Quaderns hindús és un text amb pretensions de dietari, d’uns setanta folis i poc elaborat. És íntim, però conté la impostació d’aquell text fet per a ser llegit. El que segueix n’és la tercera part.

27 de juliol de 2009

Desperto, a l’hora habitual i prenc el meu bany a l’exterior. Esmorzo pa hindú amb un saltejat de verdures i carn de búfal. Desconec el motiu de tal inusual menjar, però l’agraeixo molt.

Pretenc anar a Palika Bazaar a comprar un lector de targetes de memòria per passar les fotos fetes a l’ordinador portàtil. Busco a la meva maleta el feix de vint mil rupies –una mica més de tres-cents euros–, per agafar-ne el necessari per tal compra. No trobo els diners. Registro les meves pertinences, tres vegades. Ni rastre del feix. Tot i així, la càmera, l’equip fotogràfic, el portàtil i els dos telèfons mòbils segueixen al seu lloc.

Surto al carrer i em fumo dues cigarretes seguides. Mentrestant, penso, primerament, en els diners dels que puc disposar d’immediat. Tinc uns dos-cents cinquanta euros en moneda europeu, encara per bescanviar. De rupies, en dec tenir unes set-centes. Uns deu euros, més o menys. Al banc, hi tinc uns tres-cents euros més. Si no recupero els diners perduts hauré de fer ús de la reserva de la compta corrent.

Recordo que fa un parell de setmanes vaig trobar un objectiu fora de la motxilla de l’equip fotogràfic. No li vaig donar importància, doncs vaig pensar que li podia haver deixat jo per descuit. Tot i així era improbable, doncs tracto cautelosament tot el meu equip. Ara, veig en aquest record la premeditació del robatori.

Immediatament després, penso en el possible culpable. Em passen pel cap els dos companys d’habitació, staff de la fundació. Me’ls imagino confabulant en contra meva, registrant cautelosament les meves pertinences. Els descarto ràpidament. Formen part de la fundació perquè han rebutjat altres feines en les que guanyaven força més diners. A més, són portadors de la meva confiança. La següent en la llista és la germana tibetana, callada i sigil•losa. Tampoc crec que hagi estat ella. El seu enorme sentit de servitud vers la fundació li ho impediria. El lama que dirigeix la fundació també queda descartat. Resten els nens o algú extern a la fundació.

Algú de fora, un lladre de veritat, s’hagués endut l’equip fotogràfic, que és deu vegades més valuós que les vint mil rupies. També s’hagués endut el portàtil i els telèfons mòbils, i no hagués trobat amb tanta facilitat el feix de bitllets.

Només queden els nens. A les nenes les descarto totes, doncs no sóc capaç d’encabir-ne cap d’elles en el perfil de lladregota. Als nens més petits, també els hi dono la meva benevolència, ja que crec que s’espantarien front una quantitat tan gran de diners. A més, la seva ment roman ocupada per la diversió i el joc. Resten els tres nens més grans, descartat el que pateix discapacitats.

El major d’ells és un bon estudiant, servicial i exemple de bon comportament. Es diu Norbu. Sovint conversem i manté una actitud sincera i cordial. El següent, poc més jove que l’anterior, també és força aplicat en les seves tasques escolars. No en sé el seu nom. Li agrada fer pallassades i freqüentment és el bufó del grup. Tot i així mai he entrevist malicia o rancor en les seves actituds. L’últim, i el més jove, obté uns resultats correctes a l’escola, tot i que segons m’expliquen podria rentabilitzar més la seva intel•ligència. Es diu Boga. Sempre s’ha mostrat lleugerament distant cap a mi. És propens a fer entremaliadures i no té un comportament exemplar. Sovint l’he vist alçar el to de veu vers els altres companys. Quan parla amb mi, que no és massa freqüentment, no em mira als ulls. I perquè enganyar-nos, mai m’ha caigut bé aquest nen. És la meva hipòtesis principal.

Torno a l’habitació i registro una vegada més les meves pertinences. Els diners segueixen desapareguts. Vaig a trobar a Wada, company d’habitació i número dos en la jerarquia de Maitreya. Li explico el que succeeix. S’exalta i maleeix en veu alta. Reuneix al personal de la fundació present en aquest moment i parlen una estona en tibetà. Uns minuts després m’explica que ahir Boga va avisar de que havia trobat nou mil rupies en un dels seus mitjons, que algú els hi havia posat. Coincideix amb les meves hipòtesis de culpabilitat, i m’explica que fa uns mesos van tenir robatoris semblants, però de quantitats força més petites.

Truca al director de la fundació, absent en aquests moments. Ve d’immediat. Quant arriba, el lama és menja una ració de carn de búfal mentre el posen al corrent del succés. Després, tot el personal se’n va a registrar l’habitació dels nens. No hi troben res.

