Quaderns hindús és un text amb pretensions de dietari, d’uns setanta folis i poc elaborat. És íntim, però conté la impostació d’aquell text fet per a ser llegit. El que segueix n’és la segona part.

17 de juliol de 2009

Segueix fent molta calor. Els nens són a l’escola, el staff de la fundació dorm. És l’única cosa apetitosa amb tanta calor: Estirar-se al llit, sota el ventilador, i esperar que passin les hores. Jo em nego a ser-ne partícip; no he vingut fins aquí per malgastar hores sota un ventilador, endormiscat. Però els comprenc a ells, la seva actitud i pensament. Jo tinc inculcada la mentalitat productiva occidental. He de produir, fer, rentabilitzar, esprémer.

***

Me’n vull anar a Majnukatila, ex-camp de refugiats tibetans que ara és, tan sols, un barri tranquil i acollidor de la perifèria de Delhi. Però no recordo quina és l’estació de metro més propera. Dormen, i no els vull despertar per preguntar-los-hi. Allí, reservaré els bitllets de tren del meu viatge cap al sud de la Índia, a l’oficina de viatges que té un conegut tibetà. Després, compraré una camisa típica tibetana de seda per la meva germana. Finalment, menjaré en un restaurant tibetà un bon àpat: potser momos, fideus amb vedella, o ambdues coses. Fa temps que només menjo arròs bullit amb verdures, menú invariable de l’orfenat. Aquestes suculentes viandes de restaurant em costaran menys de tres euros. Ensalivo només de pensar-hi.

***

El barri de Majnukatila segueix tan bell com recordava. He fet les reserves del meu viatge, he comprat llibres infantils tibetans i fet fotos. No l’hi he comprat la camisa tibetana a la meva germana: no n’he trobat. He menjat, molt, fins a rebentar. No és bo atipar-se tant a la Índia; la calor fa que la digestió sigui doblement pesada. A l’hora de tornar, he preferit fer-ho caminant (fins a l’estació de metro) enlloc d’agafar un rickshaw. Un trajecte d’uns vint minuts, però que s’ha convertit en una hora. He tingut oportunitat de parlar i conèixer gent. M’aturaven, em preguntaven, m’observaven calmadament, em demanaven que els hi fes fotos.

Durant el trajecte, he estat el centre d’atenció dels carrers que he travessat. Grups de nens m’han seguit, cridant, saltant i reclamant atenció. Com als documentals, que els nens africans van en manada rere la carn blanca. La zona per la que he caminat era pobre, treballadora, perifèrica. La seva gent, curiosa, extravertida i amable. Semblaven força feliços. M’han contagiat el seu somriure durant una bona estona.

He conegut un home, a destacar. Pastor protestant, d’origen hinduista, de mitjana edat. Ell ha entaulat conversa amb mi. La cosa ha anat així, més o menys:

–Per què fas fotos a la gent? –diu amb to inquisitiu i autoritari.

–Perquè m’ho demanen, i perquè sóc un turista –responc, seriós, apel·lant a les llibertats i permissibilitats que hindús donen a la pell blanca, font d’ingressos.

–No saps que algunes persones es poden molestar o estranyar si fas fotos? Mira, ara mateix estava anant a veure a un amic policia… De quin país ets?

–D’Espanya. Què potser sap on està?

–Per suposat que sé on està. He viatjat molt per Europa i la resta de món.

–Ahh… així que és vostè un home viatjat –li dic, encara més seriós i fent cara de sorprès, per donar una bona càrrega d’ironia a la frase.

–Sí, ho podríem dir. I diguem, que fas a Espanya?

–Sóc periodista.

–Ets què?

–Periodista. Pe-rio-dis-ta.

–Ah, periodista! Oh! Quin anglès més dolent que tens! Es diu pe-rio-dis-ta!

–El meu anglès no és dolent…

–Mira, què m’has d’explicar a mi. He estat llargues temporades al Regne Unit…

–D’acord, d’acord. Potser tinc un anglès una mica trencat. –(“Anglès trencat”, de la traducció literal de l’expressió “broken english”).

–Per cert, com et dius?

–Pau

–Jo em dic Christopher. Sóc pastor, involucrat en tasques d’ajuda comunitària. Ara mateix venia de visitar unes famílies d’aquesta zona….

–Pastor catòlic? –A partir d’aquí, el to de l’interlocutor grassonet es torna més cordial i proper.

–No, protestant. Diguem, tu ets catòlic?

–No, no tinc religió. No hi ha religió per mi.

–Bahhh…! Tonteries. Tothom necessita una religió. Mira jo abans era hinduista, però vaig tenir la sort de conèixer les paraules sagrades de… –Cita versos bíblics que sóc incapaç de recordar, amb devoció i èmfasi.

–La meva religió és el bon comportament, l’ajuda vers els altres i el pensament crític. Miri, jo també estic plenament involucrat en l’ajuda vers els altres. De fet estic vivint a un orfenat d’aquí a Delhi, fent tasques de voluntariat.

–Quants anys tens? –em respon, ignorant els meus arguments, fent cara de desinterès.

–Vint-i-dos.

–No pateixis, doncs. El meu fill no es va convertir al protestantisme fins als vint-i-sis. Ara està a Suïssa fent de pastor. Ja tindràs temps de conèixer la fe vertadera. Ets una persona llesta.

–Sóc feliç fent el que faig i sent com sóc. No necessito cap fe.

