Quaderns hindús és un text amb pretensions de dietari, d’uns setanta folis i poc elaborat. És íntim, però conté la impostació d’aquell text fet per a ser llegit. El que segueix en són els primers vuit folis.

11 de juliol de 2009
“Vostè és un individu jove, fort i vigorós; en el seu lloc, jo me’n aniria a la Índia”, digué Chéjov a Máximo Gorki en una correspondència mútua.

Arribo a la Índia.

Considero importants les sensacions proemials que es tenen al arribar a qualsevol país, aquelles pròpies del primer contacte, de la presentació formal. L’olfacte encara manté el record de l’aire impol·lut que omple el receptacle de l’avió; la temperatura de l’aeronau és estable i òptima. Així, les primeres sensacions són rellevants per ser discordants i xocants. És el moment adequat per a desglossar-les.

M’aturo al mig del túnel metàl·lic que fa de cordó umbilical improvisat entre l’aeronau i l’edifici. És un conducte ple de l’aire dens que es pot trobar als carrers. Tanco els ulls i aspiro amb calma. Sento l’abraçada de l’aire massís. M’esforço per assaborir-ne i digerir-ne els matisos. Presto atenció a la meva pell, que es comença a humitejar i a produir-me picor. Al sortir al carrer noto certa dificultat a l’hora de respirar. És per la humitat i calidesa de l’atmosfera de Delhi, particular d’aquesta època monsònica.

Faig una ràpida ullada a l’exterior. El caos del carrer. Enlloc de transmetrem desassossec i neguit, em tranquil·litza. Em diu que tot segueix igual, tal com ho vaig veure l’última vegada. És comparable a la tornada a casa després d’unes llargues vacances, quan es troba tot desendreçat i polsegós, però amb un matís hospitalari i casolà. Diviso al lama tibetà, director de Maitreya, que m’ha vingut a esperar. És un home corpulent, voluminós. Un d’aquests escriptors contemporanis en auge en diria un home d’edat indefinida, atorgant-li una aura immerescuda de misticisme i misteri. No li vull negar espiritualitat a Gen. Dakten, però prefereixo dir-ne que és difícil delimitar amb certesa la seva edat.

Duu una gorra de beisbol; ulleres de sol de pantalla amplia, a la moda; camisa hawaiana descordada, que permet albirar una camiseta de tirants cenyida que duu a sota; bermudes beix i sabates esportives. M’aixeca la mà per saludar-me des de la llunyania i em somriu. Un jove tibetà desconegut l’acompanya. M’apropo a ells. Quan ens trobem a curta distància, el lama obre els braços i se’m apropa. M’abraça amb un entusiasme paternalístic.

***

Maitreya segueix aparentment igual. Falta un nen, que encara no he preguntat on para. S’han mudat a una casa nova. Més gran, autònoma i independent, però menys exterior i afable. Sembla que econòmicament tot va bé.

***

Aquí s’han de deixar enrere les resistències.

***

12 de juliol de 2009

Aquesta nit, mentre dormia, he notat una pressió a la cama. Endormiscat, he pensat que era algun nen que no podia dormir i em venia a trobar, tocant-me el bessó per despertar-me. La sorpresa ens l’hem endut els dos, tan jo com la bestia que pertorbava el meu somni. S’ha esmunyit ràpidament entre la foscor i no he pogut identificar de quin animal es tractava. Per la pressió que exercia sobre la meva cama, era sens dubte algun animal gros.

Al mati m’aixeco aviat, mantenint els costums de fa uns anys. Em dutxo a l’exterior. Els nens i el director de la fundació estan a la sala subterrània fent les seves pregaries matutines. Gen. Dakten roman assentat a terra amb els ulls tancats, recitant amb una veu profunda, primitiva i cavernícola, oracions. Els nens repeteixen a l’uníson. Avui, a part de tota la litúrgia habitual, hi ha un enorme pikachu de peluix front el lama –a escassa distancia–, que mentre recita els mantres amb els ulls clucs sosté d’ambdues mans. Sembla una escena íntima de parella. Miro a l’home religiós, sorprès. Ell, quan obre els ulls, em somriu, crec que conscient de la inèdita estampa que està escenificant.