Uns minuts més tard, mentre ajudo en la preparació del dinar, sento que el director esta pregant a la seva cambra. Al mateix temps, mou una roda d’oracions budistes, que emet un so semblant al d’una campaneta. Wada m’explica que està orant per tal de que recuperi els meus diners.

Em diuen que a la tarda agafaran per banda als tres nois majors per parlar-hi en privat. Sostenen dues hipòtesis principals. La primera, que un dels dos nois robés els diners, i posteriorment en diposités una part als mitjons del tercer, per culpar-lo. La segona, que el noi que va trobar els diners al seus mitjons, Boga, sigui el culpable, i que fingís tal encontre per exculpabilitzar-se.

M’expliquen, també, que es senten molt malament per tal succés. Que senten molt que hagin robat al seu hoste.

Mentre escric aquestes línies encara no he recuperat la totalitat dels diners, tan sols la part que es va trobar als mitjons. Fa uns minuts que acaben d’arribar els nens de l’escola i d’aquí poc dinarem.

***

Quan els nens han arribat els hi han registrat les motxilles. A la d’una de les noies més grans hi han trobat un telèfon mòbil recent comprat. L’han esbroncat i pegat. Durant el dinar, el director l’ha sermonejat públicament i ha explicat el succés de la desaparició dels diners a tothom.

A la tarda, rebem la visita de Bonney A., espònsor principal de la fundació. Tot s’engalana, i quan arriba la visita esperada amb el seu seguici, els nens canten cançons alegres i els hi donen les gràcies repetides vegades. Projecten una imatge falsa, d’espectacle de fira.

El tema del robatori queda aplaçat per la importància i excepcionalitat de la visita. S’ha de tenir paciència, en aquest país més que en qualsevol altre lloc.

Procuro que la desaparició dels diners no afecti la meva relació amb els nens. Però no ho puc evitar. Me’ls imagino controlant les meves entrades i sortides de la casa, les meves absències, per registrar amb cautela i sigil•li cadascuna de les meves pertinences.

Haguessin pogut robar-me cinc-centes rupies i ni me’n hagués adonat. Fins i tot dues mil, i ho hagués atribuït a un descuit en les meves comptes. És més, si m’haguessin pres cinc mil rupies –una petita fortuna per qualsevol d’ells– ni tan sols ho hagués explicat a ningú, per evitar el mal tràngol i el trasbals que pateix la fundació sencera. Tan sols hagués procurat ser més cautelós amb els meus diners.

Però és que ha estat el feix sencer. Un feix que feia goig, com el que surt a les pel•lícules de gàngsters de Bollywood. Un feix que dobla el salari mensual mitjà d’un ciutadà indi. Més que una trapelleria és ambició. És gola, insaciabilitat.

I aquí és on rau el problema. Creia que aquests nens romanien impol•luts, verges de malicia. M’hi sentia com a casa entre aquestes parets.

***

Alguns dels nens, quan s’han assabentat del robatori, han començat a mostrar-se més propers i càlids amb mi. Crec que em volen demostrar la seva solidaritat vers el succés i alhora la seva innocència.

He observat atentament als tres principals sospitosos durant les oracions prèvies al dinar. Boga –qui deia haver trobat les nou mil rupies als seus mitjons– entonava amb una devoció poc habitual en ell. És possible que sigui la culpabilitat, de la que intenti desempallegar-se amb fervorosa entrega al prec.

***

28 de juliol de 2009

Ahir va ploure molt. Com a conseqüència d’aquestes precipitacions abundants, avui tot estava mig inundat i el nombre d’insectes voladors ha augmentat considerablement. Respecte al robatori no hi ha hagut cap novetat. Me’n vaig a dormir.

***

29 de juliol de 2009

Aquesta nit passada, he despertat sentit un pessigolleig lleugerament dolorós a la barbeta, al coll i al pit. No és que fos realment dolorós, més aviat era punxegut. Endormiscat he obert els ulls i m’he mogut bruscament. La rata que tenia a sobre ha saltat al terra i se n’ha anat corrents, esgarrinxant-me la barbeta i el coll amb les seves urpes, en l’intent de clavar-les en algun lloc per de donar-se embranzida.

Procuro seguir dormint, però em ronden pel cap imatges de cares i extremitats humanes rosegades per rates que no sé on dec haver vist. Finalment el cansament pot més, i segueixo bavejant el coixí, com de costum.

***

Respecte al robatori he decidit oblidar-me’n. Si recupero els diners, benvinguts siguin. Però no vull més maldecaps, ni perdre més temps pensant en el tema. Ni tan sols vull saber qui és el culpable.