–El temps em donarà la raó. Així ho diuen … –cita altre vagada versos bíblics.– Mentrestant, potser em podries ser d’ajuda, donant classes als nens no escolaritzats d’aquestes zones….

–No, no. Em sap molt greu. –Li dic, mirant-lo als ulls, fingint afectació.– Com vostè ha dit, el meu anglès no és gens bo…

–Hahahah..! –Em colpeja enèrgicament a l’esquena, tant que em fa trontollar.– Ens hauríem d’intercanviar els números de telèfon i correus electrònics. Alguna cosa em diu que ens retrobarem en un futur.

–Per suposat. –M’apunta les seves dades de contacte.

–Ha estat un plaer.

–També per la meva part.

–Que Déu et beneeixi –Diu amb el cap cot, mirada baixa i mà al cor.

–Que Déu el beneeixi a vostè també.

–Però què dius tu ara! –Diu alçant la veu i gesticulant expressivament.– Això no ho pots dir si no ets creient!

–Disculpi, disculpi. Doncs que sigui afortunat.

–No vull ser afortunat! Tinc la gràcia de Déu nostre senyor! Desitgem un bon dia, i prou!

–Doncs espero que passi un bon dia.

–Hahahaha…. –Riu, sincerament i sense pudor. Em torna a colpejar, fent-me perdre l’equilibri momentàniament i aconseguint que la càmera, penjada al meu coll, em doni una bona estrebada i es mogui pendularment. Se’n va, rient.

***

19 de juliol de 2009

Ahir vam anar veure noies índies maques i riques a un centre comercial enorme proper a Dwarka, la subciutat on es troba la fundació. Una aberració. Cada planta feia, longitudinalment, un quilòmetre. I com a mínim hi havia quatre o cinc pisos. Tendes occidentals arreu. No vam veure masses noies maques, però com va dir molt sensatament un dels nois tibetans, vam gaudir d’aire condicionat gratuït durant una bona estona. Després els vaig convidar a sopar a un Kentucky Fried Chicken.

Yongbhu ha tornat de Dharamsala. David, Tenzin B. i la seva mare, avui, han agafat el tren cap al sud. La seva mare, una dona gran, afable i riallera, va fugir del Tibet quan tenia sis anys. Es va refugiar a una petita població del sud de la Índia, de la qual no havia sortit mai en tota la seva vida. Ahir va arribar a Delhi. L’hem acompanyat de Majnukatila, on s’allotjava amb la seva filla, fins a la caòtica estació de tren de Nizamuddin. En alguns moments se l’ha veia saturada, però se n’ha sortit força bé. Mentre ens movíem per Delhi i l’enorme estació ferroviària, he procurat romandre al seu costat, proper, per procurar-li seguretat i confiança vers l’entorn hostil que presenciava per primera vegada. Possiblement –si obté el visat pertinent– aquesta dona vindrà a Catalunya amb David, el fill del Dr. R.. Té diabetis, que segons sembla podrà ser tractada més eficaçment a Espanya. M’ha fet prometre-li que si obté el visat i acaba venint la portaré a conèixer Barcelona, i li ensenyaré la ciutat i els seus centres budistes. S’ha entusiasmat quant li he dit que n’hi ha més de deu.

***

Avui, un altre dia calorós. Potser el que més des de que vaig arribar. Cada vegada m’agrada més aquest país i la seva gent. M’hi sento confortable.

La mancança, la falta, la simplicitat, la pobresa, l’escassetat: Obliguen a prescindir d’allò superflu, excedent, ostentós i florit. No em refereixo exclusivament a allò visual, palpable. Altre cop, és qüestió d’actitud, i és un fenomen universal. El que en roman, un cop passat pel sedàs, efectivament, és allò vertader. És la realitat, destriada. Aquest és el principal atractiu de la Índia.

També on rau la seva duresa: No es tracta, tan sols, de contemplar la realitat. Ni d’assimilar-la, o d’acceptar-la. Es tracta de ser capaç d’interactuar amb ella; de permetre que aquesta flueixi cap enfora i d’absorbir-ne el flux que se’ns projecta.

No trobo a faltar l’alcohol, ni la festa, ni les amistats, ni el “món modern”. No trobo a faltar gran cosa.

El sexe sí que el trobo a faltar. És que hi ha noies hindús molt maques.

***

20 de juliol de 2009

Crec que he d’escriure sobre la meva rutina diària. A mi, ara mateix, em sembla una cosa anodina. Però pot no ser-ho per una altre persona, o per mi mateix, un cop passats els anys.

Cap a dos quarts de set del matí, quan despunta el sol, estic dormint en un llit metàl·lic, sobre un matalàs d’uns deu centímetres, dur. En una habitació petita, subterrània i plena d’humitats, compartida amb dos nois tibetans del staff de la fundació. Un d’ells dorm a terra. En aquest moment, quan la llum diürna es comença a colar dins la casa, em desperten els cants religiosos que els nens entonen junt amb el lama tibetà a l’habitació del davant. Són agradables de sentir, els entonen amb força i entusiasme. Em desperten, però no em desvetllen del tot. Segueixo al llit, endormiscat, fins les vuit del mati. Si el dia anterior ha estat agitat i m’he cansat més del normal, dormo mitja hora més: fins dos quarts de nou.

