Quaderns hindús és un text amb pretensions de dietari, d’uns setanta folis i poc elaborat. És íntim, però conté la impostació d’aquell text fet per a ser llegit. El que segueix n’és la quarta i última part.

4 d’agost de 2009

Gen. Dakten i Wada, ahir al tard, es van encaparrar en dur-me fins l’estació de tren de Nizamuddin. Vaig insistir en que tan sols necessitava que m’apropessin a una parada d’auto-rickshaws, però no em van fer cas. Després de conduir una llarga hora per les saturades i caòtiques arteries de Delhi em van portar a menjar arròs amb pollastre, que van pagar abans que tingués temps de treure la cartera. A l’estació, em van acompanyar fins a la meva llitera, van col·locar l’equipatge i em van desitjar repetidament un bon viatge. Crec que aprecien que hagi rebutjat els diners del robatori.

Els jovenets de la fundació em van desitjar efusivament un bon viatge, el noi amb discapacitats em va donar una carta amb un dibuix que havia fet i dues nenes em van regalar una polsera cada una. Ahir va ser el Friendship Day, la diada de l’amistat, en la que és habitual regalar petits detalls, com polseres, als amics propers.

Mentre escric aquestes línies estic a l’habitació d’un hotel d’Ujjain, menjant sopa de tomàquet i formatge fresc acompanyat d’una salsa de masala i mantega –un preparat d’espècies variades– i bevent soda amb suc de llima. El restaurant afiliat a l’hotel només ofereix menjar vegetarià. A Ujjain, al ser una ciutat santa, és més difícil trobar-hi carn. Els hinduistes que hi venen en peregrinació no en mengen.

Vint-i-quatre hores separen l’instant present del moment que estava descrivint, la sortida de Delhi. Tinc la sensació de que han passat dies. Han estat vint-i-quatre hores molt intenses. De fet, quan he obert el portàtil per començar a escriure, tenia una sensació desagradable pel fet de pensar que portava jornades sense escriure. M’he endut una sorpresa al comprovar les dates i veure que fa un dia encara estava a Maitreya. És gratificant veure que em puc permetre perdre la noció del temps.

Només l’amor i el viatge -el viatge, no parlo del turisme- tenen la capacitat de mal·lear el temps, de deformar-lo i estirar-lo com si d’un bloc de plastilina es tractés. És aquesta l’única resistència que podem oferir a l’inexpugnable tic tac del rellotge, a la certesa, sempre més propera, de la pròpia mort.

El viatge en tren de la capital índia fins a Ujjain ha estat d’onze hores, durant aquesta nit passada. He viatjat en sleeper class, en llitera, sense aire condicionat. Tot i que les comoditats eren mínimes ha estat força agradable. La meva llitera era una de les més properes a les latrines, pel que de tan en quant sentia una olor intensa d’orins. La superfície del llit era d’un símil de pell ennegrit per l’ús, sense llençol, que s’adheria a la pell suada. No s’incloïa coixí. A part d’això he tingut un petit contratemps: el nòdul purulent de l’aixella, el gran, s’ha rebentat a la matinada, deixant-me la camisa tacada d’una barreja gelatinosa de pus i sang. No m’ho podia rentar, així que he agafat la crema antibiòtica d’ampli espectre i l’he barrejat amb les secrecions, per tal de desinfectar la zona.

Aquestes petites dificultats han quedat mitigades per dues coses: La primera, els paisatges que travessàvem. Prats d’un verd resplendent, immensos, que es fonien amb l’horitzó. De tan en quant es divisava algun petit poblat en la llunyania. Per alguns d’ells, hi passàvem tan propers que hi veia infants jugant davant les seves cases. La temperatura, a tan sols unes poques hores de Delhi, ha descendit considerablement. La segona cosa remarcable ha estat la companyia durant el viatge. Al mateix compartiment de lliteres hi tenia una parella jove, que es dirigia a Indore a veure uns familiars. També hi havia un noi d’uns vint i escaig, que anava a la ciutat sagrada, com jo, on hi vivia la seva germana. Els quatre hem conversat animadament durant el viatge, i m’han explicat coses de la ciutat on em dirigia. Quan hi hem arribat, el noi hindú amb el que compartia destí m’ha ajudat a escollir un hotel de qualitat i preu raonables, proper a l’estació ferroviària.

***

7 d’agost de 2009

El dia cinc d’aquest mes, fa un parell de dies, l’ordinador portàtil va deixar de funcionar. No s’engegava. Pantalla negra, amb el so de fons dels ventiladors de refrigeració, sense accés a la memòria o disc dur. Després de témer haver-lo perdut per sempre, de forces hores de feina i esforços, l’he fet reviure flaixejant la “bios” des d’un “boot usb”. Si el nom del procés ja indueix a pensar que és complex, afegir-hi la manca d’infraestructures informàtiques d’aquesta petita ciutat sagrada. Vaig necessitar un accés a Internet decent per documentar-me sobre el problema i crear el “boot usb” que el solucionés.

Durant aquests últims tres dies he intentat escriure en paper. No n’he estat capaç. Esbossava un parell de línies per acte seguit tatxar-les furiosament. Així una i altre vegada. Crec que és una qüestió d’imatge i aspecte: necessito observar el que escric i veure que té un bon acabat, no l’aspecte rudimentari i tosc de la meva cal·ligrafia.

El fet és que aquests dies he viscut experiències molt interessants. M’he introduït per complet dins l’esfera juvenil i universitària d’aquesta ciutat de la mà –literalment: sovint em duia agafat de la mà– d’un jove musulmà, en Tofique K.

Intentaré recapitular i tornar al punt on vaig deixar el relat, a l’arribada a Ujjain. El primer que vaig fer al arribar a l’hotel va ser prendre una llarga dutxa i rentar a consciencia les supuracions de l’aixella. És una habitació amplia, d’uns catorze metres quadrats, amb un llit de matrimoni al centre. Els mobles estan envellits i bruts. La il·luminació és insuficient, i la majoria de cables elèctrics pengen per les parets, amb empalmes rudimentaris fets de cinta adhesiva. Hi ha una rerecambra, amb el terra i les parets folrats de rajoles blanques. L’única paret d’aquesta habitació que no té rajoles encastades està en descomposició. Em refereixo a que trossos d’aquest mur cauen, deixant veure els maons de la construcció. En un extrem hi ha una pica amb un mirall oxidat, l’aixeta de la qual no funciona. Al desaigüe d’aquesta pica hi ha una quantitat considerable d’insectes, semblants a abelles, morts, secs. Hi deuen portar un bon temps. A l’altre extrem de la cambra hi ha una latrina, a l’estil hindú. Ve a ser un forat al terra amb unes bandes rugoses als laterals, que indiquen on col·locar els peus a l’hora de fer les necessitats. Immediatament al costat, del sostre hi penja un telèfon de dutxa, del qual no hi raja aigua degut a l’acumulació de calç als seus forats. Sota el telèfon, encastades a la paret, hi ha un parell d’aixetes amb dos cubells: un de gran i un de més manejable. El petit és previst per a les dutxes, el gran per llençar aigua a la latrina. És a dir, a l’hora de dutxar-me omplo el cubell petit amb l’aigua de l’aixeta, que després vesso sobre meu.

La tovallola inclosa a l’habitació la faig servir per tapar-me quan tinc fred a les nits (aquí refresca de matinada). Està massa bruta per eixugar-m’hi. Igualment passa amb els llençols, que presenten taques granades que intueixo de sang. Però no en tinc d’altres, així que els faig servir igualment. Afortunadament duia una coixinera amb l’equipatge, doncs els coixins no només estan bruts, ennegrits, sinó que fan una olor força desagradable.

Tot i així estic satisfet amb l’habitació. S’ha de tenir en compte que les comoditats a l’orfenat eren minses. Pago quatre euros per nit, el personal és eficient i el restaurant afiliat serveix bon menjar vegetarià a les habitacions. El preu mitjà d’un àpat és d’entre un euro i un euro i mig, dos plats i beguda inclosa.

Un cop em vaig haver dutxat em vaig vestir i vaig sortir amb la càmera a conèixer la ciutat. És una població relativament petita, comparada amb els nuclis superpoblats indis. Té uns quatre-cents mil habitants, construccions de pocs pisos i carrers amb l’asfalt força envellit, que a primera vista poden semblar vies de terra. El nombre de temples hindús que ostenta la ciutat és desconegut, però supera el centenar si contem les petites i mitjanes construccions religioses que poblen els carrers. També hi ha mesquites, doncs hi ha una important comunitat musulmana. És una ciutat bulliciosa, destí habitual de peregrins i turistes hindús. La religiositat que la fa bategar es palpa als seus carrers i temples.

Una de les primeres coses de les que em vaig adonar és de que la gent tenia dificultats per entendre l’anglès, i impossibilitat per expressar-s’hi. Així, vaig haver de posar en pràctica des d’un principi les meves limitades nocions d’hindi. La població d’aquest nucli és més extravertida i mancada de pudor que la de les altres zones on havia estat. Vulgarment se’ls hi podria dir gent de poble, rurals, poc habituada als forasters. En vaig ser conscient durant la primera caminada per la zona, convertint-me en blanc de mirades indiscretes, comentaris variats i salutacions forçades. Al principi responia positivament; m’aturava, conversava, em presentava, preguntava. Al cap d’uns dies vaig començar a ignorar aquests requeriments, doncs eren constants: El temps dels desplaçaments es multiplicava, la memòria de la càmera s’omplia de fotos de gent que ni tan sols coneixia –la majoria de persones, després d’una breu conversa, et demana que els fotografiïs–, molts d’ells m’inquirien sobre el meu número de telèfon, que els acompanyés a conèixer els seus amics, el seu barri, alguna relíquia religiosa o a prendre un té. A priori sembla agradable aquesta hospitalitat, però asseguro que les peticions constants i insistents –els hindús són obstinats i persistents– acaben resultant irritants.