Ja que convisc amb budistes, més val tenir en ment les idees d’interdependència mútua del Dalai Lama. A la pràctica, la teoria diu que totes les accions que fem tenen una conseqüència sobre nosaltres. En altres paraules, que la vida posa a cadascú al lloc que li pertoca. La nomenclatura budista pertinent a aquesta idea és karma.

Així, dono la meva indulgència al lladregot. El planyo, alhora, pel que la vida li depari.

***

Al migdia, venen un grup de nois i noies vint anyers hindús a la fundació. Diuen que els agradaria rodar una pel•lícula a la casa, amb els nens. M’apropo a ells, doncs hi ha una noia molt maca. Comencem a parlar. Són estudiants universitaris, pretensiosos i vestits com estrelles de Bollywood. N’hi ha un que des de que ha arribat no s’ha tret les ulleres de sol. Veuen als nens, que ronden per fora de la casa. “Però no són hindús, aquests nens?” diu la noia maca; “Que importa si ho són o no, són nens orfes i prou” replica un altre. Em pregunten quants idiomes parlo. Els hi contesto. Em diuen que si sóc capaç de pronunciar “nens orfes” i “orfenat” en hindi. Els hi pregunto que pretenen. “Res, res. Només veure si ets capaç de dir-ho…” Me’n vaig cap a la casa, sense donar explicacions, i es queden plantats al carrer. El lama els fa esperar al davant la casa, sota el sol torrefacte de les tres de la tarda, amb el pretext de que al cap d’una estona sortirà a atendre’ls. Al cap de quaranta minuts es cansen d’esperar i se’n van.

***

Avui, mentre llegia els articles d’opinió del Times of India, m’ha semblat sentir que algun dels nens deia “Hola”. En castellà. He pensat que deuria ser una part d’una frase o paraula en hindi o tibetà. No li he donat importància. Al cap d’una estona, capficat en l’article, he cregut sentir un “Cómo estás?”. Aquí ja he eliminat la probabilística de l’assumpte, he deixat el diari damunt la taula i he parat atenció al grup de nens que tenia davant. Al veure la meva actitud, una de les nenes més joves se m’ha acostat i m’ha dit, tota decidida: “Hola. Cómo estás?”. Les nenes de darrere seu han repetit, com un eco i a l’uníson: “Cómo estás?”. No sabia si estava delirant. Jo no els hi he ensenyat res d’espanyol, ni tenen ningú proper que en parli. Els hi he preguntat, amb to inquisidor, qui els hi havia ensenyat. Havia estat una noia tibetana, neboda de Rinpoche -el monjo budista que va crear Maitreya, la fundació- que des de fa uns dies freqüenta la fundació. Té un nuvi que pel que sembla parla una mica de castellà. I ella, alhora, els hi ha ensenyat algunes frases als nens. Avui, la moda del dia a l’orfenat, ha estat aprendre castellà. Em passejava amunt i avall sentint expressions com: “Hermano, qué pasa?”, “Vamos hermanito”, “Estoy muy bien” o “Lo siento”.

***

A la tarda, preparem momos. Són boles de pasta que s’omplen de carn de vedella especiada i es couen al vapor. Gen. Dakten ja em va dir que en volia fer abans de que jo marxes. L’ambient s’alegra per l’ocasió, però segueix tenyit de tristor –sobretot entre els nens més grans i el staff– degut al tema del robatori. Jo, coherent amb el pensat i escrit recentment, oblido el succés i em comporto amb normalitat.

***

Tres anotacions referents a la roba:

A la Índia, les peces de vestir es desgasten i envelleixen a un ritme sorprenent.

Qui desinfecta la roba, més que la pastilla de sabó, és el càlid sol que l’asseca.

Una nena, avui, estant assentada al meu costat se m’ha començat a acostar. Jo no he fet res i l’he observat. M’ha començat a olorar l’espatlla, amb el nas enganxat a la meva camiseta. Després, ha seguit pel pit fins arribar a l’aixella. De vegades, els nens s’oloren entre ells per veure qui fa pudor, ja que un pot estar habituat a la mala olor pròpia. Li he preguntat si jo no feia bona olor. “No, no”, m’ha dit seriosa. “És que fas molt bona olor. La teva colònia fa molt bona olor”. He pensat uns instants. No faig servir perfum. M’he olorat. Portava una camiseta recent treta de la maleta, que encara no havia fet servir des de que havia arribat. L’olor que sentia la nena era l’olor del detergent en pols i el suavitzant que fem servir als països desenvolupats. Una olor que ella mai havia sentit i associava al perfum.