Un cop em desperto, el primer que faig és sortir a l’exterior, al carrer, a rentar-me les dents i contemplar el dia que acaba de néixer. No és un carrer excessivament transitat, però sempre hi ha moviment. A aquesta hora ja fa molta calor, i de dormir em desperto força suat i enganxós. Així que després em dutxo, en una terrassa que dóna al carrer. Utilitzo aigua reutilitzable que guardem en un gran dipòsit. Faig servir sabó i xampú hindús, d’olors orientals plaents. De fet, si tinc ocasió, compraré xampú hindú per portar-ne cap a Espanya. Si he de rentar roba ho faig en aquest moment, a la terrassa, al terra i a mà, com ho feien els meus ancestres.

Quan he acabat amb la higiene, la germana tibetana* que s’encarrega de la majoria de tasques de casa em té preparada una tassa de té negre amb gingebre. És exquisit, amb tocs picants i especiats. Prenc la beguda junt amb pa hindú untat de melmelada, mentre llegeixo detingudament el Times of India. Quant acabo de menjar, surto a l’exterior a fumar-me una cigarreta. Després, segueixo llegint el diari. De vegades miro les noticies internacionals a la BBC o CNN.

[*Germana tibetana no fa referència a parentesc ni al catolicisme. Tothom es dirigeix a aquesta noia amb el nom de “Adja”: germana en tibetà. Les seves tasques diàries són les que tradicionalment fa la germana gran en el nucli familiar tibetà.]

Aquí es produeix una bifurcació en funció del pla del dia. Si he d’anar a algun lloc, hi vaig en aquest moment. En metro principalment. Si no, em quedo a la casa. Escric, llegeixo, miro la televisió o converso. Sovint surto a passejar pel mercat del barri, a pocs minuts de casa. Hi vaig a prendre un refresc, al cibercafé decrèpit, a comprar tabac o a passejar i observar. Al voltant de dos quarts de dotze es comença a preparar el dinar a la fundació. Sempre procuro ser-hi a aquesta hora, per col·laborar. El menú és, invariablement, el mateix: Arròs, dal –una espècie de puré especiat de llenties, que es barreja amb l’arròs– i la verdura del dia. De carn, se’n menja una vegada a la setmana. Cada dia toca una verdura diferent, de la qual se’n han de tallar i trossejar grans quantitats. Avui, per exemple, he trossejat jo sol uns tres quilos de “dits de dona” –traducció literal–, una espècie de mongetes tendres poligonals i gelatinoses. Després me’n entorno a les meves tasques, a escriure o llegir, principalment.

A dos quarts de dues arriba el primer nen de l’escola. És el que té discapacitats físiques i intel·lectuals, que va a una escola especial. Al cap de mitja hora arriben els altres nens. Es dutxen, a l’exterior.

Dinem cap a dos quarts de tres: assentats a terra, en una gran sala, d’esquena a les parets mirant cap al centre. Es beneeixen els aliments amb cants budistes. La meva ració, junt amb la del director de la fundació, és més gran que la de la resta de gent. De fet, els plats que fem servir són més grans. Crec que en part ho fan per que saben que mai repeteixo: ho faig per principis. El menjar sempre s’acaba, i si jo no repeteixo la meva segona ració anirà a parar a l’estomac d’un dels nens. De tornada a casa puc recuperar el pes perdut. La posició alhora d’assentar-nos no és casual: és jeràrquica. Cada lloc té un estatus. El primer lloc l’ocupa Gen. Dakten, el lama budista que dirigeix la fundació. El segon, jo. El tercer lloc, amb estatus honorari, el noi amb discapacitats. Els posteriors, els treballadors. Finalment, els nens. A la pràctica aquesta ordenació no implica res especial: tan sols respecte, però cap privilegi (a part d’una ració lleugerament més gran pels dos que encapçalem la llista).

No estic del tot convençut de com m’he guanyat la meva posició dins d’aquesta jerarquia. Per un costat, crec que pel simple fet de ser un occidental que té interès en ells ja tinc forces punts guanyats. Per altre, les suculentes donacions econòmiques que la meva família i jo fem de ben segur que també hi col·laboren. Finalment, crec que després de tant de temps, em coneixen, i aprecien el que faig.

No s’ha d’oblidar, tampoc, que el seu enorme sentit de l’hospitalitat els obliga en certa manera a tractar-me de la millor forma que poden.

Després de dinar, les noies més grans junt amb la germana tibetana renten els plats i estris utilitzats. Quan han acabat, tothom se’n va a descansar una estona. Jo acostumo a dormir entre tres quarts i una hora. M’aixeco sempre a tres quarts de cinc. Pujo al pis principal, on la germana tibetana, coneixedora de la meva rutina, em té preparada una altre tassa de té. Me la prenc calmadament i surto a l’exterior a fumar una cigarreta. Els nens, mentrestant, prenen chai –té amb llet, tallat amb aigua, per economitzar– a la sala comuna subterrània. A les cinc en punt em reuneixo amb ells, per ajudar-los amb els seus deures escolars. Excepte hindi, fan totes les assignatures en anglès, per la qual cosa sóc útil durant aquestes dues hores. Si sóc l’única persona adulta que els supervisa, assoleixo el rol de tutor. Els hi miro les agendes, superviso la feina i no els deixo plegar fins que no acaben amb el planning del dia. Sinó, em limito a col·laborar en tot el que puc. Sovint concentro gran part dels meus esforços i temps amb el noi amb discapacitats, que precisa més ajuda. A les set, si han acabat la feina, pleguen de fer els deures i miren la televisió. Jo miro la televisió, jugo amb ells o segueixo amb les meves tasques.