El fet és que durant la primera jornada encara m’aturava a conversar amb la gent. Una de les persones que em va abordar va ser en Tofique K.. Jo caminava per l’exterior d’un recinte tancat, amb un edifici gran al centre i un jardí a la part frontal. La porta principal anunciava en hindi alguna cosa que jo era incapaç de comprendre. El jove musulmà em va veure de lluny, des de dins del recinte i a través de l’entrada principal. Va sortir corrents, cridant-me. Després de presentar-nos em va explicar que el recinte que teníem a la nostra esquena era la universitat principal d’Ujjain, on ell estudiava. Em va demanar que hi entrés, a conèixer els seus amics i la institució. No vaig desaprofitar l’ocasió que se’m presentava. Els seus amics, un grup d’uns vint nois que romanien al jardí, van collir flors i me les van donar com a ofrena de benvinguda. Es van presentar i em van inquirir amb tot tipus de preguntes. Després, un grup d’uns deu estudiants em va portar a conèixer la universitat. Era un edifici antic i rònec, fosc i en mal estat. Van interrompre cada una de les classes que es donaven, entrant tot el grup en avalot dins les aules, amb el pretext de presentar-me cadascun dels professors de la universitat. Jo, cohibit, temia destorbar les classes que assaltàvem; però al professorat no semblava que li importés en excés. La majoria de classes comptaven amb uns cinc o deu estudiants: vaig preguntar sobre el motiu, i em van dir que era absentisme. La mitja d’estudiants matriculats per classe era d’uns cent alumnes, però n’acostumaven a assistir menys d’una desena.

Després de les aules vam seguir el recorregut pels departaments administratius, laboratoris d’informàtica, biblioteca i resta d’instal·lacions. Presentant-me a tothom amb qui ens creuàvem. Per acabar la visita vam abordar –amb una mica més de respecte per part dels meus acompanyants– al rector de la universitat. Em va fer seure al seu despatx, em va fer les preguntes habituals -d’on ets?, què hi fas aquí?, ets casat?, vols estudiar a la meva universitat?,etc.- em va donar una revista de la universitat i em va desitjar una bona estada a la ciutat.

Al sortir, Tofique em va proposar d’anar a l’oficina del seu grup d’estudiants (un grup amb implicacions polítiques progressistes) a prendre un té i menjar alguna cosa. Em va semblar interessant i, altre cop, vaig acceptar. A partir d’aquest punt no sóc capaç de recordar amb exactitud la cronologia del que succeeix. Però principalment he passat moltes hores amb el jove musulmà, coneixent la ciutat, les seves amistats, o bé movent-me en solitari fent turisme.

***

8 d’agost de 2009

Ahir en Tofique es va presentar a la meva habitació de l’hotel, cap al tard, amb un home hindú d’uns trenta anys. És una cosa que acostuma a fer, això de portar amics seus per a què em coneguin. Me’l va presentar com a germà seu (això equival a dir que els uneix un estret llaç d’amistat), i no va ser fins al cap d’una bona estona que, per casualitat, el jove musulmà va mencionar que jo era periodista. La visita que m’havia portat, un home baixet i grassonet, es va treure excitat la cartera de la butxaca. Semblava dominat per un nerviosisme pueril, com el d’un infant instants abans d’obrir els regals del seu aniversari. Finalment, després d’uns quants intents fallits, va encertar a treure de la cartera el seu carnet de premsa. Era periodista d’una revista generalista que s’editava a Indore, capital propera. L’home es va alegrar enormement de la coincidència. Jo també.

Després, ja de nit, vam anar a veure un temple hinduista, un cementiri i una cerimònia mortuòria musulmana. El periodista va romandre molt proper a mi tota l’estona, passant-me el braç per sobre les espatlles, recolzant-se a mi quant estàvem assentats i agafant-me de la mà. Els hindús i musulmans expressen així l’apreci i l’amistat, amb contacte físic. A priori pot incomodar, doncs aquesta proximitat l’associem al flirteig. Intueixo que a més, té alguna cosa relacionada amb la possessió, amb la tinença dels valors que encarna la persona objecte de l’amistat.

***

Quan en Manoj A., el periodista grassonet, va veure per primera vegada el meu iPhone, a la tauleta auxiliar de l’habitació de l’hotel, se’l va quedar mirant fixament uns instants. Després em va dir, bastant exaltat i senyalant l’aparell insistentment: “Hi tens vídeos porno? Pel·lícules de sexe! N’hi tens?”.

Quan va saber que al ordinador portàtil tampoc hi tenia material eròtic, ni fotos de cap noia amb la que jo hagués tingut sexe, es va decepcionar força.

***

Durant la primera jornada a Ujjain, ja de nit, vaig anar a la recerca dels seus ghats -escales sagrades a les vores del riu Shipra- que em tenien seduït des que els havia vist en una fotografia. A part d’aquesta atracció, també tenia altres motius per escollir aquesta ciutat com a destí: la manca de turistes que la freqüentava i el fet que fos una de les set ciutats sagrades de la Índia.

Aquesta primera nit no vaig ser capaç de trobar l’indret des d’on s’havia pres la fotografia, però proper al riu hi vaig trobar un temple hinduista on s’hi estava fent alguna cerimònia. Hi vaig entrar, atret pels cants i la llum. El recinte, delimitat per un símil de muralla, contenia tres edificacions santes, una d’elles al centre, més amplia, on estava tenint lloc la cerimònia. Front aquesta construcció hi havia dos pilars negres, poligonals, que vaig intuir d’uns vint metres d’altura, doncs es fonien amb el cel fosc i no n’era possible veure’n el final.

Amb cautela i respecte, em vaig descalçar i apropar a poc a poc al temple on es duia a terme la cerimònia. De l’envà de la porta principal penjaven dos campanes grans que un home tocava rítmicament, amb concordança vers els cants dels fidels. Dins al temple, en un extrem de la sala, un segon home colpejava enèrgicament dos timbals d’un metre de diàmetre, coordinat amb el so de les campanes. Els cants dels fidels, eren, més aviat, una cridòria unísona. La combinació de tots aquests sons no era melòdica, ni harmònica; però absorbent i extàtica. M’atreia.

M’hi vaig seguir apropant, fins arribar a la porta de l’edificació. A dins, homes i dones separats per una petita barrera metàl·lica que dividia la sala, romanien de peu. Tothom recitava; uns cridant, d’altres amb un fil de veu. Alguns picaven de mans al ritme contundent de les campanes i els timbals, altres romanien amb les mans juntes, en senyal de prec, els ulls clucs.

No vaig traspassar l’envà de la porta. M’hi vaig quedar plantat, observant. Al cap d’un parell de minuts, un braman –un home sant, pertinent a la més alta de les castes– em va convidar a unir-me a la cerimònia. Em vaig fer lloc entre la multitud, per tal de poder veure l’altar de la part frontal, que des de fora tan sols entreveia. La sala era quadrada, d’uns deu per deu metres, coronada per una cúpula. Tot, excepte el terra, era decorat i acolorit, amb motius religiosos. El que havia pensat que era un altar va resultar ser una obertura que donava a una petita reresala, molt il·luminada i plena de relíquies religioses. En aquesta sala posterior, una persona que romania oculta degut a la perspectiva que es tenia des de l’estança principal del temple, movia circularment un canelobre ple d’espelmes enceses. Es a dir, des de la sala principal on ens trobàvem es divisava per la finestra que comunicava amb la reresala un braç que sostenia el canelobre, apareixia per l’extrem superior esquerre de l’obertura, dibuixava un semicercle i acabava desapareixent pel vèrtex inferior de l’obertura. El moviment era lent i calmós.

Poc a poc, el tempo marcat per les campanes i els timbals es va anar accelerant. Alguns creients van començar a balancejar-se, al ritme frenètic de la percussió. Altres romanien amb els ulls clucs, mentre recitaven; la mirada al cel i expressió que semblava de patiment. Ara tothom cridava. Jo, immòbil al mig de la sala, observant el deliri que els impregnava. Vaig mirar al braman que m’havia convidat a entrar. Em va suggerir, amb mímica, que aplaudís al ritme de la música. No ho vaig fer, no m’hi sentia capaç. La cerimònia va arribar al seu punt àlgid, la percussió semblava incontrolada. Alguns homes i dones, posseïts pels cants, havien perdut el control dels seus cossos, que movien descoordinadament. Els timbals i les campanes van emmudir de cop, els fidels també; d’una forma sorprenentment concertada. Tot va tornar a la normalitat. La gent, poc a poc, va sortir del temple.

***

El jove musulmà s’ha passat els últims dies dient-me repetidament “Em recordes?”. És refereix a un temps futur, però no té massa domini de l’anglès. Jo l’entenc. El que vol dir és si el recordaré al llarg del temps.