***

El noi amb discapacitats ve a la meva habitació per desitjar-me bona nit. Em pregunta quants dies més estaré aquí. Li explico que cinc més, que després me’n aniré al sud i abans de tornar al meu país passaré aquí un parell més de dies. Li ho he explicat varies vegades, però crec que no ho entén. És per l’idioma, no perquè ell no sigui capaç de comprendre-ho. Em pregunta si l’any vinent tornaré. Li responc que si obtinc prou diners ho intentaré. Se’n va a dormir, una mica trist.

***

30 de juliol de 2009

Desperto de la migdiada. No obro els ulls, però em moc i canvio la meva posició. Sento olor de perfum de dona, intens. Detecto que és una imitació d’un perfum que fa uns anys va estar molt de moda a Espanya, que em vaig cansar d’olorar en diferents colls. El feia la marca Tommy Hilfiger. La còpia fa una olor lleugerament més ensucrada que l’original.

Sento una conversa, en tibetà. Això és habitual, doncs els companys d’habitació acostumen a parlar entre ells o pel telèfon mòbil mentre dormo. La noció de soroll és diferent en aquest país. El soroll, vagis on vagis, és molt elevat. Per començar, hi ha una pràctica molt estesa entre els conductor: la de tocar el clàxon contínuament per anunciar la pròpia presencia. Els retrovisors dels cotxes acostumen a romandre plegats, enganxats al cotxe, per tal de guanyar uns quants centímetres i poder encabir-se entre el forat que deixen dos cotxes, o per apropar-se més als altres mentre es circula. Aleshores, si es desitja avançar un cotxe, un s’ha de fer veure a tocs de clàxon abans de fer tal maniobra.

Escolto atentament la conversa. Sento veus masculines que no reconec. Em noto molt suat, el que vol dir que hi ha força persones dins la petita habitació subterrània i que fa una bona estona que hi són. El nivell d’intriga és suficient com per obrir els ulls i observar que passa. Em semi incorporo, de cop, i romanc assentat al meu llit. Dos nois tibetans, vint anyers, estan conversant amb els meus dos companys d’habitació. A l’altre costat de la cambra, dues noies tibetanes, joves i maques, segueixen atentament la conversa. Miro el coixí. Sí, estava bavejant mentre les visites estaven a l’habitació. Sense dir res, Dawa m’acosta una botella d’aigua fresca. En faig un parell de glops ben llargs. Observo indiscretament uns instants més els convidats i, sense dir res a ningú, me’n vaig a prendre el té de la tarda.

***

Falten, tan sols, quatre dies per a què me’n vagi cap al sud. Quan torni passaré un parell més de dies a la fundació. Els nens ho saben, i alguns estan una mica tristos. Avui dues nenes m’han dit que el dia quinze del més que ve actuen a la funció de l’escola, junt amb més nens de Maitreya. M’he plantejat seriosament alterar les dates del meu viatge per tal de poder ser aquí per tal ocasió. No ho faré.

La rutina de la fundació es fa una mica pesada. És una bona experiència per un període curt de temps, però si s’allarga es fa excessiu. Per la repetició i la monotonia.

***

31 de juliol de 2009

La meitat de les verdures que mengem, fins fa un temps, m’eren completament desconegudes. D’altres són habituals a Espanya. Per exemple, és un plat freqüent arròs amb un saltejat de patates i carxofes. Acompanyat de dal i les especies corresponents.

Molts dels vegetals als que no estava acostumat semblen estar emparentats amb d’altres que sí que conec. Els ladies fingers, per exemple, guarden certa semblança amb la mongeta tendra, tret de que tenen una forma poligonal, són més amples i gelatinosos. La textura i el gust d’aquest vegetal és incomparable amb la de cap d’altre que conegui. També mengem derivats de les carbasses i els carbassons, de totes mides i colors, i de sabor semblant. Una de les verdures més sorprenents, és, sens dubte, una de petita, allargada, rugosa, dura i amarga. Es coneix com a carbassa amarga, i és certament difícil gaudir menjant-la. Fa un parell d’anys ja vaig escriure sobre aquest vegetal, arribant a la conclusió de que l’única funció que podia tenir era la de potenciar l’apreciació de la resta de menjar per la seva absència de bon sabor. Ara, a més, m’expliquen que té qualitats beneficioses pel cor.

La majoria d’aquestes verdures passen per les meves mans durant l’elaboració dels àpats. Com que s’acostuma a comprar el més barat que es troba a la zona, és habitual que estiguin en mal estat. De vegades estan podrides, d’altres tenen cucs o bestioles dins. Jo procuro ser meticulós i treure tot el que a mi no m’agradaria menjar-me. Els companys tibetans són menys primmirats. Més proteïnes que ens mengem, que no venen malament.