Entre dos i tres quarts de nou sopem. Res diferencia el sopar del dinar, excepte que de vegades, enlloc d’arròs, mengem pa tibetà per acompanyar les verdures.

Després de sopar, els nens se’n van directament a dormir. Els adults es queden mirant la televisió. Jo, de vegades, els acompanyo. Però el que acostumo a fer més habitualment en aquesta hora és escriure. A les deu, surto a l’exterior a fumar l’ultima cigarreta i a dutxar-me altre cop. Entre dos quarts d’onze i les onze acostumo a estar dormint, després de conversar una estona amb els companys d’habitació.

Ocasionalment, un cop acabem de sopar, anem al mercat a comprar verdures. De fet no és un mercat en sí: és un tram de carrer que s’omple de paradetes de vegetals un cop cau la nit. Segons m’expliquen, és on es troben els millors preus de tota la zona. Són les verdures que no s’han venut durant el dia, que l’endemà ja no estaran en bon estat per ser venudes. Així, es venen a preu de saldo.

***

Penso que l’equivalent a aquest orfenat, a Espanya, seria un desastre. Un criader de yonkis, putes, camells, i “maleantes” de barris baixos. Aquí, en canvi, els hi estan donant a aquests nens –si ho comparem amb l’entorn hindú– una educació elitista. Segur que tots ells tiraran endavant.

***

21 de juliol de 2009

Em truquen de la petita agència que m’està fent les reserves del meu viatge cap al sud. Ja ho tenen tot llest. Els bitllets de tren em costen menys de quinze euros. Llitera, sense aire condicionat. D’altre forma, si s’agafa aire condicionat, el preu es multiplica per cinc. Amb els diners que m’estalvio puc estar quatre o cinc dies allotjat a Goa, o a qualsevol altre ciutat, sense luxes però còmodament.

Demà aniré a buscar les reserves, i a comprovar que ho han fet tot correctament. Aquí és important supervisar el que s’encarrega als altres.

***

Vull comprar mangos per tothom, també un nou reproductor de cd’s. Els mangos, potser aquesta nit. El reproductor, potser demà.

Un dels grans reptes als que he decidit enfrontar-me durant aquesta estada a la fundació és al de desenganxar els nens de la televisió. No és que hi passin molta estona al dia; com a molt una hora i mitja (excepte els diumenges, que s’hi passen la major part del dia). Però noto que aquesta màquina de tub catòdic exerceix una influencia enorme vers ells. Els hi inculca la cultura ostentosa bollywoodiana, present en tota emissora hindú; els anuncis: el materialisme, en plena expansió en aquest país; les pel·lícules: una actitud burlesca i irrespectuosa.

De fet, aquest és un fenomen que es dóna de forma global a tota la Índia. La occidentalització, el capitalisme i el materialisme estàn fent estralls. L’estan pervertint, l’hi estan robant la seva autenticitat, el seu caràcter genuí.

I els nostres nens no romanen aïllats d’aquest fenomen. Crec que la millor forma de mitigar-ho és procurar separar-los de la televisió. El reproductor de cd’s aconseguirà que, almenys, les nenes passin menys temps front la pantalla i més ballant. No les farà més intel·ligents, ni els hi desenvoluparà un pensament més crític, però les allunyarà de la televisió. I almenys faran esport.

Els llibres que he comprat són una altre arma per a mitigar aquesta abducció d’ones hertzianes. En breu, compraré les peces –desaparegudes, perdudes– d’un joc de taula que entretenia molt als nens. Més que un joc de taula és un joc que es juga en una petita taula, especialment habilitada per tal menester. És diu carom, també conegut com a billar de dits.

***

Ara mateix tinc dubtes de que una hipotètica separació forçada de la televisió –protagonista principal de la modernització i perversió d’aquest país– pugui ser beneficiosa pels nens. Em pregunto, a mi mateix, que m’ha donat pensament crític. La cultura occidental, sens dubte. Inclòs el seu materialisme malaltís, inclosa la seva passió per l’ostentació; inclosa l’alienació i deshumanització generalitzada: inclosos tots els seus defectes. Fins i tot potser han estat aquests els que m’han previst de meta-pensament racional. Aquesta teoria, al cap i a la fi, proposa que és el coneixement de l’excés el que provoca la mesura. Digué William Blake, fa dos segles: “El camí de l’excés condueix al palau del raó… i mai sabrem el que és suficient fins que no coneguem el que hi ha més enllà d’allò superflu”.

***

22 de juliol de 2009

He anat a Majnukatila a recollir les reserves de tren. Després, a Conaught Place a comprar un reproductor de cd’s. Allí, he conegut a un home. Ostentós, com la majoria d’hindús. Duia a les seves mans dos telèfons mòbils de gama alta, un paquet de Marlboro –el que fuma la gent adinerada a la Índia– i unes ulleres de sol modernes i pretensioses. Em començat a conversar, sense més. M’ha explicat que havia estat a les olimpíades de Barcelona del 92, participant com a nedador. Segon del món en la seva categoria. Incrèdul, li he mirat el tors i les espatlles: Sí, eren coherents amb el seu relat, tot i que no el corroboraven. He estat temptat de preguntar-li si recordava el nom de la mascota d’aquelles olimpíades.