***

Surto a fer passejar amb la càmera pel barri. Dwarka és una zona residencial i obrera, un districte perifèric de Nova Delhi. Planejada com a subciutat residencial exemplar, a la pràctica és una vastíssima extensió plena de barriades de barraques, zones d’alts edificis d’apartaments i terrenys desèrtics en els que un temps enrere s’hi preveia edificar. La gent no està habituada a veure blancs pel barri, es sorprèn. Són oberts i amables.

Encara no he començat el treball fotogràfic a l’orfenat. Potser aquesta tarda. Yongbhu està desaparegut.

***

Fa dos dies que una dona americana i la seva filla de sis anys venen a passar el dia a l’orfenat. La nena és alegre i juganera; la mare reservada, parla fluix i sense mirar als ulls. No va depilada. M’explica que porta vivint a la Índia un any, amb la nena, i que hi seguiran com a mínim sis mesos més. Està estudiant la cultura tibetana, o la seva forma de viure, per fer no sé què a Amèrica. No l’entenc bé del tot: té un timbre poc audible i monòton, i un anglès massa bo.

***

La Índia ens fa por als occidentals. Almenys a mi me’n fa. La primera sensació és d’inseguretat. Una inseguretat seductora, tot s’ha de dir. És alguna cosa relacionada amb la percepció que tenim de les seves infraestructures. Són caòtiques. Un es pregunta: Com pot ser que tot això tiri endavant? Com se’n surt aquesta gent, dia rere dia?

Les institucions occidentals, en el seu significat més sociològic, ens ofereixen un emmirallament fictici de seguretat. Ens fan creure en la inalterabilitat, tan del nostre propi ser com de tot el que ens rodeja. Tot això esta relacionat amb la mort i la seva admissibilitat, amb el bé i el mal absoluts. Les pautes que ens ofereixen i estableixen aquestes institucions occidentals fan de paraigües protector, ens ofereixen un paternalisme –que acceptem sense dubtar-ho, d’altre forma som desviats socials– del que no en som plenament conscients. Hi tenim addició i ens costa prescindir-ne.

Les nostres estimades institucions: El substitut modern de les religions de masses.

Institucions i grans relats –ideologies i religions variades, consumisme inclòs– tenen molt en comú: Són el Valium de la pleballa. Ambdós tenen un efecte tranquil·litzador i alliberador. Alliberen precisament per que delimiten: són un esclavatge eximidor. Aquest oxímoron s’explica pel fet que descarreguen a l’individu del pes de decidir i jutjar. En el seu lloc ho fa Deu, la Pàtria, la Llibertat, les convencions socials o els canons de conducta. Més ben dit: en la majoria de casos decideix un tercer apel·lant a Deu, a la Pàtria, o a la forma correcta de comportar-se. Els grans relats sempre beneficien directament a algú que s’amaga rere aquests tòpics.

***

Deixo pel terra de la meva habitació –aquest cop no individual, compartida amb staff de la fundació– uns quants llegums secs que trobo en una bossa. Si la bestiola que m’ha visitat torna a venir vull que trobi alternatives a la meva carn.

Fa un parell d’anys em va incomodar tenir una habitació individual per mi sol. Intueixo que era la del director, que me la va cedir per dormir ell al terra de la sala d’estar. Així que aquest any vaig procurar declinar els seus excessos d’hospitalitat, deixant clar que no volia –ni necessitava– atencions especials. Tot i així em procuren un tracte preferent. Crec que fer-los prescindir completament de la seva hospitalitat podria resultar-los-hi ofensiu.

***

Quan escrivia que aquí s’han de deixar enrere les resistències em referia a les pautes de comportament occidentalitzades que considerem com a correctes, equitatives o recíproques. La tibetana també és una societat on es dóna una escissió de rols en funció del gènere, l’edat, l’ètnia i l’origen. És preferible evitar tota resistència excessiva a l’hora d’acceptar i ser partícip d’aquest fenomen. Certament això és molt fàcil de dir des de la meva posició d’home, adult, occidental, blanc i relativament adinerat.

Potser n’hauria de posar un exemple d’això anterior. Sempre he volgut rentar-me jo mateix la meva roba, a mà i a l’exterior. I sempre han aparegut noietes tibetanes somrients que me l’han pres de les mans, la roba. Han acabat fent elles la feina. Primer, els hi resulta molest i xocant veure un home que acullen, un hoste seu, rentant roba. Segon, encara els hi resulta més ofensiu el fet d’imaginar que pot passar un veí o conegut per davant de casa i veure que a l’exterior hi tenen un home occidental rentant roba. Seria una ofensa per al seu sentit de la hospitalitat.