Des de que fa un parell d’anys vaig començar a fer vida pel Raval barcelonès, vaig observar que moltes de les verdures desconegudes que havia menjat a la Índia es podien trobar a les petites tendes de comestibles que obrien els immigrants en aquest barri. Homes i dones provinents de Pakistan, de la Índia, de Bangladesh, que importen les verdures que han menjat durant tota la seva vida als seus nous assentaments.

Quan torni al meu país, visitaré una d’aquestes tendes i compraré dits de dona, llenties per fer dal, “masala” i “turmeric powder” (aquests dos últims són preparats d’espècies). Cuinaré, per la família, un àpat com els de l’orfenat.

***

Ahir a la nit, vaig sortir al carrer a fumar l’última cigarreta abans d’anar-me’n a dormir. Em vaig asseure sobre un mur de formigó, amb les cames creuades, sota el cul, a l’estil hindú. Al cap de poc es va apropar, somrient, un dels fills dels obrers de la construcció propera a la casa. Em va començar a parlar en hindi, sense perdre el somriure. Jo li vaig intentar fer entendre que no era capaç d’entendre’l, i que tan sols era capaç de dir paraules soltes el en seu idioma. El nen no entenia l’anglès, doncs ronda els sis anys i no està escolaritzat. Li vaig explicar que el meu país era llunyà, i que per anar a casa meva tenia que agafar un d’aquells avions que passen a poca altura i sorollosament per sobre els nostres caps. Li ho vaig explicar mimèticament, escenificant el relat. Quan me’n anava, en una intenció de demostrar-li part del meu vocabulari hindi, vaig senyalar les meves sandàlies i vaig dir “chapal”. Ell, s’ho va prendre com una ordre, i servicialment va agafar les sabates del terra i me les va apropar.

***

El que diferencia principalment els nens de la fundació dels que es pot trobar en qualsevol país desenvolupat, és principalment l’instint de supervivència que els primers tenen. En els països occidentals, aquest instint s’aprèn posteriorment, sent més un aprenentatge que una noció instintiva, amb la que hom neix. Al primer món d’això en diem espavilar-se; aquí seria força versemblant que no tinguessin paraula per tal concepte. No la precisen.

***

Avui, durant l’hora dels deures, veig que Guenam s’està adormint sobre el seu llibre obert. És el nen més petit de tots: té sis anys. És habitual que s’adormi durant l’hora de les tasques escolars. Estic sol fent-los-hi de tutor, així que em correspon fer alguna cosa al respecte. Wada, quan veu que el petit està endormiscat acostuma a anar a buscar un got d’aigua ben freda i tirar-li una part a la cara. Les mesures que pren el director quan veu que el jovenet s’adorm són més dràstiques i violentes. Jo advoco per mètodes menys tempestuosos i més civilitzats, així que el desperto d’un cop sec al braç i li dic que es vagi a rentar la cara i mullar-se una mica el cap.

Passen un bon grapat de minuts i el nen no torna. Pujo al pis de dalt. La porta del lavabo està bloquejada. Pregunto al director i a Wada si han vist al nen: ambdós s’aixequen del sofà amb la sospita de que estigui dormint al lavabo. Piquen repetidament a la porta de la cambra. No contesta. Wada s’enfila a una pila de trastos i mira pel forat de ventilació. Efectivament, ens confirma que el jovenet esta dormint al terra del lavabo. Mentre Gen. Dakten segueix picant repetidament a la porta i cridant al nen, Wada es mostra partidari, un cop més, dels mètodes hídrics. Vessa una bona quantitat d’aigua freda pel la ranura de la porta del lavabo, amb la intenció d’inundar-ne el terra. Finalment, degut a un mètode o altre, el nen es desperta i obre la porta. Jo aquí els hi dono l’esquena i me’n torno a la sala subterrània d’estudi, doncs sé que el director donarà una bona llissó –a base de cops i capçots– al nen.

No m’agrada presenciar aquestes escenes violentes, sempre les defujo. No en sóc partidari. Instal•len als infants en el pensament de que l’últim recurs és la violència, convertint-la en justificable.

***

1 d’agost de 2009

Ahir a la nit, pretenia anar a un petit mercat de vegetals nocturn que s’instal•la un parell de dies a la setmana en un extrem del nostre carrer. Volia fer fotos i comprar mangos. Quan vaig arribar, vaig veure que, malauradament, no hi havia mercat. Vaig començar a parlar amb uns quants tenders de la zona, inquirint-los sobre els venedors ambulants de vegetals i els seus horaris. Em van explicar que el mercat que jo buscava només és feia els dilluns i dimecres. Però que avui, divendres, en podia trobar un de molt més gran a menys d’un quilòmetre d’on érem. Vaig fer una valoració ràpida de la situació. Vaig observar la direcció en la qual es trobava el mercat nocturn; una avinguda ample i fosca, sense il•luminar.