Insisteix, també, en que vol que assisteixi a la seva boda, que segons preveu serà d’aquí uns dos anys.

***

Fa uns quants dies caminava per la vora del riu Shipra. Una zona fangosa i bruta, que la gent no trepitjava. Només hi havia vaques i un home ancià que destriava peces de plàstic de tota la brossa que hi havia per terra, per revendre-ho després. Vaig veure que propera a la vora del riu hi havia una zona molt més plena d’escombraries i plàstics, que cobrien el terra. No li vaig donar importància i em vaig seguir apropant a la vora del riu sagrat. Quan tan sols era a uns passos de la zona poblada de brossa, l’ancià intocable que recollia plàstics uns metres més enllà se’m va posar a cridar i a gesticular. Em vaig aturar. L’home es va apropar veloçment, senyalant la regió que era completament coberta de brossa. Gesticulant em va fer entendre que les restes que es veien eren plàstics que suraven en un fossar ple d’aigua fangosa, d’uns dos metres de profunditat. No vaig saber com agrair-li. Hagués acabat dins d’aquell canal, equip fotogràfic inclòs.

***

9 d’agost de 2009

Ahir al migdia, en Tofique i en Manoj em van acompanyar fins a l’estació de tren. Ara mateix escric des del comboi en marxa, camí de Goa. Front meu tinc una finestra, a l’altura del cap. Immediatament a sota, la motxilla, que utilitzo per recolzar-hi el portàtil. Penso que possiblement tingui l’oficina amb les millors vistes de tot el món. Travessem els paisatges més bonics que he vist mai. Crec que qualsevol persona sensata s’ha de sentir atreta, per força, per aquests indrets verges i impol·luts. Fantasiejo amb comprar-me una petita cabana en un dels poblats pels que passem, una motocicleta i retirar-m’hi uns mesos a escriure, llegir i pensar.

***

Arribo a Goa, ja de nit. A l’estació un motorista que fa de taxi s’ofereix a dur-me a un hotel barat de Margao, capital administrativa del sud de Goa. L’hotel és occidental, amb forces comoditats, però costa deu euros la nit. Només hi passaré una jornada, demà em re-ubicaré en algun lloc més tranquil. Sopo en el restaurant d’un hotel proper, i m’hi prenc una cervesa. No havia provat alcohol d’ençà que vaig arribar: és difícil de trobar-ne en molts llocs de la Índia. Però no a Goa, que manté residus de la colonització portuguesa i pretén ser plaent pels turistes que la visiten. Després, de tornada del restaurant, m’aturo en un dels petits bars foscos i decadents que poblen el nucli antic de la ciutat. “Bar per a turistes” indica un cartell escrit a mà a l’entrada. Ho trobo irònic, doncs per l’aspecte decrèpit i els alcohòlics indis que rauen estirats davant el local dubto que el freqüentin molts turistes. Les mirades indiscretes i persistents dels clients quan m’assento m’ho confirmen. El local és encisadorament rònec. És fet de xapa metàl·lica, fusta i maó. Hi ha una televisió, que tothom mira. Els clients estem asseguts en bancs de fusta rere petites taules, també de fusta. Només hi ha una dona, que per l’actitud que mostra intueixo prostituta. Les dones hindús no acostumen a riure, en públic, desinhibides. Tampoc gesticulen de forma expressiva. Les seves mirades són submises i errants. No toquen als homes. La dona del bar, pel seu comportament, es desvia d’aquest model de dama pulcre.

Em demano un whisky amb cola. Observo calmadament als clients: Tots ells són gent pobre, amb físics deteriorats i faccions afligides. De tan en quan algun d’ells es gira i em mira fixament, amb els ulls vidriosos, entreoberts i amb els capil·lars excessivament sanguinosos. Possiblement estigui compartint taula amb la pitjor gent de la zona.

Entra una segona dona, amb un cúmul de roba que sosté amb poc esment. Entremig de les mantes hi ha un nadó, amb la pell envermellida, molt petit. Recent nascut. L’ensenya a uns homes, intercanvien unes paraules i se’n va amb l’infant. La dona que intuïa treballadora sexual surt del local i torna al cap d’uns instants amb un nadó, embolicat amb mantes. No sóc capaç de reconèixer si és la mateixa criatura de fa uns instants. El deix sobre una taula, i els homes ebris li fan carantoines. Entren un nen i una nena, mig nuus, d’uns cinc i set anys respectivament. S’enduen al nadó, mal agafat, que ni plora ni es queixa, que sembla que ni respiri. M’acabo la copa d’un glop i m’afanyo a tornar a l’hotel.

***

10 d’agost de 2009

Em llevo. Llogo una moto, una scooter de 150cc, i me’n vaig a conèixer les platges i els paratges del centre i sud de Goa. No tinc carnet de moto, però no és un problema. De fet, quin lloc millor que la Índia per aprendre a conduir una moto.

A la nit vull anar-me’n a cap a Panaji, la major ciutat de Goa. El manager de l’hotel, quan pretenc marxar, em diu que he superat el temps de check-out de l’hotel, i que he de pagar la segona nit. Que les habitacions s’han de deixar abans de les dotze del matí. Als petits hotels és habitual que la facturació es faci per hores, o fraccions de dies. Pretén estafar-me, no havent-me avisat amb antelació de tal norma. Forço una mica la situació, però l’home sembla no cedir i adopta una actitud més severa. Com que no vull regalar-li els diners, decideixo passar la segona nit a l’hotel. L’endemà al matí aniré cap al nord de Goa.

***

11 d’agost de 2009

Desperto aviat, i me’n vaig carregat amb les motxilles a la plaça principal de Margao. Regatejo i comparo preus del que em costarà recórrer els trenta-sis quilòmetres que hi ha fins a Panaji. Em decideixo per anar-hi amb moto, de paquet. Menys de quatre euros. Li demano al conductor que em deixi al lloc més cèntric de la capital. No pretenc establir-m’hi a Panaji, ho faré a algun poblet proper a la platja, dels que antigament eren part de la ruta hippy. Tot i així vull caminar una mica per la ciutat més gran de Goa.

M’hi passejo uns trenta minuts, fins que conec un taxista que ostenta un bon coneixement de la zona. Abans d’acceptar que sigui ell qui em transporti, intento extreure-li tota la informació que puc sobre l’àrea en qüestió. S’ha d’aprofitar l’estat de benevolència i disposició de tots els que intenten fer negoci amb hom. Regatejo el preu i accepto a que em porti fins a Calangute, el nucli urbà proper a les dues principals platges del nord de Goa.

Al arribar, llogo una moto. Vull alguna maquina més viril i esportiva que la scooter del dia anterior, així que demano una Pulsar 200cc, una “naked” de marxes, icona de masculinitat hindú. La que tenen està avariada, però m’ofereixen una “chopper” –una Bajaj, la Harley Davidson hindú– enorme, pesada, negra i encisadora. Un cop més, regatejo el preu. L’obtinc pel mateix que pagava per la scooter; quatre euros al dia.

Me’n vaig a conèixer les platges properes, per decidir on establir-me. Hi vaig amb la moto, carregat amb dues motxilles, somrient, revolucionant el motor de la pesada moto, a estrebades de gas. Travesso paisatges tropicals, plens de palmeres, camps d’arròs, cases colonials, barraques de fusta i dones vestides com ho feien les meves àvies als anys cinquanta. Les senyores i senyoretes catòliques de Goa, els diumenges, s’engalanen amb barrets amplis, vestits d’americana, pits alçats, ben col·locats, per assistir a les misses de les esglésies, menudes i blanques, que embelleixen el paisatge.

Les dones hinduistes suggereixen mostrant un parell de dits d’esquena, una porció de muscle que s’entreveu per una fissura de fulgat sari, un somriure que s’afanyen en velar rere el mocador amb què es cobreixen el cap, una ziga-zaga de cintura, tènue, volàtil; les catòliques d’aquest indret tropical, per contra, insinuen cenyint la seva anatomia, delimitant-la i fent-la palpable a la vista amb estretes faldilles de mitja cama que vessen de moviments suggeridors, fets, alhora de subtilesa i evocació.

***

M’allotjo a Baga Beach, en una guest house. L’habitació és petita i planera; un llit de matrimoni, una taula, una cadira i una butaca de vímet. Els mobles possiblement siguin els mateixos que quan van començar el negoci, deu fer cosa de vint anys. La capçalera del llit està folrada amb fustes de caixes de vins, reutilitzades. La cambra està força neta. El preu és reduït i adequat. L’home que ho regenta, un ancià, parla i es comporta amb una afabilitat com la que tenia el meu avi matern. A més, s’hi assembla força físicament. Molta de la gent de Goa podria passar perfectament per ciutadans ibèrics. La sang portuguesa és patent.

De la meva habitació a la platja trigo, literalment, uns deu segons. A la platja hi ha bars i restaurants en els quals pots menjar amb els peus a la sorra. Quan has acabat l’àpat és habitual que el cambrer et pregunti si vols una mica de haixix o marihuana.