Després, dois nois d’una edat propera a la meva han entaulat conversa amb mi. Originaris del Kashmir, estudiaven administració d’empreses i banca a Delhi. Un d’ells parlava un castellà força correcte, ja que se’n volia anar a València a muntar un negoci d’importació de catifes de la seva terra natal. M’han proposat d’anar a prendre un chai plegats. Ho he refusat al principi, doncs a la Índia s’ha de practicar la desconfiança i l’escepticisme. Han insistit, així que, després de preguntar-los-hi on volien anar a prendre el té –i comprovar que era un restaurant molt proper i occidental– he fet un anàlisi ràpid dels dos personatges: Anglès perfecte, que corrobora els seus estudis superiors; bon nivell de castellà, que és una bona coartada dels seus plans de negocis; roba cara, de marca, i telèfons mòbils de gama mitja, que fa menys provable que vulguin fer negoci amb mi. Així que al final he acceptat. Els meus pressentiments han estat correctes, i han resultat ser dues persones afables, hospitalàries i encuriosides per Espanya i Europa.

Si aquestes dos persones haguessin estat originaries d’un barri pobre i anessin mal vestides hagués acceptat la seva invitació amb més facilitat. L’experiència em demostra que la gent humil és més benintencionada, hospitalària i cordial. El problema és que aquest dos nois es trobaven a Connaught Place, un lloc freqüentat per turistes i ple de busca-vides que intenten fer negoci a tota costa. M’hi he trobat amb gairebé de tot en aquest indret, sobretot als carrers limítrofs que el delimiten: Camells, proxenetes, mercat negre de divises, operadors privats de turisme de credibilitat qüestionable, venta de material porno il·legal, màfies de pidolaires, engatussadors variats, comercials de tendes properes, etc.

***

23 de juliol de 2009

Mowgli, el nen d’El llibre de la selva, sorgeix de la imaginació de Rudyard Kipling. Aquest escriptor anglès va néixer a la Índia, a Bombai, tot i que hi va passar poc temps. La seva obra més coneguda –el llibre infantil mencionat abans– té com a escenari els boscos Soenee de Kanha, a la cèntrica regió india de Madhya Pradesh.

A l’orfenat també hi tenim un nen de la selva. De fet ha estat criat en un entorn civilitzat: salvatge i precàriament civilitzat. Home de poques paraules, prefereix l’acció a la dialèctica. Sovint se’l veu orinar al carrer, davant de casa, doncs no té especial predilecció pels lavabos. L’hi agraden els arbres; trepar-hi, penjar-s’hi, abraçar-se al seu tronc. És habitual veure’l córrer amunt i avall per la casa, saltant pels sofàs, en un intent de deslliurar-se de l’ansietat que li provoquen les parets que l’envolten. És expressiu, de faccions plàstiques, però poc parlador. Li agraden els pals, les fustes i les pedres. Sempre que pot, després dels àpats, procura donar una mica de menjar als gossos del carrer. Són una petita manada que deambula freqüentment pels voltants de la casa. Si no aconsegueix menjar per donar-los-hi, surt a acariciar-los i a jugar amb ells. Crec que fantasieja en unir-se a la seva manada. Els seus companys, per increpar-lo, li diuen goril·la. És un símil força adequat.

***

Planning del viatge pel sud:

3 d’agost: Tren de Nova Delhi fins a Ujjain, ciutat santa hinduista, però la turística de totes.

Arribo l’endemà al matí, a tres quarts de deu. Passaré uns cinc dies a aquesta ciutat.

10 d’agost: Al matí, tren d’Ujjain a Goa, on passaré cinc dies més.

16 d’agost: De Goa a Hubli, on m’esperarà l’hospitalària Tenzin B. per passar cinc dies més a un camp de refugiats tibetans, d’accés restringit als turistes però pel que ja he fet tràmits per poder-hi entrar.

21 d’agost: Tren de tornada, de Hubli a Nova Delhi. Tot d’una tirada, gairebé 40 hores en una llitera estreta, sense aire condicionat. El 23 arribo a Delhi. Dos nits a l’orfenat, acomiadaments, i el 25 vol de tornada cap Espanya.

A part de fer fotos, escriure i gaudir, no hi ha altre pla durant tots aquests dies anteriors.

***

El meu nom, ben pronunciat, significa heroi en tibetà. Aquí, curiosament, gairebé ningú el pronuncia bé. De fet el sotmeten a tot tipus de distorsió. La majoria, per estalviar-se el tràngol, em criden per brother. Nom que alguns també deformen, o fins i tot, un dels nens, fusiona amb father, sent el resultat una cosa semblant a “foather”.

***

Avui, pluja intensa i sobtada. Gairebé monsònica. S’agraeix, ja que les hores de després del ruixat són fresques i humides.

***

Segueixo pensant sobre si el que faig a la fundació val la pena, si justifica tot això. Certament no val la pena plantejar-s’ho, doncs els meus plans no canviaran. Així, tan sols roman gaudir i passar-s’ho bé.

***

Fumo tabac hindú: “Gold Flake”. Un euro per cada vint cigarretes, i és força bo. Semblant al Marlboro. El pròxim pas és utilitzar llumins enlloc d’encenedor, com la gent d’aquí. Un paquet de llumins val una rupia. Això és, en euros, un cèntim i mig.