Vaig intentar procurar-me una descripció mental del meu aspecte i de la imatge que devia projectar vers els ciutadans autòctons que m’observaven. Després, a pas decidit, em vaig endinsar en la foscor del camí que m’havien indicat.

Durant el trajecte, em vaig creuar amb força gent que traginava bosses plenes d’alguna cosa que vaig suposar vegetals, doncs la foscor no em permetia veure-ho clarament. Al cap d’uns deu minuts, vaig veure llums i moviment proper. El primer tram de mercat era de paradetes de vegetals. Vaig demanar a varis venedors si em permetien fer-los-hi fotos. Tots van acceptar, força entusiasmats, excepte un. Aquesta primera part de mercat era força tranquil•la i pintoresca. Cada venedor posseïa un petit carro, muntat sobre dues rodes de bicicleta, sobre el qual hi tenien els vegetals que venia. Petites llums elèctriques, alimentades per bateries de cotxes i motocicletes, il•luminaven les mercaderies de cada comerciant. A més, també hi havia paradetes de menjar: hom podia comprar gelats, dolços de mel fregits, fideus i arròs especiats, bunyols fregits, etc. Aquestes tendes ambulants de menjar dispersaven per l’ambient les respectives olors del que preparaven.

Vaig seguir endinsant-me en el mercat, del qual no era capaç de veure’n el final. El següent tram, inundat per una multitud que impedia a hom caminar lliurement, era de paradetes de roba, complements variats i calçat. Aquest tram pretenia excitar els sentits del visitant: colors vius arreu; llums potents que il•luminaven les mercaderies; música sonant per altaveus; venedors, fent saber a crits, les virtuts de les seus productes; etc. També hi havia homes que venien globus i estatuetes de divinitats hindús lluminoses. En conclusió, era un espectacle amb tocs firescs. El següent, i últim tram, era altre cop de vegetals. Més concorregut i amb més abundància de paradetes que el primer. En vaig escollir una on els mangos tenien bon aspecte i no eren excessivament grans, doncs en tenia que comprar una trentena i es venien a pes. El venedor em va informar del preu: cinquanta rupies per quilo. Li vaig dir que en volia trenta peces. No ho va comprendre: es pensava que li estava oferint trenta rupies per quilogram.No entenia l’anglès. Vaig començar a contar mangos en hindi: “ek, do, tin, char, panch…. (en aquest moment en vaig senyalar molts alhora, fent veure que els contava ràpid) tiis! Tiis pieces, tiis mangos. ¡Thirty pieces, sir!”. L’home seguia sense comprendrem. La conversa, i el fet de que jo fos estranger, va atraure a una petita multitud al voltant de la paradeta. Finalment, algú del públic que comprenia l’anglès li va fer entendre les meves intencions al venedor. Va obrir els ulls d’una forma anòmala, va romandre uns instants immòbil, i finalment va articular, amb un somriure “Tiis, tiis mangos!”. Va començar a moure els seus braços frenèticament, seleccionant amb avidesa les seves millors peces. Quan les va tenir totes pesades i embossades, em va escriure el preu en un paper. Li vaig donar els bitllets, dels quals me’n va tornar un de deu rupies, que no va voler acceptar. Em feia un petit descompte.

Vaig tornar a casa, carregat amb més de set quilos de mangos.

***

Quan surto al carrer, un grapat de mosques se’m apleguen a les petites ferides que tinc als peus degut a la fricció de les sandàlies. A L’aixella dreta també hi tinc una ferida. Era un gra, que degut a la situació on es troba i a la manca de cures, es va engrandir considerablement i va començar a supurar purulències espesses a un ritme alarmant. Immediatament al costat hi tinc un nòdul dur que sobresurt, que intueixo una massa de pus. De tan en quant ho oloro. Si noto olor a putrefacte visitaré un metge.

***

Demà al mati m’aixecaré a les sis, a la mateixa hora que ho fan els nens. Començaré el treball fotogràfic. Durant uns quants dies faré fotos de tot el que succeeix entre aquestes parets.

***

Totes les persones de la fundació, inclosos nens i staff, tenen ennegrida la protuberància òssia de la part exterior del turmell. Sí, em refereixo a l’os que sobresurt a la part exterior de la unió entre el peu i la cama. Suposo que els indis també ho tenen, però no és tan visible per la seva major pigmentació. Fa uns dies em preguntava el perquè d’aquest fenomen. Es deu a la forma d’assentar-se, amb les cames creuades sota el cos, que fa recaure una part important del pes corporal sobre aquests dos ossos. Jo no sóc capaç de romandre assentat massa estona en aquesta posició: Al cap de quinze minuts sento indicis de dolor als ossos mencionats i a l’engonal, al cap de mitja hora m’he de moure forçosament, doncs el dolor és intens. La gent d’aquí pot romandre hores en aquesta posició. Em pregunto quines altres modificacions biològiques pot haver causat un costum tan aparentment innocu com és la forma de seure.

