens.

***

]]> http://www.xn--rm-8ja.com/?feed=rss2&p=256 3 http://www.xn--rm-8ja.com/?p=192 http://www.xn--rm-8ja.com/?p=192#comments Sun, 26 Apr 2009 18:43:04 +0000 Pau Rom http://www.xn--rm-8ja.com/?p=192

El sexo anal se sostiene en la humillación de un partenaire respecto al otro. No hay más: Es descalificación, degradación, deshonra. Se basa en la desigualdad, en la necesidad de humillar, de dominar.

Para empezar, tiene un fuerte vínculo de significación con el reino animal. ¿Nunca habéis visto un par de animales fornicando? Macho por detrás; sumisión absoluta (o casi) de la hembra. Como los animales no tienen capacidades de raciocinio no fisgoneo en su forma de tener sexo. Además, sería pretensioso pretender discutir a madre naturaleza. Pero tú sí que tienes capacidad de pensar, animal racional que lees estas líneas. Y este atributo que posees comporta ciertas responsabilidades.

La penetración anal, asimismo, causa dolor (a la mujer, claro está). En el mejor de los casos está en el umbral del dolor. Juega en el linde, cuando no causa daño deliberado. Este dolor es significativo; en el sentido de que es una consecuencia buscada por quien penetra.

Jacques Lacan, el gran psicoanalista francés –que según parece ya no se estudia en las universidades, muy a pesar de la psicología moderna– sostenía que las personas tartamudeamos en el sexo. ¿Qué es este balbuceo lacaniano? Es, por encima de todo, verdad subyacente, reprimida y lacerante. Precisamente por su condición de punzante y dolorosa, por su inadmisibilidad e inaceptación, permanece oculta, reprimida. Pero no en el sexo, amigo mío. Aquí es donde aflora. Donde se manifiesta en sus variadas formas: La voluntad de tener sexo anal, o la práctica de éste, es una de sus expresiones. Es un síntoma, que remite a un significado.

El significado: Que eres un mariquita (Sin ánimo de ofender a la comunidad homosexual, ¿vale? Disculpad que use este calificativo con voluntad ofensiva).

Ahora en serio. Significa, evidentemente, que necesitas humillar y descalificar al otro. Causarle dolor, sentir su sumisión. Que no tienes cojones de afrontar una realidad dolorosa, que te humilla y atormenta a ti, humillador anal.

Somos en función del otro. Si el otro es menos, yo soy más; y viceversa. Si me convierto en agresor, pierdo la etiqueta de víctima. El sexo anal del que hablo es una reconstrucción en el imaginario del humillador de una experiencia lacerante vivida. Con un pequeño detalle que cambia: se invierten los papeles. El humillador anal deja de ser la víctima que recibe la agresión para convertirse en agresor. Y goza con ello.

Macho ibérico, la próxima vez que desees tener sexo anal, siéntate en el regazo de tu pareja. Ten un par de cojones: Llórale, como un niñito. Cuéntale, entre sollozos, aquello que te oprime. Lo de ese jefe que te grita y desprecia; Lo de los antiguos compañeros de colegio, que te pegaban y humillaban; Cómo te hirió esa ex novia –por la que lo diste todo, y ella te la acabó metiendo doblada–; Lo de aquel entrenador del fútbol, que te tocaba cuando no había nadie más en el vestuario.

Cuéntaselo. Todo, lo que haga falta.

Cuando formulas un padecimiento, lo haces compartible. El lenguaje es la gran herramienta socializadora, sin lugar a dudas. Permite poner al alcance del otro aquello punzante, hacerlo socialmente aceptable. Tolerable. Liberarse de la fatiga que conlleva arrastrarlo uno solo. Las psicoterapias modernas se basan en esta premisa. El padecimiento, puesto en palabras, se pone al alcance del otro.

Nada perturba si se habla de ello, dijo en una ocasión la célebre doctora y psicoanalista Françoise Dolto.