***

Un policia, avui, en un control, m’ha aturat. M’ha demanat el carnet. Jo, nerviós, l’he rebuscat a la motxilla mentre pensava com justificar-li que portava una màquina tan gran sense carnet de moto, en cas de que posés objeccions a la validesa del meu carnet de cotxe espanyol. Se la mirat una bona estona. Per dissimular li he preguntat, amb un somriure forçat: “Què, molt de turista conduint sense llicencia?”. Ha aixecat la mirada del meu carnet, m’ha mirat uns instants, sever, i no m’ha respòs. Ha seguit inspeccionant la llicència. La seva actitud era un entremig de prepotència i paternalisme, sent-me difícil entreveure les seves intencions. No parlava un bon anglès.  M’ha tornat el carnet i, sense dir-ne res al respecte, m’ha demanat diners, sense especificar la quantitat. “Disculpi, no sóc capaç d’entendre el que m’està demanant”; Ell ha replicat: “Si home, unes quantes rupies, deu o vint, de les teves”; “Tan sols vol vint rupies?”, l’he inquirit; “Sí, sí. No en tinc d’Espanya” ha respòs.

L’home col·leccionava monedes d’arreu del món. M’estava demanant que col·laborés a engrandir la seva col·lecció. L’hi he dit que estaria encantat de donar-n’hi, però que en aquell moment no en duia a sobre. Realment sí que en duia, però no n’hi volia donar. Possiblement aquest home deia el mateix a tots els turistes als que aturava. Ingenus, li donen un parell d’euros o de dòlars al policia –suficient per un àpat en un restaurant de qualitat. A final de més l’home bescanvia totes les monedetes que els turistes li donem i es treu un bon sobresou.

M’ha replicat que em recordaria, i ha fet veure que memoritzava la matrícula de la meva moto. M’ha dit que acostumava a estar per aquella zona. Jo m’he quedat parat esperant que em donés pas per marxar. “Va! Ves-te’n home! Què esperes?”

***

L’últim nòdul de pus de l’aixella, d’una mida propera a una nou i dolorós com cap altre, ha eclosionat avui. De fet l’he forçat jo, pressionant-lo, doncs l’he considerat prou madur i excessivament dolorós. La quantitat de purulència mucosa sanguinosa que n’ha sortit ha estat desmesurada. Un cop exprimit, el dolor ha minvat quantiosament. Confio que sigui l’últim i no n’apareguin de nous.

***

12 d’agost de 2009

Desperto aviat i me’n vaig a esmorzar a un dels restaurants de la platja, front el mar. Un suc natural de papaia, un sandvitx de formatge, patates fregides i amanida;  Un euro i mig. A Goa, sobretot a les zones turístiques, els preus són més elevats. S’ha de tenir cura i demanar amb antelació els preus del que es consumeix, sobretot als establiments moderns i occidentals, doncs en molts d’ells els preus són excessius. Després, me’n vaig amb la moto a fer quilòmetres, a conèixer les rodalies de la zona. Dino en un petit restaurant de carretera, acollidor i net.

Sento un enorme plaer i molta sensació de llibertat conduint per les carreteretes d’aquest estat, sense destí.

***

Ahir a la nit, mentre sopava assentat en una hamaca de la platja, em vaig sentir sol per primera vegada en tot el viatge. Em refereixo a que vaig sentir solitud, aïllament.

Avui m’esforço en fer amics, occidentals. Vull anar de festa, però no sol.

***

Durant el dia conec a varies persones. Un grup de noies escoceses a la platja, un hindú que té planejat anar de festa amb unes franceses, uns nois trenta anyers americans, etc. Per un o altre motiu, no aconsegueixo que em prenguin de festa, o no tenen intenció d’anar-hi, o els seus plans no són del meu grat, o no em transmeten suficient confiança. A última hora de la nit conec a un noi hindú, amb el que parlo una bona estona sobre coses transcendents i rellevants. M’explica que ha vingut amb un amic que ha hagut de marxar abans d’hora i s’ha quedat sol. Estudia disseny de moda i se’l veu una mica efeminat, però com que necessito amb urgència una mica de contacte humà i no tinc altres alternatives li proposo que ens vegem algun dia. Quedem demà per esmorzar.

***

13 d’agost de 2009

Ahir a la nit, mentre sopava al restaurant de costum, des de l’arena de la platja, un grup de noies franceses em va preguntar si em volia unir a elles. Els hi vaig dir que s’esperessin a que acabés l’àpat, i que estaria encantat d’acoblar-me al seu grup. És important menjar amb calma i tranquil·litat.

Era un grup de cinc noies: Dos d’elles rondaven la trentena, les tres restants en tenien vint-i-pocs. De les joves, n’hi havia una de grassoneta que parlava castellà i tenia sang peninsular, descendent d’Alacant. Un jove hindi musulmà la rondava, fent-li carantoines constantment i dient-li que l’estimava. La noia em va explicar que tenia certa dificultat en discernir si el noi realment estava enamorat d’ella o de la seva nacionalitat francesa. Jo li vaig respondre que en Mohammad, el jove que la flirtejava, tan sols es guiava pel seu instint de supervivència i que jo en el seu cas faria el mateix.

De les noies que rondaven la trentena vaig connectar ràpidament amb una d’elles, professora a Nova York del Institut d’Estudis Francesos. Tot i que els seus trenta anys eren patents, era una dona atractiva, amb un caràcter genuí i decidit. Vaig romandre proper a ella tota la nit. Quan em va preguntar la meva edat, vaig dubtar una bona estona abans de dir-li la vertadera. Va quedar una mica decebuda.

***

A la discoteca, amb les franceses, en Mohammad em fa saber que una de les noies més joves està interessada en mi. La trenta anyera atractiva m’ho recorda al cap de poc, deixant implícit que vol que deixi de coquetejar amb ella. Em poso a parlar amb la noia interessada. Al cap d’uns minuts sortim a fora de la discoteca i ens assentem, un al costat de l’altre. És una jove agradable i llesta: parlem de psicologia, de sociologia i de les expectatives que tenim pels nostres futurs. Està bastant èbria; a mi m’agradaria estar-ho més. Em passo tota l’estona dubtant sobre si fer o no alguna cosa amb ella. Si ella pren la iniciativa sé que no li giraré la cara. M’explica que m’ha vist per la platja, caminant amunt i avall amb la càmera; també conduint la moto per la zona, descamisat. Que li agrado. L’observo una i altre vegada, de dalt a baix, incapaç de trobar suficient motivació per llançar-me.

Arriben les seves amigues. M’alliberen, així, del pes de prendre alguna decisió, doncs les noies volen entornar-se’n. Anem tots junts fins als nostres apartaments, molt propers. M’acomiado de les noies i els hi agraeixo que m’hagin pres de festa. La jove interessada en mi, quan ens separem, em mira des de lluny i em somriu d’una forma molt franca, tant que em resulta punxant. Difícil de digerir.

***

16 d’agost de 2009

Desperto al migdia, ressacós. Ahir vaig començar la festa a les sis de la tarda; l’he acabat avui al matí, dotze hores després de començar-la.

Els últims dies no he escrit. Els he invertit conduint la moto, estant al bar d’en Mohammad, caminants per les platges, estant de festa i dissenyant un tatuatge.

Em veig obligat a recapitular i seguir amb el fil de la historia allí on la vaig deixar: Les noies franceses se’n van entornar cap al seu país, l’endemà d’anar-nos-en de festa plegats. El mateix dia em vaig tornar a sentir sol, així que vaig anar a veure al jove musulmà al restaurant on treballa, l’única persona que en aquells moments coneixia i amb qui confiava. Ens vam fer molt bon amics.

El que jo havia intuït com a instint de supervivència –l’amor que el jove deia sentir per la noia francesa– va resultar ser una barreja d’aquest instint i enamorament vertader. Els dies posteriors el vaig ajudar a crear una compta al facebook, per estar en contacte amb la noia francesa; li vam enviar missatges bonics, ensucrats; i vam discutir sobre com el jove podria fer-s’ho per obtenir un visat o permís de residencia francès.

Mohammad és xef. És un excel·lent cuiner. Pot cuinar al voltant de cinc cents plats; xinesos, indis i continentals. Li costa llegir i escriure, però té molta memòria visual. Té vint-i-sis anys i és originari de Calcuta. Prossegueix amb l’ofici familiar, el de cuiner, que va aprendre de la mà d’un xef francès en un hotel de la Índia. Té una mentalitat oberta, és responsable i molt treballador. No proba l’alcohol ni les drogues, i es fuma una mica menys de deu cigarretes al dia.

Un dia, mentre prenia una cervesa al bar del jove musulmà, li vaig dir que havia estat mirant de fer-me un tatuatge. Els preus són molt baixos aquí, i no es treballa del tot malament. Immediatament em va dir que coneixia a un amic que els feia de forma amateur, molt bé de preu i amb molt de talent. Me’l va senyalar. Era un hindú d’uns trenta i escaig, gras, ple de tatuatges, vestit amb camiseta de tirants blanca i una tela que li feia de faldilla, al estil de túnica de mig cos. Estava assentat a la terrassa del bar del costat, envoltat d’altres hindús tatuats. El vam anar a conèixer. Després d’assegurar-me que ho feia en condicions higièniques em va dir que li portés el disseny en paper l’endemà, el més aviat possible, doncs en breu se’n tenia que anar uns dies de viatge.

Vaig decidir que seria aquest home qui em faria un tatuatge per un únic motiu: Quan li vaig preguntar quin dels seus tatuatges s’havia fet a si mateix em va senyalar el més lleig, mal perfilat i descolorit de tots. Era de fa anys, es va excusar. Fet amb agulla, manualment.