***

Fa uns dies deia que el que diferencia aquests nens dels de qualsevol país occidental es l’instint de supervivència que posseeixen. Ara, a més, crec oportú sumar a aquesta comparació el sentit de solidaritat i la capacitat d’empatia que tenen. Viuen en una petita comunitat, i tenen plena consciència de la seva dependència mútua. Conseqüentment, mostren sentiments molt humans de consideració i ajuda vers els altres. Per exemple, si un d’ells durant el dinar té dificultats per acabar-se una verdura que no l’entusiasma, sempre hi ha algun altre nen que està disposat a acostar-li el seu plat per tal de que li doni el vegetal en qüestió.

***

Wada, infermer que no exerceix, m’ha vist la lesió purulenta de l’aixella. De fet, jo estava a l’habitació observant, una mica preocupat, l’aparició de nous nòduls al voltant del que supura, quan ell ha entrat i s’ha afegit a l’observació. M’ha dit que hauria de començar a prendre mesures al respecte, que era una infecció, i m’ha donat un grapat de pastilles etiquetades en hindi, per a què me les prengués. Abans de medicar-me amb ves a saber que, he preferit trucar al Dr. Ramon. Li he descrit la lesió i m’ha confirmat que era una infecció cutània; m’ha dit que comencés a prendre amoxicil•lina i algun antiinflamatori. Wada m’ha explicat que és una infecció que pateixen molts dels nens, i que degut a la manca general d’higiene i al contacte constant i proper s’escampa ràpidament. Ell, sense anar més lluny, ho va patir no fa massa a la cama, però de forma menys virulenta. De fet la gent d’aquí ho pateix lleument, doncs pel que sembla el seu sistema immunològic està més habituat al bacteri que ho causa.

***

2 d’agost de 2009

Ahir a la nit vaig estar conversant extensament amb els dos companys d’habitació. Wada criticava la forma que Zintee tenia de comportar-se vers el sexe oposat. Titllava d’irrespectuosos i mancats de moral els múltiples flirtejos de Zintee. Deia que feia mal a les noies dient-los-hi que les estimava amb veu ensucrada, quan realment no sentia tal passió vers elles. “I’m a pure monk” (sóc un monjo pur), va replicar l’altre, rient. Wada li va respondre: “What you really are is a pure monkey looking for vagines” (El que realment ets és un mono pur que busca vagines –tenir en compte la semblança en anglès entre monjo i mono–).

L’infermer després em va explicar que no en volia saber res de les dones tibetanes, que aquestes només volien diners i la ciutadania d’algun país occidental. I que per perdre el temps amb elles com ho feia Zintee preferia anar-se’n de putes, pràctica que va confessar habitual.

Va quedar tan alleugerit després de la confidència que abans d’anar-se’n a dormir, per tal de demostrar-nos-ho, va establir un curiós paral•lelisme entre la seva psique i el seu cos: Va deixar anar un parell de ventositats, sense pudor algun, que per la sonoritat de ben segur que li resultaven tan o més opressives que el secretisme que fins aleshores envoltava les escapades furtives als prostíbuls de la zona.

***

Desperto aviat, abans que la majoria de nens, i començo a fer fotos d’allò que succeeix. Vaig amb ells a un centre de ioga, on els diumenges els hi ofereixen classes gratuïtes. Faig bones fotografies, les millors des de que he arribat aquí.

***

Sovint, quan un utilitza el lavabo de l’orfenat, s’ha de moure constantment –com si tremoles– mentre fa les seves necessitats. Així s’eviten les picades dels múltiples mosquits que acostuma a haver a la petita, fosca i humida habitació, a l’espera de sang. No és tan complicat com a priori pot semblar; és qüestió de pràctica.

***

La rata, aquesta nit, m’ha visitat tres o quatre vegades. N’he perdut el compte. Quan parlo de visita em refereixo a que s’ha allitat amb mi. No entenc el magnetisme que sent aquest animal vers la meva persona. Fins ara no m’ha mossegat, ni cap nen de l’orfenat ha estat mai mossegat per una rata. Aleshores no comprenc la seva insistència. Se’m acosta tant que noto el seu morro humit. De vegades em puja sobre el cos.