Autor de las obras Contra Catalunya (premio Ciudad de Barcelona de Literatura), Periodismo Práctico y Diarios (galardonado con el premio Espasa Ensayo 2002), entre otros. Columnista del periódico El Mundo. Arcadi Espada es un hombre polémico: Utiliza argumentos punzantes y palabras incisivas. Es uno de los intelectuales que hay detrás de Ciudadanos y Unión Progreso y Democracia. Afirma no respetar las ideas ni los argumentos, pero sí a las personas que hay detrás de ellos. Lo que sigue es una entrevista generalista: trata de su persona y su concepción del periodismo.

SOBRE SU PERSONA

Llega cinco minutos tarde a la cita, ligeramente agobiado, con prisa. No quiere perder el tiempo, tiene prisa por vivir -lo ha manifestado abiertamente en alguna ocasión-. Me saluda con una encajada de manos. Entramos en la cafetería donde nos habíamos citado. Un sitio tranquilo donde le saludan por su nombre y le preguntan cómo se encuentra. Empezamos, sin preámbulos: ¿Qué le hace gozar, señor Espada, a nivel profesional? Contesta inmediatamente. Explica que preferiría no hacer su trabajo, que lo hace por razones de supervivencia. “No soy un metafísico”, afirma. Pero como necesita trabajar, procura que su ocupación sea una prolongación de aquello que a estas alturas le inspira más placer: el conocimiento. Intenta aprender de todo lo que hace, aunque sea una cosa aparentemente banal, inofensiva o anodina. Se declara admirador de la escritura recurrente de Ferlosio, que trata, según explica, de avanzar en el proceso de conocer. Concuerda: cree que escribir sin aprender es una esterilidad, una forma de hacer las cosas sin sentido. Me sentencia, como conclusión: “Es esto lo que me hace gozar. Este proceso de descubrimiento constante que intento darle a mi trabajo. Pero insisto, trabajo y escribo por dinero”

“Ser joven es una desgracia

que se cura con el tiempo”

Seguimos: Tanteo el tema de la docencia, ¿no hay goce por aquí? Le interesa enseñar, pero afirma que le resulta una fuente constante de decepciones. Sentencia que ser joven es una desgracia que se cura con el tiempo. Aún así no cree que los jóvenes de hoy en día estén especialmente menos preparados o sean más tontos que otras generaciones. Se queja de la manca de pasión de la juventud hacia en conocimiento, y explica que en los 15 años que lleva como docente tan sólo ha entrevisto pasión por el conocimiento, en la mejor de la hipótesis, en 15 de sus alumnos. Me desarrolla velozmente una teoría -aún prima y por desarrollar, se excusa- que explica esta manca de pálpito por el conocimiento. Lo asocia a la gran explosión de la televisión privada y autonómica en España. Ha creado, según explica, una generación tocada por una visión surfing de la realidad. “Me preocupa. Aquí hay una generación demasiado atrapada por la televisión”.

¿Qué hace usted por los demás? Me refiero al hacer altruista. No se lo piensa, contesta inmediatamente. Cuida de su familia e intenta hacer su trabajo lo mejor que puede. Indago sobre su nivel de exigencia personal, y me responde que absoluto y sin ningún tipo de complacencia. “Soy extremadamente crítico con todo lo que hago”.

Inquiero sobre los mayores errores que ha cometido en su carrera profesional. Silencio. Leve murmurio. Finalmente articula: “La falta de tacto y la falta de paciencia. Podría decirse qua han sido errores.”

Vanidad: “De la propia uno debe prevenirse,

y de la ajena aprovecharse”

Más tarde me habla de la vanidad. Lo hace cuando le pregunto por los errores frecuentes de jóvenes profesionales. Considera muy importante proteger-se de la vanidad. ¿Propia? Sí, afirma. De la propia uno debe prevenirse, y de la ajena aprovecharse.