D’altre banda aquí no hi ha finalitats quotidianes, objectius a curt termini. A occident procurem estar ocupats permanentment; com menys temps lliure contingui la nostra agenda, millor. Es descarta així, que en un moment de desocupació, arribem a pensar massa i qüestionar allò que ens podria fer trontollar. Però aquí la jornada quotidiana es viu diferent. No es tracta d’omplir compulsivament el temps, sinó de viure’l calmadament. Són actituds diferents.

***

Ahir a la nit, com recordava de l’ultima estada, es va utilitzar el Betadine espanyol que vaig portar com a aigua beneïda. Els nens se’n unten la cara i parts del cos: pels grans, les ferides, rascades, etc. Hi tenen una fe cega. El nen més gran, ja adolescent, es mira detingudament el prospecte. Em pregunta: “Germà, ¿per a què serveix exactament?” Temo defraudar la seva fe cega en el producte, així que els hi dic amb èmfasis, tot seriós, que neteja i desinfecta la pell de bacteris, virus i qualsevol tipus d’impuresa. Sembla ser que la resposta els satisfà. N’he portat dos botelles grans de mida industrial.

***

Coses a comprar abans de marxar:

Peces de caroom

Llibres de contes. Principalment en anglès però també en hindi. Potser també en tibetà, si en trobo.

Un nou reproductor de cd’s. El vell, segons m’expliquen, es va avariar. Però es veu que va donar bon resultat (No hi confiava massa, el vaig comprar en un basar hindú per quatre duros, fa un parell d’anys).

Carn per fer momos

Mangos per tothom

Més coses: útils, bones o agradables.

***

El noi amb discapacitats físiques i psíquiques, N Jeedor, roman molt al meu costat. Com que el seu vocabulari anglès és limitat sempre acabem mantenint les mateixes converses. Però a mi no m’importa la repetició; a ell se’l veu feliç i satisfet.

Ahir vam sortir a passejar pel parc de davant de casa, cap al tard. Diu que l’hi és bo per les seves cames lleugerament retorçades. Avui l’he ajudat a escriure una carta al seu millor amic, en anglès.

***

Anem al parc de davant de casa. Casi tots els nens venen amb mi. Sóc l’única persona gran entre ells: els he de vigilar i entretenir. Em sento adult i alhora útil. Crec que mai m’hi havia sentit tant.

***

14 de juliol de 2009
Ahir va ser un dia agradable: A mig matí vaig anar a comprar llibres a Conaugh Place, el centre de la nova Nova Delhi. Vaig passejar una llarga estona per aquest lloc que ostenta modernitat i després vaig entrar al subterrani Palika Bazaar. És com un formiguer. Metres i metres de passadissos subterranis, a diferents nivells de profunditat, plens de petites tendes d’electrònica, de roba, de complements variats, etc. I milers de persones que es mouen per aquests corredors subterranis, cridant, gesticulant, amb expressions forçades. Després vaig al McDonalds, freqüentat per tots els hindús que se les donen de moderns i cosmopolites. Em menjo l’hamburguesa de pollastre sense mastegar; no ho poc evitar. Tampoc ho pretenc.

Em gasto mil tres-centes rupies en llibres de contes infantils, còmics i un recull dels contes dels germans Grimm. Són cars, com és habitual amb totes les coses considerades luxoses.

Els nens estan contents de rebre els llibres. Crec que la seva alegria és fruit de veure que algú es preocupa per ells, que algú els té en ment. Intueixo que els llibres en si no els entusiasmen massa. Però els hi agrada que els hi llegeixi i escenifiqui impetuosament els contes. Agraeixen tenir algú que els hi presti atenció i s’esforci per que comprenguin i gaudeixin.

***

He pres consciencia de dues coses:

A la Índia sóc una persona relativament forta, gairebé musculada. La complexió hindú mitjà és la d’un home esquifit. O amb panxa, però esquifit de cos.

Cada cop em sento més confortable en aquest país. Em refereixo a que començo a entendre la seva gent, i a saber com fer-me entendre. De fet és una qüestió d’actitud, es podria dir. S’han de saber comprendre les actituds, i adaptar la pròpia. Una immersió en una cultura tan diferent és complexa. Produeix desconcert i inseguretat no entendre completament el teu entorn. Ara, em sento capaç d’establir-me a la Índia per un període llarg de temps; potser en un futur.