***

24 de juliol de 2009

Avui al matí hem anat al mercat central de Dwarka. Són un conjunt d’edificis, de entre quatre i sis pisos. Les façanes exteriors estan folrades de cartells publicitaris de tendes, moltes de les quals es troben a l’interior dels edificis. Per exemple, l’oficina del Banc Estatal de la Índia es troba en un tercer pis d’un bloc determinat. Així, aquest bloc, té en algun lloc visible de la seva façana un cartell que indica que al tercer pis es troba l’oficina mencionada. Aquesta sucursal bancària, com la resta de comerços, ocupa l’espai que pertocaria a un habitatge. Els baixos d’aquests edificis també estan plens de tendes variades que donen al carrer. Certament, aquests tipus de mercats “collage” transmeten una sensació considerable de caos i desordre. S’ha d’afegir que l’estat de la majoria d’edificis és força ruïnós.

El fet és que només arribar em vist un grup d’uns cinquanta homes en cercle, contemplant alguna cosa aparentment anòmala. Hem aparcat i ens hem barrejat amb la multitud. Un accident de trànsit. Dos cotxes havien xocat, i cap dels dos conductors acceptava la culpabilitat. Els implicats discutien, intensament, fins al punt que ha faltat molt poc per a què arribessin a les mans. Els presents ho han evitat, separant-los. Hem estat uns vint minuts llargs contemplant la discussió. El director de la fundació, el lama gros i corpulent, semblava que es divertia tant com la resta d’espectadors. Finalment la policia ha arribat, i poc a poc, la multitud s’ha anat dispersant. “Entreteniment gratuït”, li he dit al lama. Ha assentit amb una rialla sonora.

Aquí assegurar el vehicle propi també és obligat. Però la majoria de gent no pot més que optar per l’assegurança més bàsica. Així que el que hi havia en joc en aquella discussió era el fet de pagar o no la reparació del propi cotxe.

***

Una moto, gran i fastuosa, es pot aconseguir de segona mà a partir de vint mil rupies. Això són uns tres-cents euros. Em plantejo seriosament comprar-me’n una per revendre-la al marxar.

El carnet no és un problema. Es pot optar per dues opcions: comprar-lo –sense exàmens, ni proves; pagant uns quants milers de rupies a la persona adequada– o bé comprar al policia que ens el demana en un control. El problema és soluciona, invariablement, comprant.

***

Al costat de la casa que ocupa la fundació estan fent un bloc d’apartaments luxosos. Gairebé estan acabats, però hi segueix havent obrers de la construcció que hi treballen. En aquest país, dedicar-se la construcció és una de les feines més precàries que es pot fer. Els treballadors acostumen a estar permanentment a la obra, on hi viuen amb les seves famílies. Si són construccions molt grans en les que es necessita molt de personal, sorgeixen desenes o centenars de cases de fusta, ferro i plàstic al seu voltant. “Slums”, que com a bolets, apareixen al voltant del tronc de l’arbre del qual es nodreixen.

Fa un parell de dies, al voltant de les deu de la nit, estava davant de casa, al carrer, fumant una cigarreta i gaudint de la fresca nit. Una de les dones que treballa a la obra del costat –i que hi viu amb tota la família, inclosos dos nens d’uns 6 anys– es va apropar a mi, parlant en hindi. Li vaig dir que no entenia aquest idioma, que utilitzés l’anglès. La dona n’era incapaç. Va seguir parlant en hindi, en una actitud que induïa a pensar que estava demanat alguna cosa. Vaig esforçar-me per comprendre-la, però només vaig ser capaç de retenir una paraula que repetia constantment: “paani”. Coneixia aquella paraula, n’estava segur. Però era incapaç de recordar-ne el significat. La dona va insistir, unint els palmells de les seves mans a l’altura de la cara, en senyal de prec. Finalment se’n va anar, abatuda.

Al cap d’una estona va arribar el lama de la fundació. La seva silueta va aparèixer, enorme, errant i zigzaguejant d’entre la foscor del carrer. Li vaig preguntar pel significat de la paraula. Aigua, la dona volia aigua. Tan sols una mica d’aigua potable. No oblidaré altre cop el significat de “paani”.

***

Fa quinze dies que sóc aquí. No tinc consciència d’aquest temps. Tinc la sensació de que hi porto setmanes, mesos. No perquè hagin estat quinze dies durs, llargs o pesats. Sinó perquè han estat intensos i profunds, immersius.

***

25 de juliol de 2009

He anat al carrer principal de Dwarka, aquesta subciutat residencial i perifèrica a la que hi faig vida. És un carrer comercial, força agitat i ple de tendes variades. L’estructura de la majoria de zones comercials hindús indueix una sensació d’improvisació i d’efimeritat al viatger. És té la sensació de que el que es presencia no és definitiu. Que està en evolució, en construcció. Però que no és possible que una cosa tan rudimentària, mancada d’infraestructures i simple sigui definitiva. És una sensació falsa, doncs els que es presencia és relativament estable i durader. El que li atorga solidesa és la necessitat dels seus propietaris: de seguir avançant, alimentant als seus fills; de fer butxaca pel dot de les germanes; de prosperar; de sobreviure; etc.

Procuro moure’m pel barri com ho faria un animal explorant el territori. Expandeixo les meves fronteres poc a poc, i només quan asseguro el territori que deixo enrere. No és que temi perdre’m, doncs preguntar pel meu sector o agafar un rickshaw per tornar és molt senzill. Ho faig per procurar-me un bon esquema mental de la caòtica zona, que vull conèixer sense fissures ni llacunes.