***

El dia posterior vaig despertar aviat i vaig començar a treballar amb el disseny del tatuatge. Hi vaig invertir gairebé tot el dia. A la nit l’hi vaig ensenyar el disseny al tatuador, des del portàtil. Tot i ser complicat era possible. L’endemà, quinze d’agost i dia de la independència índia, a les tres de la tarda, me’l faria.

***

Abans d’anar a la meva cita amb el tatuador vaig anar a rondar amb la moto per les platges properes. Vaig trobar un restaurant per a turistes on deien ser especialistes en la cuina de carn de vedella. A la Índia això no és habitual, només resulta comprensible tenint en compte l’entorn: Goa, on tot és permès. Em vaig menjar un bon entrecot, tendre i gustós. Després vaig anar al bar on havia quedat amb l’home que em tenia que tatuar, em vaig veure un parell de whiskys dobles amb gel i vaig fumar una mica d’haixix amb el tatuador. Puntuals vam anar cap a casa seva, adjacent al bar on l’home sempre romania. M’hi vaig emportar un whisky. Va desinfectar tots els utensilis a utilitzar, em va afaitar el braç i estrenar una agulla nova. Va començar a dibuixar el disseny a bolígraf sobre el braç.

Va posar una pel·lícula de terror al televisor, en anglès. Anava prou col·locat per ser incapaç de comprendre’n l’argument. Al cap de poc ja tenia el disseny a bolígraf llest. Em va demanar la meva aprovació, mentre posava en marxa la màquina de tatuar. L’agulla em va començar a perforar la pell, al ritme del so irritant que feia la maquineta. No ho recordo excessivament dolorós, excepte la zona propera al colze i l’aixella, per on –segons em va explicar– hi passen moltes terminacions nervioses. Aquí el dolor era intens però suportable. De totes formes no sóc capaç de tenir un record massa nítid de l’experiència.

Al cap de dues hores i mitja la feina estava acabada. Em va costar una mica més de trenta euros. Vaig tornar amb el tatuador fins al bar que freqüentava, del qual me’n va presentar l’amo: Mr Hash. Propietari del negoci i camell d’haixix, restava assentat en una taula envoltat d’homes. Dos d’ells eren americans. El propietari em va explicar que al cap de poc se’n anaven tots de festa, a una “rave”. I que un cop acabada seguirien amb la diversió anant a discoteques de la zona. Li vaig dir que m’uniria a ells, però que abans me’n anava a prendre una cervesa al bar del meu amic Mohammad, que li volia ensenyar el tatuatge.

***

Sis motos ens dirigíem cap a Hill Top, la “rave”. Conduíem molt ràpid, tenint en compte les carreteretes que travessàvem, el mal estat del paviment i la falta de bona il·luminació. Afortunadament, els cent quaranta quilos que pesava la meva moto la convertien en un vehicle bastant estable un cop en marxa, tolerant força bé els sotracs de les vies i la meva falta d’experiència en dues rodes. L’entrada a la festa costava cinquanta rupies; menys d’un euro. Mr Hash em va explicar que era una festa organitzada per traficants i que es finançava de la droga i l’alcohol que s’hi venia. Els diners de l’entrada, segons em va dir, anaven íntegrament destinats a la policia. Era el preu que es pagava per aconseguir la seva vista grossa.

L’ambient que es palpava a la festa resulta difícil de descriure. Per la seva heterogeneïtat. Hi deuria haver unes tres-centes persones. Una part important dels assistents tenien l’edat dels meus pares. Rondaven la cinquantena. Eren els que mostraven una actitud més desinhibida, i possiblement també eren els que anaven més col·locats. El discjòquei, que punxava música “trance” extàtica, pertanyia a aquest grup. Durant els anys seixanta aquestes festes improvisades al mig del no res eren molt habituals. De fet, la zona de Calangute pertanyia a la ruta hippy. Aquests assistents entrats en edat, tatuats, mig nus i col·locats possiblement seguien vivint en els seixanta o setanta. Devien haver freqüentat la zona dècades abans, quedant-ne impregnats.

El següent grup més nombrós eren autòctons de la zona, o bé indis de vacances, que no era capaç de distingir. Eren gent de diners, els únics que es poden permetre un luxe com el d’anar de festa. La majoria eren homes.

Els restants érem occidentals, d’entre vint i quaranta anys. La majoria vestien de forma extravagant, amb pantalons amples i colorits, túniques llargues, camisetes estripades. Sempre m’he preguntar perquè la gent occidental quan viatja a un país que considera tercermundista es disfressa d’aquestes maneres.

Mr Hash m’anava passant porros cada poca estona. De tan en quant els acceptava, i anava alternant les begudes espirituoses amb l’aigua, doncs era conscient que encara quedava tota la nit per davant. Intentava moure’m al ritme de la música hipnòtica, sense aconseguir compassar-m’hi del tot.

La música es va aturar. Una multitud reclamava una altre cançó al discjòquei. Aquest, vençut per l’edat, semblava tenir molta pressa en recollir les seves pertinences de la cabina i marxar.

***

Fora de la “rave”, al pàrquing, vam conèixer un grup de cinc espanyols i quatre suïsses que viatjaven junts. Arribaven justament quant la festa s’acabava. Els hi vam proposar que s’unissin a nosaltres, que seguiríem de festa. Vaig estar molt content d’haver-los trobat.

El següent destí va ser el Western Club. Una discoteca gran i amb bones infraestructures, però pràcticament buida. Un cop a dins, em vaig assentar al costat de Mr Hash, que es va treure un porro de la butxaca i se’l va encendre. “Esta permès fumar aquí dins?”, el vaig inquirir. “Ets blanc i estàs assentat al meu costat. Això és suficient per a què ningú ens digui res”.

Al cap d’una estona vaig sortir amb els espanyols fora de la discoteca a fer botelló. Duien unes ampolles de rom a les motos. Vam riure molt. Abans d’entrar de nou a la discoteca van esnifar una mica de cocaïna. Hospitalàriament, me’n van oferir. Vaig declinar.

***

De camí cap a la següent festa jo ja anava força col·locat i begut. Tenia la impressió de que cada cop que accelerava la moto aquesta culejava excessivament cap a un costat per l’asfalt mullat, sempre cap al mateix. Un petit deliri. La sensació que tenia, barreja de por i gaudi al conduir, era fantàstica. Sentia que l’aire gèlid em colpejava la cara. De sobte, absort en les sensacions irreals que assaboria, vaig topar amb un control policial aparegut del no res. De tota la manada de motos jo anava segon. El primer era un hindú que hàbilment va sortejar els agents de l’ordre. Els espanyols, les suïsses i indis que venien darrere amb les motos van poder reaccionar a temps i es van desviar cap a una via secundaria.

Un policia hindú, esprimatxat i amb un bigoti espès, em va donar l’alto. Duia una metralladora semiautomàtica penjada de l’espatlla, el que em va fer descartar d’immediat l’opció de donar-me a la fuga. Em va fer baixar de la moto i entregar-li el carnet. Li vaig donar i el va començar a inspeccionar. Al cap d’uns instants em va replicar que el que tenia era una llicència de cotxe, no vàlida per a vehicles de dues rodes. El vaig intentar ensarronar amb pretextos que vaig improvisar: Que al meu país, si feia més de dos anys que tenies llicencia de cotxe també podies conduir motos; que feia dies un altre policia m’havia dit que no hi havia cap problema, etc. No el vaig convèncer. Va adoptar una actitud més severa i es va començar a apropar molt a mi. Temia que sentís la pudor que feia a alcohol, doncs tan sols el tenia a uns quaranta centímetres. Em va dir que tenia que pagar una multa de dues mil rupies i que a la moto i a mi se’ns enduien a comissaria. Dos policies també s’hi van unir, es van apropar i em van començar a observar, mentre escopien i parlaven entre ells, recolzats a una tanca.

Els controls d’alcoholèmia, a la Índia, són d’una simplicitat alarmant. L’acusat d’embriaguesa obre la boca. L’agent de l’ordre acosta el seu nas a l’obertura bocal. Olora. Si l’alè put a alcohol, se l’acusa d’embriaguesa al volant.

Vaig veure que la meva actitud tenia que donar un gir. Així, vaig parar de replicar i vaig començar a afirmar amb un “Yes, sir. Of course. I understand, sir” que repetia ciclicament, amb mirada de llàstima i el cap cot.

Finalment va succeir el que esperava: El policia em va dir que hi havia una altre opció. Beneïda sigui la corrupció índia.

Tenia que donar-li mil rupies, però ell no em donaria cap justificant del pagament. A canvi, podia seguir circulant amb la moto. Una mica menys de quinze euros: el preu d’aquest agent. “Així que diguem, que esculls?”, em va inquirir. Vaig treure un bitllet de mil rupies i li vaig donar, sense dubtar-ho. El va fer lliscar sigil·losament dins la butxaca del seus pantalons. “Condueix amb precaució. I demà retorna la moto” –“Sí senyor. Per suposat, senyor”.

