Novel·lista, articulista i un dels escriptors contemporanis amb més renom de l’escena catalana i espanyola. És un personatge irreverent i de sinceritat incondicional. Els seus cabells canosos brillen amb reflexos propis del paper d’alumini quan, al sortir de la Llibreria Betrand, un deix de llum solar l’irradia. Mentre s’allunya caminant per Rambla Catalunya, l’entrevistador intenta, infructuosament, inquirir sobre la seva persona. Monzó rebutja el diàleg educadament fins que, conscient de l’assetjament que està patint i de la tenacitat de l’interrogador (“Ja que no té temps, que l’importa que el segueixi el que queda de jornada per fer una mica de crònica del seu dia? És que sap, jo he d’escriure alguna cosa sobre vostè…”), accepta que aquest indagui sobre les seves intimitats mentre l’acompanya caminant pel carrer.

Coneix aquelles entrevistes breus de personatge que sortien a La Vanguardia als anys 50?

Del Del Arco?

Sí, li faré preguntes d’aquest estil. Així que si n’hi faig alguna d’insolent que no vol contestar o em vol engegar…

Una pregunta: Vosaltres al Del Arco no l’heu conegut, no?

No, però  ens l’han fet llegir.

Vale. Era molt popular aquest home. Eren unes entrevistes fantàstiques. A més a més, ell mateix feia les il·lustracions.

Crec que ens fan fer entrevistes a personatges, en part, per perdre la vergonya de treballar com a periodistes.

Ah, vale. La vergonya d’enfrontar-te amb algú…– Passa el braç per sobre de l’espatlla de l’entrevistador i segueixen caminant, mentre ell l’agafa i el reté prop seu.

Què  coneix al novel·lista Pierre Rey?

No, ni idea. Què va escriure?

Una temporada con Lacan. Escrivia sobre les seves sessions amb el psicoanalista Jacques Lacan. Bé, en aquest llibre hi diu que un és el que gaudeix, que el gaudi és molt atributiu. Què gaudeix vostè?

Gaudeixo quan puc fer allò que vull fer. Per exemple, quan puc escriure les columnes sense interferències, sense que soni el telèfon, ni que m’estiguin tocant els collons constantment. Quan les responsabilitats no m’impedeixen fer això… Hòstia, sóc l’home més feliç del món. Barallar-me amb la noticia i intentar treure-li el fil… Tu triomfes a la vida quan fas allò que vols fer.

I per altre costat, què el fa patir i què l’angoixa?

Tot. Pensa que jo tinc diverses malalties, i una d’elles és el trastorn obsessiu compulsiu. Això fa que no et pugui contestar què m’angoixa perquè és tot el que m’angoixa. Jo parlo de l’angoixa als meus contes perquè m’angoixa tot. Que si pot caure un test damunt el cap del meu fill un dia que vagi per carrer quan tingui cinquanta anys, que si s’estimbarà amb el cotxe… M’angoixa la meva vida, el càncer que tindré, si em moriré d’aquí dos dies… Visc angoixat perpètuament. La obsessió sóc jo.

No creu que això l’ajuda a l’hora d’escriure?

Segur.

Què  és feliç vostè?

No. No existeix la felicitat. Hi ha moments en què gaudeixes…però la felicitat és com l’amor o com Déu. Són paraules que la gent s’empesca per definir unes sensacions que voldrien tenir. Però només hi ha la paraula, no hi ha res al darrere. Tu ets feliç?

Amb l’edat que tinc em sembla que no li puc donar resposta encara… Vostè va estudiar disseny. Creu que això l’ha fet desenvolupar una visió estètica ben polida que l’ajuda en les seves obres?

La visió  estètica que jo tinc és anterior als meus estudis. Però si vaig estudiar disseny és perquè ja anava per aquest camí. Els meus llibres estan plens d’uns matisos i uns colors que… Hòstia, hi ha una obsessió per detallar el to del color; dels cels, de les coses…que té molt a veure amb què m’hagi passat anys estudiant disseny i pintura.

Què  és veritat que s’ha arribat a prendre quinze gintònics en una nit?

Bé…i molts més… –Fa càlculs en veu alta dividint el nombre de copes que es prenia una nit entre el total d’hores de festa, per treure la mitja de copes per hora. Es perd en les seves cabòries i no arriba a cap conclusió.

I com s’ho feia?

Ara ja no ho faig, eh? Ara bec molt també, però whisky irlandès. I no era jo sol, tothom bevia molt. La gent jove beveu menys que nosaltres. Això és bo. Als grups amb qui sortia, quinze gintònics ens els bevíem les tres primeres hores de la nit. Això era així, ni bo ni dolent. Bé, suposo que per nosaltres era dolent, jo dec tenir el fetge destrossat.

En llatí, una de les accepcions de la paraula “culpa” és “vici”.

A sí? Què  bo!

Què  s’ha sentit mai culpable dels seus vicis?

Sí, moltes vegades. Molt sovint. Una de les imatges que a mi em feia sentir una gran culpabilitat era quant (jo sortia molt de nit, eh) al marxar d’un local que freqüentava, ja de dia, es sentia la piuladissa dels ocells. Hòstia aquella puta piuladissa em deprimia profundament! Aquest és un exemple, però no és únic.

I com s’ho fa per compaginar el vici amb la creativitat?

Una cosa pot portar a l’altre. No hi ha cap incompatibilitat. No és un problema.

Escriure, què creu que té un efecte terapèutic?

Home, totalment. És evident que amb mi els psicoanalistes no han fet ni un duro de calaix. Per què? Perquè m’he passat la vida escrivint. I escric sobre la meva merda. I amb la merda que porto al cap… És evident que tot això és teràpia, no? Segur, segur. Es veu en molt altres escriptors també.

Què  aprèn de l’acte d’escriure? Li aporta coneixement?

Ai, no ho sé… Si me’n aporta no en sóc conscient. Jo m’ho passo la mar de bé, i probablement aprengui de mi mateix. Però com que no m’interrogo i procuro no fer-ho (perquè sinó, no escriuria narració) doncs no en tinc ni idea. Jo no sóc capaç de reflexionar.

Monzó  arriba al seu destí. S’ha format un grup de gent al se voltant que discretament observa i escolta.

Bé, moltes gràcies Sr. Monzó. Li ho agraeixo…

Escolta, no em facis dir coses que no he dit en l’entrevista, eh? Això que feu els periodistes de retallar aquí i enganxar allà…

No, no. No es preocupi. Sempre vaig amb gravadora perquè tinc por de fer-li dir a la gent coses que no hagi dit, de no ser prou precís. És una de les meves obsessions…

Ah, molt bé. Està força bé. És una bona obsessió.