Com a curiositat, cada cop més hindús entaulen conversa amb mi en hindi. Em prenen per un d’ells. És possible que aquest fenomen estigui relacionat amb el punt anterior, amb l’actitud. O potser és per la barba de setmanes i les camisetes estripades.

***

He conegut l’animal que fa uns dies es va allitar amb mi. Una rata, gran, fornida i de mirada simpàtica. L’he vist dos cops passejant-se impunement per l’orfenat, a plena llum de dia. Em reconforta veure que esta crescuda i ben alimentada: confio en que la visita que em va fer fos de cortesia, no en recerca de carn humana.
Gemega. Bé, més aviat grinyola. Com un mecanisme metàl·lic en fricció. Fa una estona he sentit el soroll, i m’hi he apropat cautelosament. L’he vist, rere una superfície de fusta arraconada. Ella també m’ha vist, i ha deixat de fer el soroll agut i insistent. Després, ha fugit.

***

La rata és part de la fauna: també hi ha llangardaixos (als que aprecio enormement, per alimentar-se d’invertebrats voladors) i una varietat vasta i inclassificable d’insectes, entre els quals mereixen ser destacats els mosquits, per la seva insistència i tenacitat. (Els repel·lents espanyols extra-forts condicions tropicals funcionen pèssimament amb els d’aquí).

***

Ahir, estava intentant abatre la resistència de Guenam, el nen més petit de tots, a l’hora de fer els deures. Estava concentrant tots els meus esforços en ell, doncs porta un retard considerable en les seves tasques. El marrec feia tot el que podia per frustrar els meus intents, incloent estats d’ànims canviants: des del llagrimeig forçat a una excitada corredissa riallera per la sala comuna. De sobte va deixar anar una expressió en tibetà, molt seriós. Vaig demanar a un dels altres nens que m’ho traduís: “Diu que no entén per que has hagut de venir aquí”

***

Una de les característiques més determinant i atributiva de la cultura hindú és la tendència impetuosa que tenen alhora de projectar la pròpia imatge (o un engrandiment d’aquesta). Això explica, per un costat la fascinació pels telèfons mòbils que té aquesta gent. Són una icona de modernitat, associada a l’home de negocis occidentalitzat i ocupat. Procuren tenir-los sempre a la vista, i si poden ser de gama alta, o dos enlloc d’un, millor. L’atracció que senten per les motocicletes també és considerable. Tot home hindú (“home” llegir-se amb èmfasi, amb virilitat) ha de tenir una bona moto. Així ho recalquen els anuncis d’aquest país, que persistentment procuren relacionar els vehicles de dues rodes amb l’èxit vers el sexe oposat, el triomf, la vida moderna, i, en definitiva, la felicitat. Igualment passa amb els vehicles de gama alta.

Un altre símptoma d’aquest fenomen es dóna en les façanes d’algunes cases. Sembla ser que quan els estalvis o pressupost no són suficients per a una casa millor, o reconstruir l’actual, es tendeix a empastar una façana luxosa. Fa de màscara. El problema és que el resultat final normalment és força inconsistent, presenta fissures, que una mirada detinguda, una perspectiva aèria o lateral, revelen.

***

Un dels nens ha caçat la rata, avui al migdia. L’hem portat al parc de davant per deixar-la lliure. S’ha posa’t a córrer, ansiosa front una porció tan gran d’espai obert. Corria direcció a la casa. En broma, li he dit al nen que vigilés, que l’animal estava tornant a casa. Espantat, s’ha posa’t a córrer rere l’animal, per controlar que no entrés de nou a casa. Es veu que ha costat bastant caçar-la.

Li he preguntat si volia una foto amb la captura. M’ha dit que no, fent cara ofesa per tal proposició primitiva i troglodítica.

***

15 de juliol de 2009
Rectifico: Ahir es va caçar una rata. Com a mínim, n’hi ha dos més a la casa. Així que seguiré deixant llegums secs al terra de l’habitació.
Avui està plovent. És una pluja intensa, de gotes grans i eclosives. M’avorreixo: volia sortir pel barri, a curiosejar i conèixer, amb la càmera, però no puc.

***

M’he d’espavilar, en tots els sentits. Això ha de valdre la pena, m’ha de satisfer. Sigui com sigui.