Al carrer principal hi he comprat peces de caroom, un afer que tenia pendent des de fa temps. El joc és molt popular en aquest país. És juga sobre una petita taula quadrada, amb forats als quatre vèrtexs. Es distribueixen peces pel centre del taulell, i cada jugador se’n queda una per tirar. Es tracta, a grans trets, de posar el major nombre de peces possibles dins els forats. Les peces tenen diferents colors, i un valor numèric associat a aquests. Guanya qui fa més punts.

***

Arriba el noi amb discapacitats, N. Jeedor. Em pregunta com em trobo. Li responc, i li torno la pregunta. Tímidament, em diu que molt bé. I em dóna les gràcies per haver-li preguntat.

Fa pocs dies un dels nois tibetans del staff de la fundació m’explicava que havien pensat que seria adequat que aquest noi es fes monjo budista. Que li pagaven, de per vida, totes les despeses que pogués tenir, més un plus per compres i despeses personals. Li van proposar repetidament, però ell ho va rebutjar, ferm en la seva decisió. Es vol casar, tenir fills i una vida normal. Serà complex, però potser possible.

***

Sembla que els meus esforços per separar els nens de la televisió comencen a fructificar. Avui, un cop acabada l’estona que es destina als deures escolars, me’n emporto a tres a caminar pel parc. La meitat dels restants es queda escoltant música i ballant. Els altres, a la màquina de tub catòdic. Quan tornem, netegem la taula de caroom per jugar-hi demà.

***

26 de juliol de 2009

Fa uns dies vaig creure oportú explicar la meva rutina diària. Ara trobo encertat escriure sobre les persones amb les que interactuo habitualment. M’hagués agradat fer-ho al principi de tot, com en una novel·la barata, però malauradament encara no coneixia prou bé aquests personatges com per a parlar extensament d’ells.

Tinc dos companys d’habitació, ambdós nois tibetans que no arriben a la trentena. No en sé el nom d’un d’ells, però no importa massa. De fet no m’he aprés els noms de gairebé ningú, doncs és difícil retenir una trentena de noms estrangers, malsonants a l’oïda que no hi està habituada.

Al primer d’aquests dos nois li direm Zintee. L’home en qüestió és esprimatxat, deu fer un metre setanta. Té els pòmuls marcats per petits cràters epidèrmics. Les seves faccions revelen una mala vida passada, de vici, fam o males condicions generals. Es mou lentament, com ho faria una persona anciana per por a fracturar-se els seus ossos fràgils. Té una tos crònica, desagradable, que testimonia els més de deu anys que va ser fumador. És exquisidament cordial i educat quan es relaciona amb mi. La seva rutina diària és pot simplificar en dos grans blocs: feines per la fundació i plaer. Les seves tasques a l’orfenat no li ocupen gaire temps: Prepara les menjades, junt amb la germana tibetana, i ajuda a fer la compra. El bloc del plaer és el més imponent, no per això complex. Inverteix un nombre ingent d’hores front els seus telèfons mòbils. En té dos: un Nokia antiquat i un de xinés, de gran pantalla i ple de llums de colors que pampalluguegen en tot moment. Com que el consum energètic d’aquest últim és molt elevat, precisa dos bateries, que sempre s’estan carregant pels endolls de la casa. Habitualment utilitza els terminals mòbils per parlar amb noies tibetanes, amb les quals flirteja constantment. És molt freqüent sentir-lo dir, amb un telèfon enganxat a l’orella i un to de veu ensucrat, “t’estimo” o “et trobo a faltar”. Segons explica l’altre company d’habitació, Tenzin coqueteja amb varies noies alhora. És força possible, doncs és difícil creure que totes les hores que inverteix diàriament parlant i escrivint missatges les destini a una sola persona. També utilitza aquests aparells per jugar als jocs que incorporen. La segona passió de Zintee és romandre estirat al llit. També hi inverteix un nombre considerable d’hores, i sovint barreja ambdós plaers. És a dir, utilitzar els seus telèfons mòbils estant estirat al llit. No acostuma a sortir de la casa de la fundació.

El meu segon company d’habitació és diu Wada. És baixet, rabassut i rialler. Com les imatges xineses de budes somrients. Té un caminar decidit i una gesticulació atrevida. És el número dos de la fundació, després del lama que la dirigeix. Té els ulls xinets, molt per ser tibetà. De fet quan somriu –que és molt sovint– se’l pot prendre fàcilment per xinès. La cara, arrodonida, concordant amb el seu cos. És habitual veure’l anar amunt i avall sense camiseta, deixant al descobert una panxa considerable de la que no sembla sentir-ne pudor. Les seves faccions són certament plàstiques i volàtils: És capaç de passar d’una cara de felicitat a una d’enuig en instants. És expressiu i té un to de veu potent, que modula amb la mateixa facilitat que muda les seves faccions. Les converses que mantenim acostumen a tenir com a nucli els països occidentals. Desitja anar-se’n a un, a buscar-se la vida. Em parla de tal ambaixada, o del difícil que s’està convertint aconseguir un visat per un país determinat. Jo li parlo dels salaris i el nivell de vida del meu país. És llicenciat en infermeria. A la fundació, fa de tutor dels nens. Sense masses maldecaps, tot s’ha de dir. Tot i així, vers els nens, manté una actitud jovial, sent sever quan la situació ho requereix. També ajuda amb les tasques administratives. Fuma entre tres i quatre cigarretes al dia, però no proba l’alcohol. El seu pare, alcohòlic, alçava la mà vers ell freqüentment, fet que el va fer prometre’s a si mateix que mai provaria les begudes espirituoses.