***

Havia perdut a la resta del grup, que s’havien escapat del control. Devien ser al voltant de les dues de la matinada i no tenia ni idea d’on era. Vaig seguir conduint, sense preocupar-me del destí. Al cap d’uns minuts vaig trobar un parell d’occidentals amb scooters, aturats a la vora de la via. Ells també anaven cap a Calangute, però estaven discutint una ruta alternativa per evitar possibles controls policials. Em van duu per uns caminets de terra, entremig de denses vegetacions selvàtiques. Vaig donar per suposat que eren habituals de la vida nocturna de Goa.

Finalment vam arribar a Calangute. Un cop allí, vaig ser capaç d’orientar-me fins a Baga Beach. Pretenia aparcar just davant de Titos, la discoteca, però abans d’arribar-hi vaig sentir un grup de noies que em cridava. Eren les noies suïsses que anaven amb els espanyols, als quals havien perdut. Vam entrar tots junts a Titos. Com que jo era blanc i entrava amb quatre noies rosses, ni tan sols vam haver de fer cua. Per suposat que no vam pagar les mil rupies que costava l’entrada.

Un cop a dins vam seguir bevent. Al cap de poc vaig veure que una noia índia romania molt propera a mi. Vaig procurar crear-me una idea mental del meu aspecte. Duia una camiseta de tirants blanca, lleugerament esgrogueïda per dur-la durant tot el dia. La zona de sota l’aixella estava tacada de sang i tinta, que emanava el tatuatge fresc. Vaig intuir que l’endemà el dolor seria considerable. Duia unes bermudes amples, caigudes, i sabates esportives sense mitjons. De ben segur que no feia massa bona olor. La barba era d’uns deu dies.

Vaig començar a mirar als ulls a la noia hindú. Eren grans i lluminosos, d’un blanc immaculat. Duia una camiseta de tirants cenyida i unes bermudes molt curtes, arrapades al cos, que li delimitaven unes cuixes esveltes i daurades. Al cap d’una estona la noia em va somriure, d’una forma encisadora. Em vaig quedar immòbil, col·lapsat, sense saber que fe ni que dir-li. Ella va seguir ballant; al cap d’uns instants vaig ser capaç de reacoblar-me al ritme de la música electrònica.

L’estona següent, la vaig passar pensant algun pretext amb el que entaular conversa amb ella. Seguia propera, mirant i somrient de tan en quant. Jo em sentia cansat, portava unes nou hores de festa, sense descans. Havia fumat bastant d’haixix i portava bevent des de les dues de la tarda, una estona abans d’anar-me a fer el tatuatge. El que vull dir és que les meves capacitats mentals eren minses. Així, vaig advocar per limitar-me a mirar-la als ulls i somriure.

Al cap de poc ella se’m va apropar i em va dir que ens havíem creuat al matí a Anjuna Beach, que m’havia vist amb la moto i la càmera penjada de l’esquena. Em vaig excusar per no ser capaç de recordar-la. Vam intentar seguir parlant, però el volum de la música era elevat i teníem dificultats per entendre’ns. Aprofitant la ben entesa li vaig proposar de sortir a la terrassa de la discoteca. La vaig convidar a un combinat, i me’n vaig demanar un altre per a mi.

Era periodista, recent llicenciada. Però no volia exercir com a tal, així que d’aquí poc començaria un master en alguna cosa que no recordo. Estava a Goa de vacances, i provenia d’una bona família hindú. El seu pare era doctor; a la seva mare no li calia treballar.

Li vaig dir si volia anar a passejar per a la platja. Va acceptar. No recordo del que vam parlar, però tinc presents les seves faccions i la seva expressivitat. Era una noia encantadora. Llesta i audaç; jo era conscient de que en aquells moments no estava a l’alçada de la conversa.

Vaig procurar apropar-me a ella, poc a poc. Mirar-la als ulls. Semblava no rebutjar-me, però tampoc partícip del contacte físic. Ho vaig atribuir a les diferències culturals i a la falta d’atreviment.

Assentats a l’arena de la platja, envoltats de palmeres, amb el sol que començava a despuntar per l’horitzó, vaig aprofitar un moment de silenci per besar-la a la comissura dels llavis.

Em va mirar fixament, amb mirada escèptica, clínica: “Això t’acostuma a funcionar amb totes les noies?”

Touché. Vaig quedar en blanc, sense saber que dir-li.

Ella, veient la meva incapacitat a l’hora d’articular algun so, va prosseguir: “No sóc una noia fàcil. No sóc una noia d’una nit”

***

Aquesta matinada m’he acomiadat de la noia hindú dient-li que avui la trucaria per anar a prendre alguna cosa. Desperto al migdia, ressacós. No la truco.

Guardo les meves pertinences a la motxilla i me’n vaig a dinar al restaurant d’en Mohammad. Ens acomiadem assegurant-nos que ens retrobarem en un futur. Després retorno la moto i vaig a Mapusa, ciutat pròxima. Un autobús em portarà durant aquesta propera nit fins a Hubli, a l’estat veí de Karnataka.

***

El que aquesta passada matinada ha passat amb la jove periodista no ha estat del tot un fracàs. M’ha assenyalat com a objecte del seu desig. El plaer físic me’l puc donar jo mateix; en canvi no tinc aquesta autosuficiència alhora de proclamar-me objecte del desig d’algú.

Una relació esporàdica, aïllada i lacònica, tan freqüent en la societat en la que m’he criat, dóna plaer. Que una part de la satisfacció que se’n obté és física és indubtable. Però si es va una mica més enllà, si es sobrepassa aquest nivell epidèrmic –pulsional, de gemecs i fluxos untosos– es pot descobrir alguna cosa més.

El que queda al descobert és que una mirada lasciva, impúdica i libidinosa, si es dirigeix cap a hom, és plaent. Tant o més del que podria ser-ho la relació física expectada.

De fet, el sexe en sí acostuma a ser decebedor. Les persones tartamudegem en el sexe, proclamà el psicoanalista francès Jacques Lacan en una de les seves conferències. En contraposició, el desig que ens assenyala (i la fantasia que l’acompanya; que aquest desencadena i a la qual dóna peu) per ser una projecció irreal, una masturbació de la psique –que dista de la realitat, vers la qual, a priori, no s’ha d’enfrontar ni confrontar– gaudeix de certa unitat i plenitud. I si no resulta completament enter i satisfactori és per que tard o d’hora es produeix el despertar que fa prendre consciència de l’onirisme atributiu a la fantasia.

Així, la mirada lasciva i assenyaladora anterior, ens pot dir tot tipus d’obscenitats. Això ja depèn de la imaginació de cadascú i de la intensitat de la mirada. Però una de les coses més preades que ens diu és que ens escull a hom. “Et vull a tu, no a aquell altre. Ets tu i només tu, qui desitjo, amb qui vull intercanviar plaer”. Així, està descartant als altres. I som en funció dels altres; si els altres són menys, jo sóc més, i viceversa. L’articulació de les relacions socials d’hom determinen la percepció que es té d’un mateix. La depreciació aliena augmenta la cotització d’hom. Això permet entendre bastant clarament l’objectiu perseguit per pedants i petulants. Tota ostentació de coneixement o d’estatus és una declaració -íntima, col·lateral- d’inferioritat angoixant.

De fet encara podem anar una mica més enllà i indagar sobre la desqualificació en el terreny sexual. (Avís: Les línies que segueixen són un afusellament de “Detracción al sexo anal”. S’hi diu gairebé el mateix). El sexe anal heterosexual –per parlar d’una pràctica, entre moltes, en la que es dóna una depreciació– es sosté en la humiliació d’un partenaire respecte l’altre. És degradació, desigualtat, domini, humiliació. Per començar, té un fort vincle de significació amb el regne animal, en el qual la majoria de mascles s’erigeixen com a dominants apel·lant a la seva superioritat física. Lector, ¿Mai has vist un parell d’animals fornicant? Mascle per darrere; submissió absoluta (o gairebé) de la femella. Com que els animals no tenen capacitat de raciocini no discuteixo les seves pràctiques íntimes. A més, seria pretensiós pretendre replicar a Mare Naturalesa. Però tu sí que tens capacitat de pensar, animal racional que llegeixes aquestes línies. I aquest atribut comporta certes responsabilitats.

La penetració anal, així mateix, causa dolor. A la dona, evidentment. En el millor dels casos es troba al llindar. Juga al límit, a la frontera; quan no causa dolor deliberadament. Aquest patiment és significatiu; en el sentit de que és una conseqüència buscada per qui penetra.

Recupero la cita del psicoanalista francès: Les persones tartamudegem en el sexe. Què és aquest balbuceig lacanià? És, per sobre de tot, veritat subjacent, reprimida i lacerant. Precisament per la seva condició de punxant i dolorosa, per la seva inadmissibilitat i inacceptació, roman oculta, reprimida. Però no en el sexe, amic meu. El tartamudeig és la fissura per on s’escapa la veritat. És, precisament, on aflora. On es manifesta en les seves variades formes: La voluntat de tenir sexe anal, o la pràctica d’aquest, és una de les seves expressions. És un símptoma, que remet a un significat.

Significa, evidentment, que hom necessita humiliar i desqualificar a l’altre. Causar dolor, sentir la seva submissió. Que no es té valor suficient per afrontar una realitat  dolorosa, que t’humilia i et turmenta a tu, hipotètic humiliador anal.