***

El diari del diumenge inclou una llarga secció de contactes matrimonials. Ciutadans de la Índia que fan gala dels seus atributs per tal de trobar esposa o marit. La secció està estructurada en categories, que inclouen castes, orígens ètnics i religions. Una publicitat vistosa, dins d’aquesta secció, anuncia que tots aquells interessats en contactes matrimonials que publiquin un anunci en el qual explicitin que no els importa la casta o religió de la seva hipotètica parella rebran un vint-i-cinc per cent de descompte en les tasses de publicació. “Perquè la mentalitat progressista sempre és més barata”, afirma l’anunci.

***

Un dalit rickshaw, un intocable, em demana aigua davant de casa. Paani. Crec que recordaré aquesta paraula sempre. Em dóna una petita botella, possiblement reciclada del terra o de la brossa, que en algun altre moment havia contingut refresc. Li omplo d’aigua fresca, ionitzada i purificada, de la que bevem nosaltres. Li torno la botella, i li dono un copet a l’esquena. És una cosa que m’agrada fer: tocar als intocables. Crec que ho aprecien. Que un occidental, allò al que aspiren les castes superiors, el toqui en senyal de companyerisme o apreci deu resultar gratificant. L’home s’alegra molt de que li hagi donat aigua fresca. Diu alguna cosa en hindi, que pel seu somriure i expressió interpreto com un agraïment.

***

A mitja tarda arriben Tenzin B., la seva mare –l’anciana tibetana que se’n va a Espanya per tractament mèdic. Sí, ha aconseguit el visat– David i Youngbhu. Anem tots al parc amb els nens però no treballo còmodament. Aquestes visites em distreuen, i per fer bones fotos necessito estar molt concentrat. A més, he perdut les imatges preses durant el matí i els dies anteriors; les millors que havia fet. Confio en recuperar-les amb algun software de recuperació de dades. Si cal pagaré a alguna empresa especialitzada en recuperació de d’informació, doncs estic convençut que les imatges segueixen a la targeta de memòria, tot i que aquesta sigui il•legible. Sé que recuperaré les imatges; doncs les necessito per una bona finalitat.

***

3 d’agost de 2009

Ahir a la tarda, mentre estàvem al parc amb els nens, un jove hindú que devia rondar la vintena es va posar sobre un petit turó d’arena a ballar i fer moviments psicodèlics. Era molt prim, vestit amb uns pantalons negres que li anaven grans i una camisa fosca molt cenyida. Gairebé no tenia pòmuls; tenia la cara succionada. Cada dos o tres minuts de ball extàtic inhalava alguna cosa que tenia en un petit recipient a la ma dreta, que mantenia tancada amb aprensió. Els nens van començar a riure i a cridar-lo per Michael Jackson. La gent del voltant –el parc, cap al tard, sempre s’omple de gent que hi va a prendre la fresca– va començar a mirar i a riure de l’espectacle. Youngbhu em va dir que era un drogoaddicte, i que el que estava inhalant era corrector líquid de bolígraf, alies Tippex.

***

Ahir, abans d’anar a dormir, ve Wada amb un feix de bitllets i me’l dona. Em diu que són els meus diners, la part que faltava per recuperar. “Aquests no són els meus diners, aquest són els diners de Maitreya. Em sap greu però no ho puc acceptar”, li replico. Segueix insistint, obstinat en que els accepti. Em diu que ho han parlat extensament amb Gen. Dakten i que és la decisió que han pres. Que per altre costat van decidir no seguir indagant sobre l’autoria del robatori, doncs conèixer-la els obligaria a expulsar al lladregot; arruïnant possiblement el seu futur. Però és senten responsables del succés, i tenint en compte el meu historial de col•laboracions i suport vers la fundació és senten obligats a donar-me els diners.

Segueixo insistint en que no puc acceptar els diners, que la meva actitud no canviarà pel robatori i que ja donava l’assumpte per solucionat. Però l’infermer em posa el feix sota el coixí del llit, ignorant els meus arguments.

Avui li aniré a tornar el feix a Gen. Dakten, però no crec que l’accepti. Si així succeeix, reinvertiré els diners en regals pels nens o per finançar l’edició del llibre que crearem per recaptar fons.

***

Li he anat a tornat el feix de diners al monjo i director de la fundació. Ha escoltat els meus arguments, que no crec que hagi entès doncs ningú els hi ha traduït. Per si de cas m’he afanyat a gesticular expressivament i posar la mà dreta al cor. Ha acceptat els diners.

Em sento satisfet al saber que he fet allò correcte, per haver actuat d’una forma ètica, honesta i honorable. És comprensible que és sentissin obligats a retornar-me la quantitat robada; però han d’entendre que jo encara sentia amb més urgència el deure de rebutjar-la.

***