La germana tibetana. Ja vaig explicar anteriorment el perquè d’aquest nom. Poc en puc dir d’ella, doncs no és gens conversadora. És molt prima, excessivament. De fet hom podria pensar que pateix alguna malaltia que li provoca un físic anèmic. Ronda els trenta anys. Camina arrossegant els peus, sigil·losa i silenciosa, amb el cap lleugerament cot. Els pantalons que fa servir, invariablement, li fan bossa al cul. No és atractiva, però té un somriure agradable. Amb mi pràcticament no parla, però és coneix els meus horaris i la meva rutina, per tal de servir-me les tasses de té i l’esmorzar a la hora adequada. No acostuma a sortir de la casa, doncs les seves tasques són múltiples i absorbents. És qui coordina la preparació de totes les menjades i s’encarrega de la higiene de la casa i de la roba. S’ha de tenir en compte que hi vivim una trentena de persones entre aquestes parets, així que no són tasques simples ni ràpides. Té un enorme sentit de servitud vers la fundació; és gairebé com una criada. No és queixa, ni replica, ni alça mai la veu. Cada dia, durant una estona, parla amb algú per telèfon. Acostuma a sortir a fora de la casa a conversar, i ho fa amb un fil de veu, amb reserva, mentre somriu tímidament. És el noi amb el que flirteja.

L’home que mou la taula. És un home gran, un ancià, afable i de somriure càlid. És tibetà, i viu en una casa del barri, molt a prop d’on som nosaltres. Periòdicament ve a la fundació, a passar unes hores o el dia. Va permanentment vestit amb uns pantalons de tela sintètica estampats, que possiblement siguin els del pijama. A les seves mans sempre hi porta una d’aquells rosaris budistes que s’utilitzen per a la meditació i les plegaries. No parla gens d’anglès, així que quan ens trobem intercanviem somriures i posem les nostres respectives mans juntes a l’alçada de la cara, en senyal de prec i benedicció. Quan deixo alguna cosa a la taula auxiliar de la sala d’estar, front el sofà, sempre m’apropa el moble per tal de tenir el que hi he deixat més proper.

El següent és el director de la fundació. La gent es dirigeix a ell amb dos noms diferents, la versió informal i la formal: Gel·la i Gen. Dakten, respectivament. El prefix Gen. vaig preguntar al seu moment quin significat tenia, i es veu que és alguna cosa relacionada amb el seu rang eclesiàstic. Ronda els quaranta anys, i ostenta una corpulència poc habitual en aquest país. Deu pesar al voltant de cent quilos, i sobrepassa el metre noranta. Si la seva corpulència és digne de menció, la mida de les seves mans és encara més desorbitada. De fet, vistes aïllades del seu cos, hom podria pensar que són les mans d’una persona que pateix gegantisme, aquesta malaltia en la qual el cos segueix produint hormones del creixement durant l’edat adulta. El seu cap és gran, proporcional al seu cos. Tot i ser un monjo budista, no acostumar a vestir com a tal. És habitual veure’l amb camisetes de tirants, arrapades, i pantalons curts estampats. Va sempre rapat. En conclusió, la imatge que projecta és més propera a la d’un integrant de la Yakuza o a la d’un lluitador de show televisiu americà que a la d’un monjo budista. Per les seva expressió i la seva forma de comportar-se, a priori es pot dubtar de la seva intel·ligència. Tot i així, l’experiència em demostra el contrari, doncs és més llest del que aparenta. Parla molt poc anglès, conseqüentment no dialoguem massa. Tot i així, la sensació que tinc, és que tampoc necessitem parlar per entendre’ns. Al romandre proper a ell, un pren consciència de la seva educació budista, i de que és un fidel practicant de la filosofia implícita en aquesta doctrina. Al que em refereixo és a que hom es pot sentir còmode convivint amb aquest monjo sense necessitat d’obrir la boca ni d’entendre’l, doncs ell no pretén res vers ningú ni tampoc n’espera quelcom. Ofereix el que posseeix –o per extensió, les possessions de les que disposa la fundació– a qui ho precisa. L’única exigència que sosté és que res ni ningú destorbi innecessàriament la seva rutina. Que ningú col·lisioni amb ell ni amb les llibertats que té com a individu.

A la fundació, encarna l’autoritat. Alguns nens, mentre fan alguna trapelleria o es comporten inadequadament, s’espanten tan sols de mencionar el seu nom. No dubta en pegar-los si la situació ho requereix. Menja sempre amb la mateixa cullera, que si algú agafa per error s’afanya en donar-li. Quan alguna cosa li agrada, pronuncia amb la seva veu greu, gairebé gutural, un sonor “Ouuhhh Yeahhh”.

***

Avui al matí torno al carrer principal, a la tenda on vaig comprar les peces de caroom. Vaig oblidar comprar-hi les peces grosses que s’utilitzen per colpejar la resta, més petites. Faig el trajecte caminant, escoltant els millors hits de Los Manolos als auriculars. De tornada em trobo un dels nens de la fundació amb bici, que m’escorta durant el camí restant que queda fins a la casa. Al arribar juguem al joc de taula una llarga estona. A la tarda, ells hi segueixen jugant mentre jo els hi faig fotos. Mentre mirem les imatges fetes, el nen més petit, en un acte reflex, m’acaricia repetidament la barba.

***