I arribat en aquest punt és precís tornar a l’afirmació que ha desencadenat tota aquesta paraulera: Som en funció dels altres. Si l’altre és menys, jo sóc més. Si hom es converteix en agressor, perd l’etiqueta de víctima. El sexe anal del que parlo –i per extensió, qualsevol pràctica sexual que impliqui depreciació– és una reconstrucció en l’imaginari de l’humiliador d’una experiència lacerant viscuda. Amb un petit –però significatiu– detall que canvia: s’inverteixen els papers. L’humiliador anal deix de ser la víctima que rep l’agressió per convertir-se en agressor. I ho gaudeix, per suposat.

Res pertorba si se’n parla, va sentenciar la cèlebre doctora i psicoanalista Françoise Dolto.

Quan hom formula un patiment el fa compartible. El llenguatge és la gran eina socialitzadora, humanitzadora. Permet posar a l’abast de l’altre allò punxant, fer-ho socialment acceptable. Tolerable. Deslliurar-se de la fatiga que comporta arrossegar-ho un sol. Les psicoteràpies modernes es basen en aquesta premissa.

Formular el patiment és un camí; crec que el més adequat.

***

Tornant a la mirada libidinosa de la jove hindú:

Si el seu desig m’assenyala a mi, i no als altres, em proclamo vencedor vers la resta, m’erigeixo en una posició superior. Tal com es pot apreciar, és una qüestió d’estatus. Allò tan valuós i preciós.

Per això deia que no ha estat del tot un fracàs. O sí.

***

17 d’agost de 2009

Arribo a Hubli, a les tres de la matinada. Truco a Tenzin, que ja esta desperta i de camí. Trigarà una hora. Em diu que no m’estigui als carrers, que aquesta és una ciutat perillosa. Certament en fa aspecte, de mala ciutat. Quedem en trobar-nos a la sala principal de l’estació ferroviària.

Començo a parlar amb un home ebri i un conductor d’autorickshaw. Vull que aquest últim em porti fins a l’estació de trens, a pocs minuts, però abans el vull conèixer una mica. Al cap d’uns minuts de conversa li dic que vinc d’un orfenat de Delhi, de fer treball social. Segons com reacciona algú al saber que hom ajuda els altres desinteressadament et pots fer una idea de quin tipus de persona és. Aquest home en qüestió em felicita i s’interessa per les tasques que he fet a l’orfenat. Acte seguit m’explica que ell és llicenciat en sociologia, psicologia i filologia anglesa. Que treballa com a sociòleg, però que al tenir tres filles –per les que precisa tres bons dots– es veu obligat a fer de conductor d’autorickshaw durant les nits. A més, col·labora en una associació sense ànim de lucre, orientant a persones que tenen problemes variats, des d’addicció a les drogues fins a violència de gènere. Hi fa una tasca de mediador social. El que m’explica és suficient; Li demano que em porti fins a l’estació de trens.

Al arribar li pregunto que li dec. Em diu que li pagui el que cregui oportú. Li dono el doble del que seria habitual. Ens acomiadem i m’aconsella que no surti de l’estació ferroviària fins que no sigui de dia o em vingui a buscar algú, que al ser blanc tinc el símbol de l’euro marcat al front.

Entro al hall i m’assento a terra, recolzat a una paret i amb les motxilles sota el cos. La sala és plena de desenes de persones que dormen estirades al sòl pavimentat: de fet em costa trobar-hi lloc lliure. Intento dormir, però no en sóc capaç. Dissimuladament trec l’iPhone de la bossa, procurant que ningú el vegi, i em poso a escoltar Los Manolos als auriculars. Em sento feliç.

***

18 d’agost de 2009

Ahir li vaig enviar un missatge SMS a la noia hindú de la discoteca. Li deia que m’excuses per no haver-la trucat, que esperava tenir temps de veure-la però que vaig haver de partir més aviat del previst de Mapusa. Que vaig trobar que era una noia molt interessant i que la volia conèixer millor.

No ha respòs.

***

La colònia tibetana de Mongod és un lloc que no deix indiferent. És un troba a una hora i escaig de Hubli. Per arribar-hi s’ha de transitar per camins de terra inacabables, que travessen poblats indis. Petites viles plenes de menudes cases de maó i barraques de fusta, en les que hi ha més carros tirats per bous i búfals que vehicles a motor. La colònia tibetana està formada per nou camps de refugiats, cadascun dels quals té entre trenta i vuitanta cases. L’accés és restringit, es precisa d’un permís especial que expedeix el govern indi. Jo no l’he aconseguit, així que Tenzin em duu d’un lloc a l’altre dins una petita furgoneta amb els vidres tintats, sempre procurem no moure’ns per llocs freqüentats per molta gent i evitar els controls policials.

Si la vegetació de Goa em semblava selvàtica es perquè encara no havia vist la d’aquí. Les plantes i els arbres envaeixen les propietats i vies, en un intent de recuperar el terreny usurpat. La fauna també és abundant. De nit, quan surto a fumar una cigarreta a l’exterior –enmig de la foscor absoluta, doncs no hi ha il·luminació més enllà de la de les cases particulars– núvols de mosquits em rodegen. Els ratpenats volen tan pròxims que noto a la cara i els braços nuus l’aire que projecten a l’aletejar. El so dels grills és estrident, per les desenes o centenars que canten simultàniament.

Els dies són calorosos i humits. La pluja és habitual i intensa, monsònica. Les nits són fredes; és precisen mantes sintètiques per dormir confortablement dins les cases.

***

Tenzin és enormement hospitalària. Com que no sap cuinar massa bé alternem àpats a restaurants amb d’altres de casolans que venen a preparar amigues seves expertes cuineres. Menjo una barbaritat, doncs tot és exquisit. Crec que tornaré a Espanya més gras del que hi vaig marxar.

No em deix pagar res, absolutament res. Em diu que és part de la seva responsabilitat. Procura dur-me sempre amunt i avall –tot i el temor que té de la policia– per tal de que jo no m’avorreixi. Li repeteixo que no es preocupi, que tinc força feina pendent al portàtil, elaborant i reescrivint, processant fotos; però no em fa cas.

***

19 d’agost de 2009

El més rellevant que es troba a Mongod són monestirs budistes. Enormes, els més grans que he vist mai. Són construccions titàniques. Han de ser-ho per poder acollir l’ingent nombre de monjos que viuen, estudien i mediten en aquesta regió.

***

L’escrit de fa uns dies sobre el sexe anal i la depreciació en el terreny sexual pot donar lloc a equívocs. Té un to lleugerament sever, acusatori i incisiu, que pot col·laborar en engrandir aquestes mal interpretacions. L’única cosa que reclamo i exigeixo és reflexió, coneixement i equitativitat.

No estic especialment en contra del sexe anal, ni de les ejaculacions facials, ni dels individus que s’unten d’excrements aliens, ni de cap altra pràctica d’aquest domini.

Existeix qui desitja ser humiliat; també qui gaudeix humiliant. No sóc qui per oposar-me a tal sincronisme concordant de gemecs i plaer. De fet, negar-se gaudi a si mateix, defugir i reprimir la pròpia sexualitat, és anhel de mort.

La mort és absència de plaer, de gaudi. És el súmmum de la repressió. N’és la culminació: Immobilitat forçada per absència de vida. Per contraposició, la vida és gaudi. Negar-se plaer és negar-se una part de la pròpia existència.

Per conèixer amb plenitud la pròpia sexualitat hom s’ha d’arriscar a que aquesta destrueixi quelcom, considerat sòlid fins aleshores. El límit ha d’estar en les llibertats i benestar de l’altre, objecte de desig.

***

20 d’agost de 2009

El que veig aquests dies als voltants de Mongod és la Índia més autèntica que mai he presenciat.

***

Fa un parell de dies Tenzin va indagar sobre quina era la meva religió. És una pregunta a la que ja hi estic acostumat, molt habitual en tot aquest viatge. Com sempre, responc que he nascut sense religió, i que ni n’he escollit cap ni tinc intenció de fer-ho.

Es queda pensativa i em pregunta sobre el que crec que hi ha després de la mort. “Res. Absolutament res. Tot s’acaba.”, li responc.

La mort. Temuda, ignorada, anhelada. Quan era més jovenet intentava buscar certeses sòlides on recolzar-me. Cercava punts d’ancoratge inqüestionables, que em permetessin acabar amb la deriva pròpia de la ment d’un adolescent. Va ser un cerca poc fructuosa; només en vaig trobar una, de certesa: La de la pròpia mort. El ser és un ser per a la mort, afirmà Heidegger.

Aquesta certesa, la seguretat de que tot s’acaba, nodreix i dóna vida altres afirmacions. Steve Jobs, director d’Apple, va sentenciar en un discurs front joves universitaris recent llicenciats:

“Recordar que moriré aviat constitueix l’eina més important que he trobat per ajudar-me a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè quasi tot –totes les expectatives externes, tot l’orgull, tot el temor a la vergonya o al fracàs –tot això desapareix a les portes de la mort, romanent només allò que és realment important. Recordar que moriran és la millor manera que conec d’evitar la trampa de pensar que tenen alguna cosa a perdre. Ja estan nuus. No hi ha cap raó per a no seguir el que dicta el cor.”

La certesa de la pròpia mort, contràriament al que podria semblar, ha de tenir un efecte revulsiu, encoratjador.

Tenzin sembla no tolerar la meva resposta referent a la mort. Es passa la següent hora explicant-me histories succeïdes en aquests camps de refugiats dignes de Cuarto Milenio, per tal de fer-me creure que existeix “alguna cosa més”.