***

A la tarda, m’encarrego dels deures dels nens. El noi tibetà que normalment els hi fa de tutor esta preparant-se per anar a l’ambaixada de la Xina per demanar un visat pel seu envaït Tibet. L’estona que es dedica diàriament a fer els deures són dues hores. Em prenc la llibertat d’allargar-ho fins a tres i mitja. M’ho prenc molt seriosament. Quant portem tres hores i quinze minuts de classe, els hi proposo als nens que encara no han acabat la seva feina que se’n vagin a jugar o veure la televisió (tan sols falten quinze minuts per sopar), però que tinguin en ment que no han estat capaços d’acabar la feina. S’ho pensen. Cap d’ells se’n vol anar: tots ets queden a treballar fins l’hora de sopar.

***

Sopem carn. És la ració setmanal. Llengua de vaca: El que no vol ningú. Els hindús no poden menjar-ne, per ser un animal sagrat. Així, la vaca queda reservada per les minories musulmanes i catòliques. La llengua de vaca, he de suposar, és el rebuig d’aquestes minories. És una carn fibrosa i alhora tendra, gustosa. Té caràcter.
Mengem la llengua, tallada longitudinalment en porcions d’uns tres centímetres. La part exterior, recoberta per les papil·les gustatives, no es treu. Així, quan me’n poso un tros a la boca, sento l’epidermis rugosa que recobreix la llengua en contacte amb la meva, homòfona.
I penso que morrejar un animal d’aquests, pesat i tranquil, no pot distar massa d’aquesta sensació.

***

Estic molt cansat, aquest clima és esgotador. Al final he sortit a fer fotos pel barri, entre ruixat i ruixat.

***

16 de juliol de 2009
Segueixo dubtant sobre si he de fer el projecte fotogràfic. Dubto, primer, que la quantitat de diners que pugui aconseguir produeixi un canvi substancial en algun aspecte de la vida dels nens. Segon, si els hipotètics beneficis a obtenir justifiquen vendre la intimitat d’aquesta gent, o si més no, el fet d’estigmatitzar-los com a “nens orfes”.

***

Prenc consciencia de dues característiques atributives de la cultura tibetana:
Primera: La hospitalitat imperativa que professen, que per un occidental pot resultar molesta, ofensiva. Aquests oferiments continus no s’han de declinar sistemàticament, tan sols si realment no es desitja allò que ens ofereixen. L’actitud correcta front la seva hospitalitat és la reciprocitat –tot i que ells ni l’esperen ni pretenen provocar-la–, no exclusivament material: Aquesta gent és més conscient que nosaltres de que el temps i l’esforç tenen un valor igual o possiblement major que els diners. Parafrasejant a algú que no recordo: tot allò que es pot comprar té un valor reduït.

Segona: L’actitud que mostren front els altres no és judicativa ni coercitiva: Amb això em refereixo a que no tendeixen a jutjar a les persones del seu voltant ni a pretendre res respecte elles.

***

Tan hindús com tibetans, nombren amics als desconeguts i germans als amics, sempre que siguin portadors de la seva benevolència o tinguin algun tipus d’interès en ells.

***

Escolto la radio hindú. Mentre escric, principalment. Avui fa moltíssima calor. No crec que surti de casa en tot el dia. Llegeixo un llibre del Dalai Lama: la traducció del títol vindria a ser “Ètica per al nou mil·lenni”. Me l’ha regalat un dels nois tibetans del staff de la fundació. Escric, i escolto la radio.

***

Em plantejo de què em servirà tot això, aquesta experiència. Principalment, m’apropa a la realitat. No a l’emmirallament distorsionat d’aquesta que percebem a occident. Els països del primer món creen una construcció col·lectiva que anomenen realitat, però dista força d’aquesta. La realitat és primitiva, bruta. Manté relació amb els orígens, les necessitats bàsiques, la por, la gana, la supervivència, les debilitats. En definitiva, amb els sentiments primaris; aquells irreductibles. Quan m’inquireixo sobre el que he deixa’t enrere, a occident, veig, sobretot, una gran construcció. Sostinguda per les institucions (altre cop, en el seu significat més sociològic), que alhora, s’encarreguen de deshumanitzar i alienar allò que sostenen. ¿És més real el que he construït a occident, durant 22 anys, o el que he creat aquí, en escassos mesos? No sóc capaç de respondre’m.

Tot això m’apropa, en definitiva i sens dubte, a l’humà que sóc. Atribut del qual el món modern m’ha volgut desposseir. És un retorn als orígens.

***