Para acabar con su persona, le pregunto qué lo motivo a ser periodista. Me cuenta que le gustaba escribir, y que es un hombre curioso. Se declara, sin complejos, cotilla. Cultural, pero también íntimo y social. Le pido que aclare si es cotilla en el sentido de que necesita entender. Sí, afirma. Es cotilla hegeliano, dice. Pero también en el sentido de querer saber sobre la vecina que se ha liado con el cartero. “Tengo este defecto, probablemente.”

SOBRE EL PERIODISMO

¿Puede hacerme una definición precisa y académica de la tarea del periodismo? Me dice que precisa sí. No sabe si académica. Afirma que el periodista debe ocuparse de la búsqueda de la verdad, en aquello que la verdad tenga de significativo por la colectividad a la cual el periodista sirve. “Simplemente”, sentencia. Repasamos el caso Arcadi Espada contra Javier Bauluz -una formulación inventada por Bauluz, apunta Arcadi-. El asunto en cuestión comprende un seguido de críticas que Espada hizo contra una fotografía, ganadora de un Pulitzer. Sintetizando: “Este señor (Bauluz) mintió, haciendo, básicamente, dos cosas en la fotografía: Una, pervirtiendo la distancia entre los cuerpos del magrebí muerto y la pareja (de veraneantes) [...] acercándolos y haciéndolos más próximos de lo que realmente eran. Y dos: Ocultando, mediante un ocultamiento perverso de la realidad, que estas personas no estaban solas en esa playa, sino que estaban rodeadas de todo lo que él menosprecia: occidente. Las asistencias de occidente, los jueces de occidente y los enfermeros de occidente.”

Sigue relatando, y llega al punto más interesante del caso. Sus conclusiones: Explica que el periodismo no puede ser propaganda, que no puede argumentar de ninguna manera que una mentira tenga efectos beneficiosos. La mentira es tranquilizadora, dice. Me lo ejemplifica: “Posiblemente sería muy bueno no estar repitiendo constantemente que la economía va mal, porque esto probablemente provoca que aún vaya peor”. Acaba afirmando, severamente, que el periodismo no puede entrar en estas estrategias, que debe trabajar y actuar absolutamente al margen de las consecuencias que puedan tener la expresión de su verdad.

“El periodismo trabaja y actua absolutamente al margen de las consecuencias que pueda tener la expresión de su verdad”

Proseguimos. Espada afirma a Diarios que informar es seleccionar. Indago sobre qué criterios de selección debemos utilizar, qué incluir y qué descartar. Se excusa ante la imposibilidad de resumirme -por cuestiones de tiempo- todo el proceso de selección. Pero afirma poder decirme una cosa capital: La selección del material informativo no la hace exclusivamente el periodista. “La hace el periodista en cooperación con una serie múltiple de agentes sociales: La actitud de la élites, los memes sociales, y una serie sofisticada, una trama, en la cual no solamente interviene el periodista”. De forma didáctica, me hace una síntesis de lo dicho: Los periodistas seleccionan, pero en función de unos patterns, de un material dado previamente.

Arcadi es crítico hacia el periodismo contemporáneo en sus publicaciones. Tanto los volúmenes de Diarios como el recién publicado Periodismo Práctico contienen apreciaciones críticas, más o menos explícitas, hacia el oficio. Le pregunto sobre los problemas del periodismo actual: Me contesta que el periodismo vive, hoy en día, una edad de oro absoluta. Pero esto no significa que no tenga graves problemas, dice. Uno de ellos, fundamental, es que el periodismo debe acostumbrar-se a una cosa muy nueva: que ya no ejerce un régimen de monopolio en la gestión del conflicto social como antes lo hacía. Ahora debe compartirla con blogs, fórums, páginas web, etc. Los cuales no están gestionados por periodistas, o exclusivamente por ellos. Este hecho, según Espada, es importantísimo y marcará el futuro desarrollo del periodismo. Aún así me recuerda que el oficio sigue teniendo los problemas clásicos, entre ellos el frontal: La verdad es una -no muchas, como acostumbran a decir los relativistas-; se debe buscar con entusiasmo, tenacidad y legalidad; e intentar que ésta llegue al púbico interesado. Su visión no es, ni por asomo, apocalíptica, matiza. Tan sólo es un punto de vista crítico, como el que puede tener cualquier persona razonable hacia su oficio.