Aparicions de gent morta, histories de reencarnacions, un llit del seu hospital on hi perdia la vida tothom que s’hi estirava, visions de llums estranyes, esperits, etc. Fins i tot m’explica que quan era petita, anant a buscar llenya al bosc durant la nit, va sentir gemecs de dolor que la seguien entre la foscor, i va divisar ombres plàstiques i canviants.

Quan acaba amb els seus relats em torna a inquirir sobre si segueixo pensant el mateix sobre la mort. Li responc afirmativament, i que si mai visc una experiència d’aquest tipus potser les meves idees canvien.

M’agradaria poder explicar-li alguna cosa sobre la capacitat de suggestió que tenim els humans, la necessitat de trobar explicacions a allò que no entenem (o d’atribuir-ho als esperits, déus o fenòmens paranormals), i que les religions s’aprofiten d’aquest buit de coneixement adjudicant-se allò que no podem entendre de forma racional. Però em sento massa cansat i explicar tot això en anglès em resulta certament complicat. Així que li desitjo una bona nit i me’n vaig a dormir.

***

Un vilatà hindú de Mongod, sobreeixit d’ignorància i tement el contagi de la grip porcina, ha fet fora de casa els seus dos porcs. Ara deambulen pels camps de refugiats, menjant el que troben pels carrers i barallant-se amb els gossos salvatges.

Índia té por del virus H1N1. És comprensible, una epidèmia seria un desastre. Els casos de contagi augmenten dia rere dia. Pels carrers es veu força gent amb mascaretes, mocadors o saris que cobreixen les vies respiratòries. Els mitjans de comunicació hindús són responsables d’aquest pànic generalitzat. Són fatalistes i sensacionalistes, fins i tot amb el que no ho haurien de ser.

A les estacions ferroviàries de tot el país hi ha estants de prevenció i control, on s’informa als viatgers i se’ls deriva a un especialista si ho precisen. Als aeroports s’analitza a tots els passatgers amb càmeres tèrmiques, per detectar als que presenten febre.

Fa cosa d’una setmana, tots els diaris indis publicaven un avís estatal, a mitja pàgina. Unes lletres desproporcionades anunciaven: “El contagi del virus H1N1 té cura”.

***

Li envio un altre missatge de mòbil a la noia hindú:

“Em sento malament… Disculpa’m. Permetem demanar-te perdó una altra vegada. No paro de pensar que vaig actuar d’una forma incorrecta i no m’agradaria perdre l’oportunitat de conèixer-te. De fet ni tan sols sóc capaç de recordar el teu nom… Sí, ho sé, sóc un desastre. Però espera; sóc capaç de recordar els teus ulls bonics, el teu somriure (potser estàs somrient en aquests moments?), el teu caràcter encantador, la forma com et vas comportar,… Doncs això, que encara et recordo i ho seguiré fent durant un temps.

I sentia que tenia que intentar explicar-te tot això una altre vegada. Cuida’t!”

Em respon al cap de poc. Es diu Nikitha.

***

Tenzin se’n va a comprar i torna carregada de regals per a mi i per a la meva família. Bandoleres, camisetes, penjolls i braçalets de plata, etc. S’excusa per no poder comprar més regals degut a que la seva situació econòmica actual no és excessivament bona. Jo li dic que és massa hospitalària i que tan jo com la meva família ja li estem molt agraïts per tot el que està fent per mi.

***

Una joveneta tibetana que freqüenta la casa de la meva amfitrió, i que deu tenir uns divuit o dinou anys, insisteix en prendre’m a caminar durant la nit, entre la foscor. És una cuinera excel·lent, fa el millor dal que he provat mai. Em porta fins a casa seva i em presenta la seva família. De tornada, un nen tibetà del veïnat, va cantant rere nostre: “Parelleta, amor, matrimoni! Parelleta, amor, matrimoni!…”. La noia somriu tímidament.

Abans d’acabar el passeig em diu que si em ve de gust que anem tots dos fins al monestir, desert a aquestes hores. Declino educadament la proposta.

***

Una de les coses més agradables de Mongod són els sons que es senten. Es freqüent escoltar a totes hores monjos budistes recitar mantres. De dia, de nit, i fins i tot als llocs més remots.

Quan es fan les oracions als monestirs, encara que llunyans de la casa on sóc, és senten els cants, les veus greus a l’uníson, el so dels timbals, els gongs i les trombes vibrants. Produeixen una sensació difícil de descriure, com si s’estigués vivint un moment èpic, de temps llunyans.

***

23 d’agost de 2009

Torno a ser a Nova Delhi, a Maitreya. Ha estat un viatge en tren de quasi quaranta hores. Bastant esgotador.

Cada viatge en tren per aquest país és una oportunitat per a fer noves amistats. En aquest últim, Tenzin es va encarregar de presentar-me un jove monjo budista, al que li va pregar tenir cura de mi. És molt paternalista, i es sentiria molt malament si tingués algun contratemps degut a la seva falta de responsabilitat.

Just quan el tren es començava a moure, vaig rebre un missatge SMS de Tenzin: “Ves amb compte amb el monjo budista. No hi podem confiar. Cuida’t i tingues un viatge feliç”.

El monjo era un jove de dinou anys que se’n anava a Nepal a veure la seva mare. D’una forma desinteressada, va romandre tota l’estona al meu costat, fent-me companyia, deixant-me llibres sobre budisme, vigilant les meves possessions, preguntant-me si m’avorria –i fent el possible per a què la meva resposta fos negativa–, comprant-me menjar a les estacions, etc. Jo vaig compartir el menjar que duia amb ell, i un cop a Delhi l’hi vaig pagar el taxi de l’estació fins a casa de la seva germana.

***

Tenzin, mentre ens acomiadàvem a través de la finestra del tren, em va fer la primera petició que m’ha fet mai des de que ens coneixem. “Cuida de la meva mare, si us plau. És el primer cop que surt del seu poblet des de que s’hi va refugiar quan van envair el Tibet. A Espanya tot és nou per ella, es sent fora de lloc, no sap com actuar, i acaba fent coses divertides; ridícules.”

***

24 d’agost de 2009

Demà tinc el vol de tornada a Espanya. Crec que em costarà tornar a la rutina i readaptar-me. M’hi sentiré estrany, fora de lloc. Tinc ganes de tornar, però alhora no vull abandonar aquest país.

***

Sense haver-ho pensat massa amb anterioritat, durant els últims dies he dit a dues persones que possiblement m’estableixi aquí una temporada un cop acabats els meus estudis.

***

Coses pendents sobre les quals escriure:

El comportament i actitud de les dones hindús en llocs públics. La forma que tenen de moure’s.

Com es comporten els tibetans que viuen a la Índia. Que senten i com es senten al interactuar amb hindús.

***

Mentre ens aproximàvem a Nova Delhi amb tren, ahir a primera hora del matí, un nombre desmesurat d’homes defecava al voltant de les vies ferroviàries. En aquell moment vaig comprendre amb claredat l’expressió “a cagar a la via”. Alguns d’ells, al veure aproximar-se un tren de passatgers s’aixecava i procurava dissimular, tot i que la botella d’aigua que carregaven –aquí l’ús el paper higiènic tardarà unes dècades més en estendre’s– els delatava com a defecadors en potencia. D’altres, majoria respecte el grup anterior, seguien amb el cul enlaire, sense interrompre les seves tasques. Els més pudorosos es tapaven la cara amb les mans, o, fent saltirons amb el cul enlaire s’orientaven d’esquena al tren, donant-nos una magnífica imatge, clara i frontal, del seu cul.

El més curiós de tot és que no hi havia cap dona entre la multitud que feia les seves necessitats. On defequen, doncs, les dones hindús?

***

25 d’agost de 2009

Sóc a l’aeroport, esperant que sigui l’hora del meu vol. Tinc una sensació desagradable. No vull tornar a la civilització. Em vull seguir perdent pels barris de barraques de la perifèria de Delhi, travessar més camps d’arròs immesurables, fer més passos descalç per carrers polsegosos.

No sé com acabar aquest text. No hi ha un final rodó que el culmini, com en les novel·les barates. Només se’m acut una forma d’acabar-lo. El que segueix és la traducció literal d’una carta que em va donar ahir un infant de l’orfenat. És sincera, i això ja em serveix.

Estimat germà,

Moltes gràcies per tot el que ens has donat. Ets una persona simple amb molt bon caràcter. Reso a Déu per que tinguis una vida satisfactòria. Ja sé que a la vida tothom té dies tristos i d’altres de feliços, però jo voldria que tu només en tinguessis de feliços. Tens molt bon cor. Quan vaig saber que vindries em vaig alegrar molt. Ets el nostre amic. Ets el nostre germà. Si tu te’n vas em sento molt trist, però sé que no et puc dir que et quedis aquí per sempre. (…) Sempre he intentat fer-te somriure, però no sé si ho he aconseguit. Si no ho he aconseguit disculpa’m, disculpa’m, disculpa’m. Sempre resaré a Déu per a què tu i la teva família tingueu una vida llarga i feliç. Sempre comptaràs amb els meus millors desitjos.

L.D.

P. D.: Quant passi la classe dotzena i acabi l’escola em faré un tatuatge idèntic al teu.