“El periodismo debe acostumbrarse a que ya no ejerce un régimen de monopolio en la gestión del conflicto social”

Cito unos fragmentos de El periodista universal (David Randall) -libro considerado ampliamente como manual de periodismo contemporáneo -que hablan de un conjunto de atributos que debe poseer todo reportero, y coloca en un lugar secundario la capacidad literaria. ¿Qué opinión le merece? Coincide. Desarrolla y enfatiza el tema de la capacidad literaria: “La literatura ha hecho mucho daño al periodismo”, especialmente la ficción, matiza. Cree que el periodismo tenía dos caminos: la ciencia y la literatura. Y que se ha decantado excesivamente hacia el lado literario. Esto ha sido un drama, afirma severo. Explica que a veces tiene la impresión de que el periodismo se ha convertido en una sucursal de la ficción con títulos de crédito. Que el periodismo no es más que aquello que se pone al final de las películas: Esta historia está basada en hechos reales.

Le propongo que relacione los términos periodismo y democracia. Mantienen la relación de la sinécdoque, anuncia sin dudarlo un instante. Aclarece caritativamente: “Usted sabe que la sinécdoque es la figura retórica que toma la parte por el todo y el todo por la parte. No ha habido ninguna experiencia de democracia sin medios de comunicación, y no hay medios sin democracia”. Me propone que consulte la hemeroteca de La Vanguardia y compruebe empíricamente este paradigma. Entre los años 1939 y 1975 -dice- se pueden ver muchas cosas, algunas de ellas de interés. Pero no se puede ver periodismo.

“¿La muerte del periodismo?

¡Cuidado! ¡Es la muerte de la democracia!”

Prosigue con sus teorías: “El periodismo es inseparable de la libertad. Y es inseparable de la democracia”. Afirma sentirse irritado frente la superficialidad frívola -de lenguaje kleenex, matiza- con la cual se sentencia la muerte del periodismo. Recuerda que nunca ha existido una sociedad humana democrática sin periodismo, por lo cual -dice ligeramente exaltado- la muerte del periodismo es la muerte de la democracia.

Para acabar le pregunto si puede criticar la entrevista. Ríe moderadamente, pero de forma sincera. “No hombre, no”, dice. “Esta entrevista acaba de empezar. No le puedo hacer una crítica hasta que no esté concluida”. Me recuerda que aún debo transcribirla, titularla, seleccionar el contenido, etc. Me advierte que, de todas formas, tengo que ser consciente de que un entrevistado nunca reconoce como propia su voz.

¿Una entrevista puede traicionar a la persona objeto de ésta?, le pido que me aclare. No exactamente, precisa. Me propone que pruebe de escuchar mi voz gravada en un dictáfono. No la reconoceré. En cambio todo mi entorno la reconocerá como mía. ¿Qué autoridad tengo yo para decir que esta voz no es mía, cuando mi familia, mi novia, mis amigos, la reconocen como tal? Escenifica una hipotética situación real: “¡Este no soy yo!, dice algunas veces el entrevistado enfadado. No, este no es quien usted cree que es. Pero es usted”

Concluye sentenciado: “Así que, lo que yo le pueda decir de esta entrevista, tratándose de mí, siempre estará teñido por este tipo de inexorabilidad discursiva. Que es la imposibilidad de que uno reconozca como propias cosas que le son propias”. Y como punto final, me dice -recobrando la sonrisa de hace unos minutos, adoptando un tono más próximo- que acabada la entrevista, no tendrá ningún inconveniente en hacerme una adenda sobre esta.

Arcadi Espada ha supervisado la entrevista y hecho unas breves correcciones léxicas, de concordancia y precisión (no sintácticas ni ortográficas).